La nostra gent - Entrevistes | Revista 72

Entrevista amb els germans Carles i Teodor Tost Cabré

"El temps el traiem de seure al sofà, mirant la televisió, de fer esport, d’estar-nos més temps del necessari davant l’ordinador..."

És possible reformular la interpretació popular del “Tanto monta...” , posar-li cares i fets, i no pensar en el Doro i el Carles?
Sigui com sigui, amb aquesta entrevista hem intentat mostrar l’altra cara de la moneda; I a fe que ho hem aconseguit!
Aquest parell de personatges que sovint ens resulten indescriptibles, que apareixen de sobte, a tot arreu (o gairebé) i que s’hi queden i que sempre en deixen marca, s'han obert a opinar sobre la dedicació als altres i a allò què t'agrada o t'omple "...mirant de potenciar, sumar o beneficiar, sense perjudicar ningú..."
Les capacitats que puguem tenir per identificar els trets pels quals en poguem fer un mínim retrat, una idea o caracterització se’n van en orris quan veiem les piles infinites d’informació a analitzar! Però no ens hem arronsat! I una vegada en ple vol de cap a la piscina hem acabat comprovant que, a mesura que ha anat passant el temps, hem anat adonant-nos una mica més clarament de què mou la maquinària que els determina a ser com són.
Han estat molts anys de comeses, entrega, compromís i devoció. I, és clar, amb el protagonisme sempre ve aliat el punt de vista i el judici particular dels que som a l’altra banda. Espero que després d’aquesta entrevista es netegin i endrecin totes o moltes de les opinions gratuïtes que no s’adeien del tot a la realitat (jo me’n poso al capdavant!)
Ben cert és que el motllo es va trencar després del naixement de la bessonada!


1. Sempre us hem vist ajudant, assistint, col·laborant, muntant, opinant... en infinitat d’esdeveniments que s’han anat organitzant al poble. Què representa per vosaltres el fet de la col·laboració?
Una forma de vida. Entenem que vivim en una comunitat que té unes necessitats, aquestes es poden cobrir pagant o bé amb les aportacions altruistes dels membres de la comunitat. Doncs bé, som partidaris de fer tot allò que podem fer nosaltres, això ens permet invertir els diners de la comunitat en altres necessitats que no podem resoldre per nosaltres mateixos.
Procurem analitzar les coses des de diferents punts de vista per tal de potenciar i beneficiar allò que creiem que és millor, sense perjudicar ningú, i mirar com podem sumar-hi el màxim de gent possible.
Tenim la virtut o el defecte de ser persistents en allò que creiem tenir clar, i ho defensem.

2. És evident que sense aquesta col·laboració moltes coses que es fan a Vilaplana no reeixirien ni lluirien com ho fan. Creieu que és necessària aquesta participació perquè les coses surtin millor? O potser cal remunerar-la d’alguna manera?
Aportem modestament el que està a les nostres mans, així ens ho han ensenyat, tant a casa com fora. Hi ha molta gent a la nostra comunitat que hi participa, i no n’esperen res a canvi, petits gestos que passen desapercebuts per molts. Si ets capaç d’analitzar el perquè de les coses, per què passen, com funcionen, quines sinèrgies es generen, què fa cadascú en les coses quotidianes, resulta molt fàcil aportar quelcom a la comunitat on vius. I si tots/es contribuïm en alguna cosa, segur que la comunitat millorarà moltíssim.
Aquestes aportacions personals per nosaltres són gratificants per elles mateixes, no esperem cap reconeixement públic ni cap remuneració. Tot i això sempre està bé que qui més qui menys aporti el seu granet de sorra.

3. Generacions anteriors van aconseguir fites molt grans amb aportacions personals de l’índole que estem parlant. Creieu que hem d’exigir aquesta col·laboració tal com es feia abans? O creieu que és millor que la iniciativa surti d’un mateix?
Exigir? A qui? Amb quin dret? La pregunta que ens hem de fer és: Estic disposat/da a pagar-ho? Per nosaltres NO, aquestes coses no es poden exigir, tampoc es poden pagar, perquè si hem de pagar totes les aportacions que fan molts membres de la comunitat, no ens ho podem permetre. Per tant, és d’esperar i d’agrair, ensenyar als teus aquests valors de viure en comunitat, d’ajudar-nos els uns als altres, perquè el dia que necessitis que et donin un cop de mà hi hagi qui te’l doni.
Ens sembla molt egoista pensar que avui podem aconseguir el que vulguem pagant; és més bonic, i comporta més satisfacció poder fer el que està a les nostres mans.

4. De totes aquestes comeses, què és el més difícil que heu fet.
Segurament el més difícil és que la gent entengui que el que fem és voluntari, i que per tant tampoc ens pots exigir més enllà del nostre compromís personal, capacitat...
L’altre cosa difícil és fer entendre que un cop acabat un acte, una festa, una obra... queda la feina de recollir i endreçar les coses. Feina que també cal fer i forma part de l’organització de qualsevol cosa i, que en moltes ocasions, aquestes es queden per a un grup reduït de gent.

5. Per cert, no us hem vist mai jugar a futbol-sala ni fent teatre, no obstant, durant molts anys vau ser els que més hores participaven a les 24 h i heu estat rere l’escenari molts anys! Quin record i vivències en teniu?
Amb els anys, i per temes socials o professionals hem coincidit amb alguns d’aquells joves que pujaven a jugar les primeres 24h, i te n’adones, 25 -30 anys més tard, que se'n recorden que nosaltres érem allí, aquells dos nens que passaven la nit en vetlla i ajudaven a fer les actes, anar a buscar pilotes, dur aigua als jugadors... i permetíem, d’aquesta manera, que aquells que les organitzaven poguessin estar més descansats i alliberats per poder jugar aquelles 24h.
Pel que fa al teatre, alguna cosa hem fet de petits, pastorets, passió... aquelles coses de l'època, però sempre papers secundaris (moltes vegades necessaris). Tot i amb això, des del darrera, són molts els records que et queden, són moltes les bones estones passades, molts els coneixements apresos. També algun disgust, per què no dir-ho, però principalment gaudim molt de les estones compartides, dels riures, del participar de la feina en equip, aprenem coses que després ens serveixen en la vida quotidiana, hem tocat temes de decoració, electricitat, organització, gestió, hem debatut i hem conviscut amb una part de la comunitat, que altrament no ho hauríem fet, ens ha permès conèixer gent d’altres pobles, gent nouvinguda que els ha ajudat a integrar-se en la comunitat...

6. Què representa l’Aplec de la Mussara i el Mussart, des del punt de vista cultural i quina relació hi teniu.
Els dos representen Cultura enmig de la Natura, una combinació espectacular. Generar activitats culturals, en un format esplèndid, en una part molt important del nostre terme, La Mussara, l’apropament de la nostra comunitat i donar a conèixer o convidar a pujar a la Mussara gent que potser no ho faria. On nosaltres només hi hem aportat el nostre granet de sorra.

7. Com a persones que us relacioneu amb l’agricultura, quina seria la vostra proposta per millorar aquest sector que sembla que hagi caigut en una crisi profunda.
Un canvi de política agrària no aniria gens malament, pensant en les persones que realment intenten viure d’aquesta feina, i no només pensant en les noves incorporacions i les grans empreses que últimament inverteixen en el sector agrari. Una agricultura de territori més justa i equilibrada que fixi més gent als pobles.

8. Quina opinió teniu sobre la Cooperativa de Vilaplana i quines funcions haurien de tenir entre la pagesia local i o el conjunt del poble.
La comercialització, cooperació, treball en equip, qualitat, gestió... Tenim un producte de qualitat, i seria interessant millorar-ne la comercialització al detall, per la qual cosa cal invertir en màrqueting.
Entenem que la cooperativa ha de ser la continuació de l’explotació agrària, i per definició hauria de permetre assolir conjuntament objectius comuns mes enllà de l’explotació pròpia. Cada soci hauria d’aportar els seus coneixements per tal d’ajudar al company, un pot ser molt bon agricultor, i un altre ser un gran gestor. Per aconseguir que tot això funcioni, el més important és el debat de fons, que no és altre que saber a què està disposat cada company/a, el respecte a les seva manera de fer, destinar el temps necessari a buscar com millor es poden fer les coses, conèixer els riscos, i que tota l’organització generi confiança.
Segurament en el moment en què es tenen treballadors, que són necessaris, la tendència natural a acomodar-nos en fa perdre part de l’esperit cooperatiu.

9. Amb tot, i ara que esteu més centrats en àmbits molt més amplis del nostre poble, com poden ser el Casal Vilaplanenc o l’Ajuntament, què hi trobeu a faltar a Vilaplana? Què creieu que li sobra? Com us agradaria que fos?
Carles: Quan em pregunten on visc, sempre responc el mateix: Al llarg del curs escolar, dormo a Vila-seca, però visc a Vilaplana. Molts s’estranyen de la resposta i l'explicació és molt senzilla, el 80% de la meva vida social és a Vilaplana, si cal pujo i baixo el dia que sigui. En conec uns quants que dormen a Vilaplana i viuen a Reus. La pregunta és: què els fa falta a aquells que viuen fora vila?
En un poble no hi sobra mai res ni ningú.
Ens agradaria que fos com els vilaplanencs/ques vulguem que sigui. Que utilitzem, compartim, integrem, i sapiguem gaudir de les magnífiques instal·lacions que té el poble, de l’entorn i amb la visió de futur necessària per no perdre el marc de convivència que tenim.

10. Quina opinió teniu sobre la revista Lo Pedrís?
Valorem molt el format i l’esforç que feu tot l’equip per tal que arribi trimestralment a casa, i som conscients de les dificultats que teniu per rebre les col·laboracions necessàries per fer una revista amb un bon contingut i que resulti interessant als lectors. Per això, aprofitem l’ocasió per tal d’animar aquelles persones que podrien aportar les seves vivències o coneixements perquè ho facin.

11. Per cert, d’on traieu el temps per ser a tot arreu?
De seure al sofà mirant la televisió, de fer esport, d’estar-nos més temps del necessari davant l’ordinador, d’organitzar-nos... de llevar-nos ben d’hora, i de la paciència de les nostres famílies.

Pep Mestre i Pitxi



+ Publicar el meu comentari