La nostra gent - Entrevistes | Revista 63

Entrevista: Albert Maria Robert Ferré

Albert Maria Robert Ferré nascut el 4 de novembre de 1949.

Amb el seu parlar pausat, que busca la paraula més adient, la més amable, l'Albert Maria ha anat desgranant un relat de la vida del nostre poble des del forat de la seva prodigiosa memòria.

En la conversa narra les peripècies de la seva família fins a aconseguir comprar la casa on viu ara i el tros on es quedaven a viure al temps del plegar avellanes, fins que a l'any 1973 van comprar una coret.

Parla de moltes persones, amb noms, cognoms, procedència, malalties, morts i moltes dates i dades curioses com el nom del tabac i del paper de fumar, i de cadascun dels homes que l'enviaven a comprar-lo, però de tot l’univers que descriu, aquí només en transcriuré una petita part.

-Com era Vilaplana quan eres petit?

Els carrers eren de qualsevol manera, tot eren pedres, tot era fang, s'havia de tirar runa per a tapar els còrrecs... Però a l'any 1959, van fer les “cloaques”, llavors tot eren “acèquies” i si trobaven alguna pedra grossa, la barrinaven per trencar-la.

Les escoles es van començar a fer a l'any 1962, en un hort que van comprar a cal Puixalà. Abans l'escola era a la casa de la Vila, on ensenyava primer el senyor Agustí, que va ser molt bon mestre i després el senyor Marcos, amb qui en sd d'aprendre, cada vegada sabia menys, per això la mare va decidir que em quedés a casa a cuidar l'àvia que havia perdut la memòria.
L'àvia va morir quan jo tenia 13 anys i la vam haver d'enterrar a terra.

-No hi havia el cementiri?
Sí, però només hi havia nínxols per a la gent més rica i per a la seva gent, a la resta els enterraven a terra, com a les bèsties. ( Ho reviu com una gran injustícia)
L'any 1967 és van fer els primers nínxols, i en van tornar a fer el 1978. Els últims els han fet el 2002. ( I és capaç de recórrer el cementiri dins el seu cap, com un petit poble on cada nínxol porta el nom d'una família que passa a tenir nous veïns).

-Quines altres coses recordes?
L'any 1969 el Pep Basses, Bidó Aymamí de cognom, va vendre l'hort on es va construir el Casal que es va inaugurar el 30 d'agost de l'any 1981, aquell mateix dia es va inaugurar la Caixa Rural, un al matí i l'altra a la tarda.

-I la Cooperativa?
La Cooperativa es va fundar l'any 1956 i era a ca la Sisqueta Morena, on viu ara l'Ernest Aymamí, després va ser a ca la Montserrat Viudo, on viuen ara a cal Còbit. El local que ara coneixem el van començar a construir el gener de 1960 i el van inaugurar el 15 de maig .
Aquest mateix any van retirar uns autos antics que portava el Pep Teodoro, germà de l'avi del Pep i del Teodoro i van posar l'auto de línia nou. A l’any 1967 en van portar un altre.

- Recordes quan va caure un llamp al campanar?
Em sembla que va ser el setembre del 1957. A Mossèn Prous li va trencar plats i gots i li va espatllar la ràdio, fins a l'any 1973 no van posar el parallamps.
Abans feia unes tempestes molt fortes. Recordo que a l'any 1958 vaig veure caure un llampec molt a prop, a la carretera, des de llavors, les tempestes em fan por! També en tinc quan tiren petards, per això per sant Joan mai surto de casa.
Un altre any de tempesta va ser l'octubre del 1999 que hi va haver l'aiguat que va prendre els arxius de la casa de la vila, guardats al magatzem perquè a l’ajuntament hi estaven fent obres. També va prendre l'auto mortuori, regalat l'any 1981 per l'Anita Martí Mestre, cunyada del Pere Torero que vivia a França; i fins i tot es va endur les caixes, que el Pepet Bidó duia a les cases amb el meu ajut des del 1970.

- Com eren les festes d'abans? Com se celebraven els Reis, per exemple?
Quan era petit posàvem una mica de palla per als cavalls i et portaven... un llapis i una llibreta per pintar.

-No hi havia cavalcada ?
No, fins a l'any 1970 o 71, que va començar a ca la Maria Mundeta. Jo no els veig mai els reis perquè passen massa tard.

-I esperar els Reis?
Això sí, això ho he vist tota la vida. A més conforme ens fèiem més grans, més llargs eren els rastres. També hi havia qui portava picarols d'animals. Jo no.
Un cop, els reis em van portar un carro petit, en aquella època jo ja era un noi alt, i al Joan Quimetes, que era més petit, un de gran. Quan ho vaig comentar a la mare, em va dir: “Els reis no passen, són el pare i la mare, i naltros només hem pogut comprar aquest.” I amb això es va acabar.

-I de la Setmana Santa, què recordes?
Recordo que s'anava a matar jueus amb els carraus. A mi me’l deixava la mare de la Conxita Pastoret i em sembla que era a la missa de Dijous sant que fèiem anar els carraus i ens deien « avui es moriran tots els jueus».
També me'n recordo que l'any 1958 va venir el Rafalet de Barcelona, que era molt tremendo i més petit que jo i el van fer anar amb mi al viacrucis i va tenir molta por de les cucurulles, que deia que el perseguien, aquell Divendres Sant a la nit, només li van dir « ja baixen» i es va amagar esglaiat a sota del llit. ( Això ho explica rient).

En acabar l’entrevista, em diu el dia, el mes i l’any de la mort de cada un dels meus avis i de la tieta Sebastiana i s’acomiada amb un respectuós: “Molts records per a la teva mare”.

Moltes gràcies, Albert Maria.

Mei Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat