La nostra gent - Homenatges | Revista 79

En Xavier Joanpere , sempre el tindrem ben present  

Hi ha persones que per la seva feina i el seu exemple ocupen un espai a la terra i, tot i que diem que ningú no és imprescindible, el cert és que n’hi ha que quan ens deixen, el seu lloc deixa un espai difícil d’omplir.
 
És el cas d’en Xavier, que molts l’han definit com un gran activista social, compromès amb totes les causes relacionades amb la llibertat i el progrés social, amb la qualitat de l’acció política defugint sempre el partidisme, que ell relacionava amb el sectarisme dogmàtic.
 
Va escriure diversos llibres i va col·laborar amb moviments relacionats amb l’ecologia i amb la solidaritat entre persones i entre pobles. Això explica els 30 viatges que va realitzar a l’Amèrica Llatina -ell no parlava d’hispanoamèrica- a Chiapas,  Guatemala o a Nicaragua, els anys de la revolució sandinista. Parlant de llibres, encara recordo una llarga entrevista que em va fer, sotmetent-me a una mena de tercer grau, sense deixar res al tinter.
 
Va contemplar la realitat política del passat, del present i les perspectives de futur, del nostre país però també a escala mundial. La globalització i el futur del capitalisme, en uns temps -ara deu fer disset anys- que amb la desaparició del bloc comunista, els EEUU i tot el bloc capitalista, els hi quedava un espai al món sense competència i, per tant, amb l’aplicació d’un corró que trepitjaria l’economia dels pobles del primer món, però sobretot del tercer, amb molts menys elements de defensa.
 
En el llibre vaig haver de contestar preguntes molt específiques sobre el futur polític de Catalunya, pel que fa per exemple a l’independentisme, en un temps en que molt pocs catalans es declaraven independentistes.
 
També sobre la UE i les polítiques agràries, la PAC sobretot i l’impacte que tenia a casa nostra.
 
Sobre el futur dels joves i com veien les coses importants, com és ara el nostre país i la política.
 
I recordo que al final vam acabar parlant del terrorisme d’ETA, en relació al terrorisme de l’IRA i el fet que aleshores s’iniciés un acostament i posterior negociació entre el govern britànic i el moviment d’alliberament irlandès.
 
Pel qüestionari de preguntes que en Xavier havia preparat em vaig adonar de l’interès que manifestava ja per les qüestions ecològiques i mediambientals i que anaven des de la situació a casa nostra derivada, en bona part, per la crisi del sector agrari, que ell també entenia que no era únicament de preus i que provocava l’abandonament de les masies i les terres de conreu i a la muntanya, de pobles sencers. I em recordava la Mussara, ben a prop del seu poble, Vilaplana.
 
Estava implicat en molts moviments socials perquè hi creia, perquè estava convençut que eren necessaris i que tenien un espai molt definit, a banda de l’acció permanent política, sovint articulada a través dels partits, les institucions democràtiques i els processos electorals.
 
Li preocupava molt el paper dels sindicats, entesos com a grups de pressió social i això ens duia a parlar de la situació de la Unió de Pagesos, en tant que primer sindicat agrari de Catalunya.
 
En fi, que amb en Xavier s’hi podia parlar de tot perquè era una persona molt compromesa, que valorava molt el treball de base i el compromís social i polític. Era molt culte i per això evolucionava intel·lectualment de manera que quan ens trobàvem al cap, potser, d’un parell d’anys de no haver-nos vist, repreníem la conversa com si l’haguéssim interromput feia un parell de setmanes.
 
Era culte, compromès i solidari. Potser per això va morir tornant d’un acte de suport a la Carme Forcadell.
 
I ens ha deixat tota una vida com a exemple. Pep Riera



+ Publicar el meu comentari