La nostra gent - Records | Revista 62

Elegia a Ramon Oteo, el meu gran mestre

A principis d’aquesta tardor, quan les primeres fulles començaven a engroguir i a despenjar-se dels arbres, he rebut la trista noticia que el professor i catedràtic en Filologia Hispànica, en Ramon Oteo Sans, el meu gran mestre, ens deixava .

Per a mi, ell ha estat un dels millors professors, sens cap mena de dubte, que he tingut mai. Era una sensació intel·lectualment enriquidora i plaent per als sentits rebre el preuat regal de les seves classes magistrals.

El seu  bon mestratge,  que ens impartia a les aules,  al caliu d’una animada tertúlia estudiantil al bar de la facultat o en qualsevol situació quotidiana..., sabia dotar-lo quasi sempre de coneixements, de significat, de riquesa, de sensibilitat, de  bellesa, de vida ... 

Són tants el records... Per exemple, quan a les seves classes ens mostrava entusiasmat  la fonda i suggeridora bellesa de la poesia de Lorca i la saviesa popular i la màgia que desprenia l’assaig del  “Romancero  Gitano”, tenies la impressió que s’aturava el temps a causa de l’encanteri que produïa el so harmoniós  i la precisió de les seves paraules.  O també  quan ens  delectava l’ànima amb uns versos sobre les pedres i el sentit del tacte en alguns poemes de Vicens Andrés Estellés. Quan recitava aquells versos se t’esborronaven els pèls i els porus de la pell a l’escoltar-lo.  O com, per exemple,  un dia que ens explicava la meravellosa sensació que sentia al contemplar el precís instant de la sortida del sol, una nit que no havia volgut anar a dormir. O com quan te’l trobaves  remenant llibres per la biblioteca del Centre de Lectura de Reus i et parava, et mirava aguantany-se les ulleres amb la punta d’un dit,  t’agafava el braç amb afecte  per saludar-te i, seguidament, t’aconsellava algun bon llibre...  M’encantava escoltar-lo i tenir-lo al costat. 

I constantment quasi tot el que es proposava aconseguia transmetre-ho, a partir d’una saviesa intel·lectual, d’una sensibilitat emocional  i d’una pàtina màgica que només poden posseir uns pocs elegits, com ell. Aquells, que com en Ramon, estimen i viuen en cos i ànima el seu ofici, en el seu cas, el de mestre, la qual cosa m’evoca indefugiblement a emprar uns preciosos versos d’en Joan Maragall, que me’l  fan  de bell nou recordar:

“Estima el teu ofici ,/ la teva vocació ,/ la teva estrella,/ allò pel que serveixes/ allò en què realment, / ets un entre els homes, / esforça’t en el teu quefer/ com si cada detall que penses, / de cada paraula que dius, / en depengués la salvació de la humanitat, / Perquè en depèn , creu-me “

Penso que l’Oteo, que era així com  l’anomenàvem a la URV, a principis dels 90, vivia amb gran dedicació, passió i amor la seva vocació pel magisteri. És més, crec  que havia nascut amb un do especial per exercir-la amb saviesa, amb goig de fer-la  i  amb la justa mesura de calidesa humana que et tocava molt cap endins.  I , a més a més, i per a mi encara més important, és que aconseguia fer-nos-en partíceps als que érem els seus alumnes. I d’aquesta forma, a poc a poc, qui volia, com en el meu cas, anàvem  esdevenint fidels deixebles de la seva forma d’ensenyar, de la seva manera de comunicar i de copsar el valor d’aprendre pel mer goig  de delectar-se mútuament  tant  el que ensenya com  el que aprèn.

El que no sé si aquest do o facilitat magisterial i recitativa, que ell tenia intrínsecament, era a causa dels seus  gens familiars, de la inspiració divina que  hagués pogut obtenir de les Muses de l’Olimp, dels Déus del Parnàs literari,  o era conseqüència natural del seu amor d’oferir el seu saber al proïsme o, possiblement també de la seva tenaç i valuosa dedicació al treball, així com de les constants lectures de les quals  es nodria i que generosament ens en feia referència i que ens presentava  de forma excelsa en safata de plata molt sovint a classe.

En Ramon, el meu gran mestre,  reconduïa i organitzava  les seves classes amb aquella especial bonhomia que traspuaven aquells ullets seus petits i  perennement somrients i de vegades entremaliats; amb aquelles seves mans, tan petites i tan rodonetes, que s’enlairaven per dirigir  i  acompanyar, com a bon director d’orquestra,  l’oratòria ben compassada del seu discurs narratiu; amb aquella nítida i àmplia calvície central tan seva, acompanyada de dues llargues i una mica rinxolades cabelleres negres, separades a banda i banda del  seu savi crani; amb aquell  to de veu tan seu i tan particular, tan subtil  i tan musical, que s’escampava com una melodia harmoniosa  i agradable per arreu de l’aula.  Fins que tot el seu conjunt  aconseguia atrapar-te,  embolcallar-te, amarar-te els porus dels teus sentits i  transportar-te  al captivador món de la  literatura en general i de la poesia en particular. Tot estava en funció de la classe que tenia preparada o que improvisava per qualsevol ocasió. 

Quasi sempre, després de qualsevol lectura d’un text o d’un poema que ell declamava a classe, jo tenia la imperiosa necessitat de llegir-lo de nou, però mai tornava a sentir el mateix plaer o emoció que havia experimentat a l’ escoltar-lo  de la seva pròpia veu a classe, al bar, a l’Aula Magna o allà on fos. Era com una mena d’encantador de serps, un astut i enginyós malabarista que dominava qualsevol registre del complex, però fascinat, món de les paraules. Era  prou bo i prou savi , com a mestre, per fer-te sentir les ganes d’aprendre  i  fer-te entusiasmar pel món de la Filologia, en general.  La “Libido Scendi”, de la què parlava el savi medievalista  i ex-professor seu, a la Facultat de Barcelona, en Martí de Riquer, és a dir, el desig ardent de comprendre i fer llegibles els textos. 

Encara recordo, com si fos ahir,  el meu primer dia de classe amb ell. Era el curs 1993-94. Jo feia segon de carrera i l’assignatura que ens impartia era Literatura espanyola del S. XVIII. Evidentment, ja n’havia sentit a parlar. La meva expectació era màxima ja que d’ell se’n deien meravelles. Va arribar a l’aula els seus deu minuts  de retard , com era de rigor llavors. Ja ho sabíem tots. Però, l’Oteo, el mític bon professor, de tantes i tantes generacions que l’havien adorat, s’ho podia permetre ja que cada minut seu valia un imperi. Portava  una cartera  o maletí de cuir negre. L’obria amb aquella dolça calma , que només saben  representar aquells que dominen plenament la situació comunicativa dins de l’aula. I llavors, despertava la seva caixa de Pandora del seu saber i començava la seva obra mestra. Des d’aquell primer dia, vaig quedar perennement encisat ... 

Com per exemple aquell dia d’hivern del curs 1995-96, que mai oblidaré, en el qual  l’Oteo, el meu gran mestre,  va llegir-me amb aquella  veu dolça, vellutada i celestial un conte que jo havia escrit amb tot l’amor del món en memòria de la meva mare morta. Un conte que  la seva amiga i professora i catedràtica Sara Pujol li va demanar al Ramon que recités per a ella i per a mi a l’interior del seu petit despatx ... Ho tinc gravat dins del meu cor amb lletres d’or... Moltes gràcies Sara i Ramon per fer-me costat , quan més ho necessitava.

En definitiva, avui, després de rebre la trista noticia que el meu benvolgut i gran mestre Ramon ens deixava orfes del seu memorable magisteri a les aules, però sobretot a la vida, he sentit la imperiosa necessitat dintre meu d’evocar-lo,  a través d’aquest record elegíac, que li he volgut compondre,  amb tot el meu afecte , “in memoriam”, per la pregona, valuosa  i entranyable petjada que em va deixar per sempre més. 

Josep M Garcia Abelló; Ex alumne  d’en Ramon Oteo  Sans.
Llicenciat en Filologia Hispànica- Promoció 1992-97
Tardor de 2015

Josep M Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari