LA VIDA A " CAL MOLI ". ELS FILLS

(2331 comentaris)

 

La  familia   BORONAT,  nouvinguts  a  La  Riera  de  Gaià, se'ls  coneixia  com  la  gent  de  "  CAL   MOLI  ".  Efectivament  la  seva  vida  laboral  i  afectiva  transcorria  al  voltant  del  molí.  Aquest  omplia  de  soroll  i  pols  tota  la  vivenda, però  era  la  font  d'on   brollaven  les  finançes,  raò  per  la  qual  era  considerada  como  una  familia  benestant  si   es  comparava  amb  la  situació  general  de  la  pagesia.

La  materia  prima  sobre  la  que  es  feia  la  mòlta  era  la  calcita.  Un  mineral  del  grup  dels  carbonats  (  CaCo3 ).  El  seu  nom  prové  del  llatí  "  calis "  que significa  "  calç  viva ".  Es  un  mineral  sedimentari  que  es  forma  per  l'evaporació  de  solucions  molt  riques  en  bicarbonat  de  calci.  La  calcita  forma  les  calcàries,  els  marbres,  la  creta  i  les  estalactites  i  estalagmites.  Es  presenta  en  cristalls  preferement  romboèdrics, prismàtics  i  també  en  formes  compactes.  (  mireu  la  fotografia  que  figura després ).  Generalment  és  incolora  o  blanca, transparent,  amb  lluïssor  vítria  o  ferrosa.  La  seva  ratlla  o  vesta  és  blanca.

 

Es  un  dels  millors  minerals  per  a  col.leccionar,  ja  que  hi  ha  moltes  formes  interessants  i  variades,  així  com  colorits  i  bonics  espècimens.  La  bellesa  d'aquest  mineral  ha  permés  també  que  s'utilitzi  per  tallar  escultures.  Hi  ha  tantes  varietats  que  ès  impossible  caracterizar-les  totes.

Aquest  mineral  és  molt  abundant  i  se'n  troben  pedreres  per  tot  el  mon  (  els  Boronats  tenien  una  pedrera  pròpia  entre  els  pobles  de  Bellvei  i  Calafell)  de  la  que  se  n'extraia  en  gran  quantitat.  Tenia  un  ventall  d'usos  com  :  fabricació  de  ciments  i  morters,  grana  del  bestiar, ús  com  a  pedres  de  construcció  ,  adobs  agrícoles  per  terres  massa  àcides  o  fins  i  tot  per  a  la  indústria  óptica  per  fabricar  polaritzadors  de  microscopis. A  continuació  posaré  una  escultura  de  Jordi  Benito  on  hi  figura  "  una  campana  de  bronze ,  un  toro  dissercat,  14  troços  de   blanc  d'Espanya  de  diferents  tamanys ".

 

La  calcita  mòlta  anomenda  "  blanc  d'Espanya  "   es  un  pigment  blanc  que  s'utilitzava  com  a  abrasiu  suau  per  a  polir  metalls  i  com  a  càrrega  per  diluir  o  reforçar  a  les  pìntures,  però  no  apte  per  les  pintures  al  oli.  Molt  emprat per  l'escola  holandesa  del  segle  XVII  ( técniques  aquoses i  pastel,  imprimació  i  càrrega ).  Les  matèries  de  càrrega  més  usades  són  les  d'origen  mineral,  com  la  calcita,  perquè  tenen  l'aventatge  de  no  èsser  higroscòpiques,  i  perquè  tenen  unes  dimensions  de  partícules  reduïdes,  una  vegada moltes  i  fetes  pols, que, en  permetre  bones  dispersions ,  donen  materials  uniformes.

A  continuació  posaré  una  fotografia  de  rodes (  moles ) de  pedra  que  els  Boronats  encara  conservan al  baixos  de  la  vivienda  quan  era  molí.   L'ús  de  càrregues  es   molt  estés  ,  els  consumidors  principals són :  els  del  ram  de  plàstics, del  paper,  de  les  pintures, de  les  fibres  tèxtils  i  del  sabó....

L' estació  del  tren  de  La  Riera  de  Gaià   es  nutria  més  dels  vagons  de  mercaderies  de  "  blanc  d'Espanya  "  que  de  viatgers. Normalment  omplien  varios  vagons.  Però  poc  a  poc  l'ús  i  consum  de  " blan d'Espanya "  minvava ,  ja  no  servia  per  a  rentar  teixits  ni  per  blanquejar-los perquè  era  escàs  el  seu  poder colorant  ,  lo  mateix  en  els  adobs, piensos, abrasiu  suau  per  a  polir  metalls . A  més  cada  dia  era  menys  preuat  i  l'esforç  a  realitzar  no  compensava  amb  el  preu.  La  situació  cap  els  anys  1.960-65  fou  insostenible  i   tancaren.  LLavors  l'economia  es  resentí  de  forma  palesa.

 

La  LOLA  fou    rebuda  a "  Cal  Molí  "    d'una  forma  diferenta.  Pel  avi  JOAN  :  "  com  una  poncella  jove,  plena  de  vida  i  de  perfum " . Aquestes  paraules  me  las  digué  a  mi   davant  d'ella.  Sempre  va  tenir  amb  ella  molt  afecte  i  consideració.   Per  l'àvia  FELISA   com  una  persona  que  la  destronava i  per  la  CUNYADA   com  una  competidora.

Amb  el  naixement  de  la  Mª  Dolors ( 1.946 )  i  després  del  Joan  (  1. 948 )  el  "  Molí  "  s'omplí  de  vida  i  d'alegria.  La  Maria  Dolors  era  de  petita  grassoneta,  espabilada  i  presumida.  Als  cinc  anys   fou  internada  al  col.legi  del  "  Sagrat  Cor  "  on  la  Paquita  era  monge  i  professora.  Per  la  Mª  Dolors,  crec  que  fou  un  xoc  molt  gros:  passar  de  l'ambient  familiar  a  un  completament  extrany  i  foraster ,  degut  sobretot  a  la  seva  edat.  Això  va  passar  perquè  la  Lola  van  operar-la  del  fetge i  necessitava  descans.  De  petita  era  molt  graciosa  amb  el  sombreret   que  portava. A  vegades  tenia  certa  gelosia  del  seu  germà.  El  seu  caràcter  era  i  es  fort .  Molt  amiga  dels  seus amics,  però  si  algú    li  feia  quelcom  que  no  li  agradés  era  esborrat  d'un  cop  de  ploma  de  la  llista.  Jo li  dic  carinyosament   "  marmota  " doncs  li  agrada  molt  dormir.  Podeu  contemplar al  damunt   una  foto  de  tota  la  familia  Boronat-  Aixalà.

Al  col.legi  del  "  Sagrat  Cor  estudià  batxillerat i  magisteri. Després  es  Licencià  en  Filosofia  y  Letres.   Fou  professora durant  bastants  anys  fins  que  va  tenir  que  deixar-lo  per  a  cuidar  a  la  seva  mare  de  parkisson.  Després  no li  van  dónar  opció  per  retornar,  cosa  que l'engoixà molt .  Va  passar  uns  anys  amb  molta  dificultat  tant  económica  com  emocional.  Per  fi  va  obtenir  la  diplomatura  en  el  ISCR  "  Sant  Fructuós "  i  va  aconseguir  ser   professora  de  religió  a  l'Institut  de  Batxillerat de  El  Vendrell  a  on  encara  imparteix  clases.  Ara  es  desvetlla  per  l'ensenyança :  preparant  classes,  fent  evalucions, realitzant  viatges  de  fi  de  curs,  dirigint  treballs.  Envoltada  de  llibres  a  tort  i  a  dret  i  com  a  companyes ,  foren  durant  bastants   anys, tres  o  quatre  gats.  Per  fi  ha  trobat  estabilitat. Cada  estiu  realitza  viatges moltes  vegades  acompanyada  del  germà,  de  la  cunyada  o  del  nebot.

Ara  poso  la  fotografia  de  la  Primera  Comunió  del  Joan.  Vestit  de  mariner  com  era  usual  en  aquells  temps,  A  les mans  amb  guants  blancs  el  llibret  i  els  rosaris.  La  seva  germana  amb  vestit  i  guants  blancs  i  un  gorret  molt  airós. Els  pares  amb  cara  de  satisfets,  la  Lola  amb  vestit,  mantenilla  i  moneder negre  i  posant  la  mà  damunt  de  l'espatlla del  fill    i  el   pare  amb  vestit  entrecreuat  posant  la  seva  mà  a  l'esquena  de  la  filla.

El  JONY,  com  carinyosament  l'anomenava  la  Lola,  de  petit  era  molt  flac.  No  tenia  gana  i  era  una  epopeia  aconseguir  que  manjés.  Res  li  agrava.   La  Lola  el  seguia  per  la  cuina,  per  la  galeria, per  la  glorieta  i  fins  i  tot  per  l'hort,  amb  el  plat  i  la  cullera,  buscant  la  forma  d'enfornar.  "  Jony,  reiert,  vine  "  però  ell  feia  el  sorni  o  anava  darrera  del  gos.  Tan  l'avi  com  el  pare  quedavan  maravellats  de  la  paciència, desvetllament  i  constància  que  tenia  la  Lola.  Era  la  seva  nineta  dels  ulls.

 

La  LOLA  xalava  quan  estava  voltada  de  infants  al  seu  entorn.  En  aquesta  fotografia  la  veiem  asseguda  sobre  un  rocall  amb  el  seus  fills:  la  Mª. Dolors  i  el  Joan  i  els  nebot  Anna  Mª  i  Francisco ,  fills  del  seu  germà.

 

Un  dia  estant  a  La  Riera , de  les  moltes vegades  que  hi  anva  per  acompanyar  a  La  Lola  en la  malaltia, i  fer-li  sortir,  de  tant  en  tant,  una  rialla,   em  digueren que  estavan  buscan  un  col.legi-internat  pel  Jony.  Que el   col.legi  de  "  La  Salle  "  de  Tarragona  no  els  hi  agradava  doncs  a  més   d'èsser molt  gran estava  massificat.  Buscaven  un  de  més  petit  i  recollit.  Aleshores  vaig  indicar  que  el  Cardenal  Arriba  i  Castro  feia  poc  que  havia  inaugurat  un  a  Montblanc  anomenat  "  Mare  de  Déu  de  la  Mercè  "  i  que  la  majoria  de  professors  eren  amics  meus  ,  capellans.  El  rector  era  mossèn  Joan  Matí  i  Alanis,  que  posteriorment  fou  bisbe  de  La  Seu  d'Urgell  i  Coprincep  d'Andorra.  Foren  anys  de  profit, tan  pels  estudis  com  menjivolament.  Té  amics  que  àdhuc  conserva  i  es  creà  una  corrent  d'amistat  entre  ell  i  mossèn  Martí,  de  manera  que,  tot  i  siguent  ja  bisbe,  anava  moltes  vegades  a  la  casa  de  La  Riera.

Al  acabar  el  batxillerat  es  posà  treballar  al  "  moli  "  pero  les  coses  ja  no  rodaven  bé ,  les  vaques  flaques  treien  el  cap.  Un  dia  parlant  al  redós  de la  taula,  els  vaig  proposar  que  el  negoci   que  tenia  a  Barcelona  d'una  agència  d'informes  comercials  i  verificació  de  finques,  podriem  instal.lar-lo  a  Tarragona.  I  el  Joan  seria  el  cap. Així  ho  ferem   i  la  cosa  fou  plou  bé,   inclús  inaugurarem   una  agència  a  Reus. 

 

El  JOAN  BORONAT I  AIXALÀ  es  va  casar  amb la  ROSA  RAFI  i BLANC  a  la  basílica  de  Montserrat  (  Mireu  fotografia ) .  Han  tingut   dos  fills  la  MARITXELL  i  el  JOAN.  Per  mitja  d'un    Conseller  de  La  Caixa  ,amic  meu,  els  hi  van  adjudicar  un  pis, tral.ladant-se  a  viure a  Tarragona.  L'oficina  s'instalà  al  carrer  Reding,  enfront  del  mercat. Les  visites  al  bancs  i  caixes  foren  molt  fructíferes  car  jo  ja  coneixia  el  Cap  dels departaments  d'informes  de  molts  bancs  i  caixes  de  Barcelona.

Al  devenir  l'enfermetat  del  càncer  i  el  tràfic  que  representava  anar  cada  setmerna  dos  o  tres  dies  a  Tarragona   vaig  optar  per  el  tancar Barcelona  i  que  si  ells  (  el  Joan  i  la  Rosa)  volien  continuar  amb  les  agències  de  Tarragona  i  Reus  (  Scipio  )  tenien  total  llibertat.  Alguns  anys  després  vaig  copsar  que  la  verdera  vocació  del  Joan  era  el  periodisme  i  que  el  treball de  les  agències  li  era  feixuc.  Actualment  conmtinua  col-laborant  amb  "  El  Diari  de  Tarragona  "  i  es  corresponsal  de  "  Catalunya  Cristina  "  i  fa  alguns  reportajes  a  la  ràdio.

 

Aquests  fotografia  correspon  als  empleats  de  les  tres  agències.  Cada  any  celebraven  pel  dia  de  l'Ascensió,  quan  la  tragueren  com  a  festa , en  un  restaurant   de  Cambrils  un  menjar  de  germanor,  que  per  cert  era  molt  esperat  per  tots. La  "  bullavesa  ", el  marisc  i  sobretot  el  pastis  final  amb espelmes  resplandents  foren  molt  celebrats.

Excepte  la  tia Maria  "  Rito "  ,  el  Joan  pare  i  Mª  Dolors  tots  els  altres  eren   empleats .  Molts  van  romandre  força  anys.  La  foto  correspon  al paseig  marítim  de  Cambrils.  Entre  ells  hi  ha  el  Sebatià  Mestre  i  Ferré,  de  Vilaplana.La  fotografia  al  Passeig  Marítim  de  Cambrils.