La nostra gent - Entrevistes | Revista 73

Entrevista amb Antonio Valle Saborido

Avui us proposem una estona amb l’Antonio Valle Saborido.

Què en sabem d’ell? Potser els seus veïns de carrer, de tros o els de la seva quinta, el Fidel, el Pep Serres, el Cailà, el Jaume del Corraló, la Blanca Ritu... en podrien explicar alguna cosa. Però potser som bastants al poble que no en sabríem dir bo i res. L’hem vist sempre però no en podríem parlar gens. També està bé escoltar què ens diu una persona d’ella mateixa i, per altra banda, què escoltem nosaltres, cada un de nosaltres del que ell diu...?

Va néixer un 25 de gener de l’any 29. Un any de crack als EEUU. Deu dies abans, el quinze, havia nascut Martin Luther King.

Va venir al món en un lloc que s’anomena La Junta de los Rios, un lloc on s’ajunten dos afluents del Guadalquivir, el Guadalete i el Majaceite. Això és a la província de Cadis, al capdavall de la península.

Allà vivia, junt amb els seus avis, tota la família. L’avi era bon jardiner i aquell paratge era idoni per aquesta feina: aigua, un pantà, nòries, tot tipus d’arbres, cacaus, flors i moltes arnes. Sembla ser que era un lloc d’estiueig freqüentat per famílies molt adinerades; la del Primo de Rivera hi anava sovint. La seva àvia els parava la taula quan hi feien estades en període de vacances. Allà diu que no va conèixer la gana.

S’hi van estar fins que es va jubilar l’avi. Mentre, el seu pare havia mort deixant-lo a ell com a fill gran, seguit d’una germana d’un anyet i una que estava de camí. L’Antonio tenia tres anys.

La mare es va tornar a casar amb un germà del seu primer marit i així l’Antonio va tenir tres germans més.

Per ajudar la mare i l’economia domèstica va fer una mica de tot, buscar cargols que després venia als bars, va anar a fer “carbonillo” al bosc, procurant de no calar-hi foc i que els guardes no el veiessin... Així treia un quants dinerets més i els brasers de les cases es podien encendre. Diu que més d’un dia va anar al llit sense res a la panxa. Reconeix que va demanar caritat però mai va robar.

Amb tan pocs recursos, arribà el moment de repartir els fills entre la família, un fet molt comú en aquells temps. Tots coneixem històries semblants, allà i aquí. Ell va fer cap a Jerez de la Frontera amb l’àvia paterna, a un “cortijo” que es deia “La Peñuela”. Era propietat d’un militar que va perdre un fill a la guerra. Després aquest “cortijo” va ser comprat per Alvaro Domech, el dels conyacs i anuncis de ràdio i TVE, i ells van desplaçar-se un altre cop. Aquesta vegada cap a Arcos de la Frontera.

Tenia deu anys quan va acabar la guerra.

Va fer d’escolà fins els dotze anys. Tenia un tiet capellà i li van proposar de marxar al seminari a Sevilla però la seva mare va preferir que es quedés per poder ajudar a casa. Al seminari hi va anar el seu company, l’altre escolà, que va acabar sent bisbe.

Després va treballar guardant porcs a 30 pessetes/mes, va treballar amb vaques, més tard a la carretera carregant pedres. Aquí ja li pagaven 25 pessetes/dia.

Més tard va retornar al treball amb les vaques perquè sembla ser que ell munyia molt bé i li van millorar el sou. En aquella casa hi havia molta canalla i hi anava un mestre a ensenyar de lletra. Aquesta oportunitat no la va deixar escapar, l’Antonio. Mai havia pogut anar a escola però sí que tenia la “taleia” d’aprendre. L’orella a punt i les nits i estones de descans, van servir per practicar. Es va comprar una enciclopèdia de l’any 35 que va aprendre’s fil per randa. Una enciclopèdia que encara té avui. Comenta que la memòria la té tan bona perquè l’ha hagut de fer servir molt, “si no pots escriure te n’has d’enrecordar..” – diu.

En les feines que va fer al camp va tenir l’oportunitat de treballar amb màquines erugues. Això em va sorprendre a mi, per la diferència de tecnologia que representa respecte del treball al camp aquí. Jo de petita només hi vaig veure animals i carros per anar al tros. Les “corets” van tardar a arribar. Em va sobtar ser conscient que la nostra realitat era diferent de l’andalusa. Malgrat la pobresa greu a Andalusia que obligava a marxar la seva gent, també hi havia la realitat, abans del meu naixement i ara, dels latifundis amb aquesta maquinària, inimaginable llavors per nosaltres.

També explica la gran diferència de sou i de feina que hi havia entre uns i altres a la mateixa finca. Amb els tractors ell podia guanyar 32 pessetes/dia més el dinar i en canvi els portuguesos i d’altres jornalers, que anaven on no podien entrar les màquines, cobraven 11pessetes/dia. D’aquí calia descomptar el dinar, que eren cada dia cigrons, i a més, dormien al tros!

La seva mare tenia un cosí que era guàrdia civil a Barcelona. A l’Antonio li va tocar fer la mili aquí. Era l’any 1952. Van tardar cinc dies i cinc nits per arribar a Barcelona. Va venir amb un tren carregat de ciment.

De Barcelona fa cap a Castillejos, de cabo furriel. En tot aquell temps ja s’havia preparat per a uns quants exàmens i encara em recita preguntes i respostes d’aquelles proves. La memòria la té intacta.

El van assignar a cuina i això li permeté tornar a menjar bé.

Però sempre li ha agradat millorar, a l’Antonio. Va baixar a Vilaplana per primera vegada amb l’objectiu de comprar tabac, tot i que ell no fumava. Era per fer créixer les 60 pessetes que li havia enviat la mare des de Cadis. I revenent tabac a tant la cigarreta, va arribar a les mil pessetes!

Com ja coneixia el camí cap el poble, ara baixava a replanar i al que convingués quan tenia uns dies de permís. Així, va treballar per cal Bruno, cal Mora, ca la Peirona...

I com tot s’acaba, també s’acabà la mili.

De retorn a Jerez de la Frontera, l’Antonio amb el bitllet pagat, va agafar el tren a les Borges, però només va arribar a BCN per retornar la roba militar. En va tenir prou en pocs quilòmetres per saber que es quedava. I cap a Vilaplana altre cop.

Va treballar per ca la Peirona i després per cal Carxot i fins que es va casar amb la Montserrat Melitón.

Es van casar l’any 1956, l’any que va matar les oliveres. El viatge de nuvis curt: dos dies a Barcelona.

Mentre ell treballava a Vilaplana, la Montserrat servia a Barcelona durant l’hivern. Les cartes que s’escrivien, a ell li van servir a més a més, per aprendre el català.

Em comenta que a ell sempre, a la mili també, l’havien cridat pel cognom de la mare: Saborido. Valle ha estat poc utilitzat perquè a Vilaplana de seguida va derivar cap el renom de la dona, Melitón. L’Antonio Meliton. Valle potser se’l va quedar el fill gran, porter del U.E Vilaplana durant uns quants anys.

El sogre, el Meliton era barber. Tenia terra però per poder anar al jornal, l’Antonio es va comprar una coret. Li costà 42.000 pessetes que li avalaren dues persones del poble. Aquesta màquina encara la veig a la caseta del tros. Amb ella va arrabassar tot el mas de Mallafré, perquè el Bruno hi volia plantar ametllers. Diu que van començar a treballar-hi tres homes amb tres màquines però va acabar ell sol! - Una feinada terrible, recorda.

Quan van afluixar els jornals, la parella ja tenia tres fills i va decidir buscar feina a Reus. Malgrat els dubtes de la seva dona, al mateix dia tornà a casa amb una feina a les bodegues Simó. Era l’any 1973.

En els deu anys que hi va ser, es va fer de seguida l’home de confiança de la família i l’amistat a seguit fins el dia d’avui. Aquesta bodega es dedicava al vermut. Després la va comprar la marca Yzaguirre. Quan Yzaguirre va demanar la fórmula de la beguda, sapigueu que qui la tenia guardada era l’Antonio Melitón. Ell era el responsable i l’encarregat de fer-la. Ja us he dit abans que aquest home té bona memòria, però no explicaré tot el que em va dir a mi...
Amb la liquidació del contracte, quan va tancar l’empresa, va poder pagar un pis a Reus. Després una mica de feina a l’ajuntament d’aquesta ciutat, dos anys d’atur i cap a Vilaplana a fer de pagès un altre cop, però ara més tranquil.

Tinc l'oportunitat de veure el seu tros perquè em convida i em passa a buscar i.. -”agafa el cistell”,- em diu. He de dir que em sembla estar a Entre dos Ríos. Les flors, els fruiters i l’aigua que hi havia allà, és aquí. - “El meu avi era un bon jardiner”, diu ell i jo us dic que ell també ho és. Tot fa goig de veure i com a reconstruït els metres i metres de marges que els aiguats li van prendre. El que m’ensenya s’ha diu perfectament amb la vida que m’explica. Fer créixer la vida a partir d’un brot, d’un esqueix, d’un plançó, d’una cabeça,... constant, sense fer soroll, tranquil. I compartir-ho.

Altres veus em diuen que a l’església sempre hi ha flors seves. Ell les té plantades de tot tipus, i de cada temporada, perquè sempre n’hi hagi.

També m’assabento que va regalar el carro que ens transporta durant l’últim viatge que fem a la vida. La paraula compartir, per a ell té significat.

Una vida explicada breument, si voleu. Una biografia potser no massa diferent a la que podrien explicar molts d’aquella generació, resumida en dificultats, gana, feina i més feina.

Tot ho he trobat interessant i bonic d’escoltar, sobretot per la il·lusió amb què ho ha fet ell i per la generositat que m’ha demostrat. Vull senyalar especialment però, el què m’ha cridat més l’atenció. Duna banda, han estat les ganes d’aprendre que sempre ha tingut, malgrat les adversitats i potser per aquest motiu l’hi han estat motor. En tot el seu relat hi és present aquest anhel de superació, d’arreglar-se-les per aconseguir allò que desitja. Sentir-lo com parla dels nets i com li brillen els ulls..-” la meva Iolanda és infermera a la Tecla de Tarragona, a l’Albert l’han agafat per treballar de fisioterapeuta a un club esportiu,! l’Anna vol estudiar bioquímica,...” orgullós del que han aconseguit, com si haguessin cristal·litzat tot el que ell anhelava. És, ell mateix, un homenatge a tots els avis.

L’altre aspecte que em commou, és la dignitat amb la que ha enfrontat la seva vida. Quan s’ha sentit menystingut o tractat injustament no ha dubtat a marxar, sortir, canviar... No ha deixat que un altre decidís per ell i ha plantat cara als moments difícils apartant la por i no deixant lloc al ressentiment. Això si, sense soroll.

“La gent pensa el que pensa de mi... però jo... sempre he fet el que creia que havia de fer...” D’aquesta manera resumeix ell la seva trajectòria. Pot haver-hi mes senzillesa i saber en tan poques paraules?

Ara vivim uns moments que sembla que tot ho haguem d’aprendre en cursos, màsters, graus, llicenciatures... Hi ha coses que venen de sèrie i a cops s’oblida. Ara l’Antonio Valle Saborido ens dóna l’oportunitat de reflexionar-hi i adonar-nos dels recursos que tenim tots i cadascun de nosaltres.

El cistell que portava va tornar ple, i no només el cistell. Moltes gràcies Antonio, ha estat un plaer conèixer-lo.