PETITS RECORDS INOBLIDABLES.

Recull  d'una  serie  de  ferts, que  guardo  gravats  a  la  memòria, i  que  en  el  seu  moment  esdevingueren  fites  importants  doncs  trucaren  fortament  el  meu  cor  i  àdhuc  permanèixen  dins  meu.

VISITA  DELS   SEMINARISTES. Durant  els  anys  posteriors  a  la  guerra,  entre  1.940 - 44 ,  el  seminaristes  als  voltants  de  Sant  Josep,  patró  del  Seminari,  anaven  a  diferents  pobles  de  l'Arxidiòcesis  per  recaptar  aliments  (  patates,  cigrons,  fesols, fruites,  verdures...) ,  diners  i   vocacions.  A  Vilaplana  pujaren  el  diumenge  anterior  a  Sant  Josep  de  l'any  1.942.  Cantaren  la  missa   de  Perosi  que  causà  admiració  per  les  veus  tan  acurades  i  els  solistes.  Després,  segons  les  llistes  previstes,  es  repartiren  per  les  cases  a  dinar :  a  casa  va  venir  mòssen  Magí  Sabaté,  de  Constanti,  mort  recentment  i  amb  el  qual  vaig  conviure  bastants  anys  al  Seminari.  Per  la  tarda  a  la  Sala  Parroquial  representaren  part  del  "  Divino  Impaciente  "  de José  Mª  Pemán  i  una  obra  sitíric -  musical  que  una  de  les  estrofes  deia  :  "  porque no  lloras  Simón  le  pregunta  la  Pirroquia,  yo  no  soy  de  la  Pirroquia  y  los  que  lloran  lo  son  ". El  poble  de  Vilaplana  fou  un  dels  que  més  va  respondre  a  la  col.lecta  d'aquell  any.

LA PADRINETA ENTRA AL POSTULANTAT. A  finals  del  mes  de  maig  de  1.942   la  padrineta  prenia  la  decisió  d'entrar  com  a  postulant  a  la  Congregació  de  les  Germanes  de  la  Caritat  de  Santa  Joaquina  de  Vedruna,  a  la  ciutat  de  Vic. Tot  Vilaplana  va  quedar  ensabornit  doncs  ningú  esperava  aital  cosa.  La  Mercè  Aixalà  i  Salvat  era  una  de  les  joves  del  poble  amb  un  avenir  molt  afagalador  car  tenia  una  pell  primorosa, una  bona  planta,  una  simpatia  natural  i  una  finesa  de  caràcter  fora  del  comú.  A  més  gaudia  d'un  sentit  profund  i  expansiu  de  religiositat,  era  engrescadora  en  fer  coses i  per  moltes  de  la  colla  d'amigues  la  capdavantera.  A  mi  personalment  va   colpir-me  profundament  la  seva  marxa.  El  petó  i  l'abraçada  que  em  donà  encara  els  recordo  avui.  

LA  PRIMERA  COMUNIÓ.  Era  el  dia  més  esperat  i  desitjat  per  nosaltres. La  preparació  a  la  mateixa  fou  un  dels  aspectes  que  mossèn  Anton  cuidà  d'una  manera  especial  amb  dos  anys  previs  de  catequesis.  Normalment es  feia  entre  els 8 - 9  anys  doncs  tant  els  nens  com  les  nenes  ja  erem  el  suficientment  conscients  del  que  anaven  a  rebre.  A  més  hi  havia  un  estol  de  catequistes  amb  un tarannà  acollidor, alegre  i  confiat. L'anhel  de  tots  els  pares  era  que  el  fill  o  filla  fes  la  Primera  Comunió  el  més  preparat  i  motivat  possible.  Per  això  apreniem  a  pregar,  es  a  dir, a  relacionar-nos  amb  Jesús  per a  demanar  i  per  agrair;  anar  a  la  santa   missa  per  fer  més  comprensible,  agradable    la  participació  després   en  l'Eucaristia  i  descobrir  els  valors  de l'Evangeli  :  l'amor,  el  perdó,  el  compartir,  la  solidaritat  i  l'ajuda  mútua....Així  la  Primera  Comunió  esdevenia  el  moment  privilegiat  on  el  procés  de  creixement  en  la  fe  tenia  el  seu  zenit.  Era  la  primera  d'una  munió  de  comunions que  seguirien.

També  era  un dia  de  molts  regals,  cada  estampa  de  la  Primera  Comunió  que  donaves  rebias  uns  dinerets.  A  més  estrenaves  sabates  i  pantalons  llargs.  Ja  eres  un  " homenet  .  A  cada  casa  preparaven  un  menú  especial  per  la  familia  més  propera    i  per  esmorzar  una  xocolatada.  Al  veure aquella   olla  plena  de  xocalata,  l'instint  i  la  golosia  va  conduir  els  meus  dits  per  testar-la,  es  va  donar  compte  la  Maria  de  "  cal  Sisquet  del  Pa  "  i  de  seguida  ho  sapigué  la  mare.  El  disgut  i  l'escridassada  fou  èpica.  A  corre  cuita  es  plantaren  a  l'església  per  veure  el  que  decidia  mossèn  Anton .  I  amb  molt  bon  criteri  decidí  que  com  l'acte  no va ser  voluntari  sinò  instintiu  podia  rebre  la  Primera  Comunió.

Fou  el  29  de  juny,  festivitat  de  Sant  Pere  i  Sant  Pau,  de  l'any  1.943.  Poso  el  recordatori  i  la  làmina - estampa  signada  per  mossèn  Anton

EL  PRIMER  PORC  SENGLAR.  Era  al  plegar  avellanes  de  l'any  1.944.  Estaven  al  "  Coll  "   la  meva  mare ,  el  meu  germà  i  el  meu  cosi  Jaume  "Ritu".  Als  voltants  de  les  dotze  m'agafà   "  el  lluert  "  i  amb  el  Titus  (  el  gos  de  l'oncle  " Ritu  ")   me'n  vaig  anar  al  bocs  del  costat  per  veure  si  trobava  pebrasos , que  per  cert  en  collí  uns  10 a  12 ,  i  mentres  tranquilament  anava   omplint  la  senalla   vaig  sentir  un  soroll  que  casi  en  glaçà  la  sang.  L'esglai  fou  d'úpula.  El  Titus  perseguint  un  animalot  de  color  negrenc,  fornit,  amb  un  cap  alargat  i  grunyint  fortament.  Al  contar-ho  al  principi  no  ho  cregueren  però  entraren  al  bosc  i  van  veure  el  rastre  que  havia  deixat.  LLavors  digueren  que  es  tractava  d'un  porc  senglar  que  ja  feia  dies  que  rondava  per  allí.  Uns  tres  dies  després  el  Ramon  de  "  cal  Conso "  el  matava  a  l'era  del  seu  tros  enllaminat  per  les  avellanes  que  hi  havia  deixat.  Al  capvestre  el   va  portar  a  Vilaplana  i  va  ser  l'admiració  de  tots.

L'augment  de  porcs  senglars  a  Catalunya  ha  estat  espectacular  com  a  conseqüència  de  l'expansió  de  la  superficie  forestal  i  de  l'abandonament  de  les  activitats  agrícoles.  El  senglar  ha  colonitzat  avui  territoris  on  abans  no  era  present. La  mitja  muntanya  es  el  seu  lloc  preferit on  hi  troben  força  aliment  (  aglans, castanyes, fage, avellanes...).  Deixen  un  rastre  característic,  conegut  com  furgada  (  sembla  talment  que  una  arada  hi  hagués  passat )  .  Són  increiblement  ràpids  i  àgils. Normalment  fan  les  caminades  per  la  nit.  Els  senglars  arriben  a  la  seva  plenitud  sexual  cap  als  5  anys  i  llavors  ja  superen  els  100 kg. 

EL  TEIXÓ   o   TOIXÓ.   Fou  un  altre  dels  animals  desconeguts.  Ho  van  caçar  a  la  mina  del  "  Pi  d'en  Bacona  "  de   "  ca  la  Sofia  ".   Amb  l'Albert  vam  anar  a  veure-ho. Tenia  un  cos  gros  i  massís,  la   pell  com  un  eriçó,  el  coll  curt  i  gruixut  i  el  cap  allargat  acabat  en  un  musell  punxegut.  Pesaria  uns  7/8  kg.  La  seva  carn  despre'n  molt  tuf  per  això  no  és  mengívola.

Resulta  molt  difícil  veure  un  toixó  perquè  a  més  de  prudent  té  costums  crepusculars  i  nocturnes.  Sí  es  veuen  les  piles  de  terra  al  voltant  de  les  seves  teixoneres  i  sobretot  les  petjades  llargues  amb  les  marques  de  cinc  ungles, quatre  d'elles  arrenglarades  al  davant.  Diposita  els  excrements  en  un  clotet que  prèviament  ha  excavat  amb  les  seves  fortes  urpes,  però  a  diferència  del  que  fan  els  gats,  després  no  els  colga  a  terra.

EL  CADASTRE  i   el   senyor  IZQUIERDO .  A  finals  de  1.943  i  principis  de  1.944  es  realitzà  el  cadastre dels  termes  municipals  de  Vilaplana  i  d'Aleixar. Fou  aixecat  per  l'inginyer- agrònom  ANTONIO  IZQUIERDO  PORTOCARRERO,  cap  del  servei  de  Tarragona. Va  ser  hoste  a  casa  durant  quatre  mesos.  Era  un  senyor  de  migjana  edat,  grasonet,  molt  educat,  falangista,  de  conversa  fàcil  i  plaent.  Era  de  Extremadura.  Sempre  va  trobar  el  menjars  fets  per  la  mare  per  llepar-hi  els  dits.  Tant  el  meu  germà  com  jo  foren  amics  seus  i  quan  vaig  entrar  al  Seminari  alguns  diumenges  venia  a  visitar-me. 

El  cadastre  ve  del  grec  "  kataoisjou  "   =  registre.  És  un  registre  administratiu  dependent  de l'Estat  en  el  qual  es  descriuen  (  parcel-les  cadastrals  amb  el  seus  números  i  límits )  els  bens  immobiliaris  ja  siguint  finques  rústiques  o  bé  urbanes.  La  seva  ubicació, dimensions, ús,  partida  i  propietaris.  S'utilitza  per  a  establir  la  suma  de  la  contribució  que  s'imposa  sobre  els  béns  segons  la  seva  producció, extensió, renda  i  valor (  classe  de  terres ).  A  Catalunya  fou  introduït  per  un  decret  de  Felip  V,  el  9  de  desembre  de  1.7l5.   El  meu  germà  i  el  Melitón  molt  dies  anaven  amb  el  senyor  IZQUIERDO  per  aguantar  el  pals  i  portar  els  niveladors,  per  mesurà les  superficies, fer  els  plànols  i  aixecar  llur  cartografía.

Durant  els  anys  1.942  al   1.944  la mare  dos  dies  al  mes,  algunes  vegades  la  vaig  acompanyar,  anava  a  les  Borges  del  Camp  a  peu,  per  comprar  pasta  :  fideos,  macarrons,  maravilla, cabell  d'angel  i  arròs, a  uns  parents  que  vivien  a  la  Carretera  d'Alforja  a  mà  dreta  en  una  casa  molt  gran.  La  mare  ho  portava  al  cap  amb  un  gran  farcell  i  jo  en  una  senalla. Aleshores  tenien  a  casa  alguns  hostes.  De  tornada  paraven  a  Maspujols  per  agafar  la  línea  de  autobusos  (  L'Hispano  o  L'Elizalde )  de  Vilaplana.  Alguns  dissabtes  ,  quan  hi  havia  el  Sr.  Izquierdo ,  ens  portava  en el  seu  cotxe  fins  a  Maspujols ,  ja  que  ell  passava  el  fins  de  setmana  a  Tarragona  amb  la  familia.  Crec  que  la  mare  a  més  de  consum  familiar, també  els  venia,  doncs  eren  productes  molt  escasos,  per  treure  unes  pessetones.

L'ANY  1.945   fou  un  any  de  grans  esdeveniments  que  deixaren  una  petjada   pregona  en  el  meu  avenir  personal  i  professional.  El  dia  del  meu  Sant,  18  de  febrer  de  1.945  cantava  la  PRIMERA  MISSA  solemne  a  la  parroquia  de  la  Nativitat  de  la  Mare  de  Déu  de  Vilaplana  mossèn  SEBASTIÀ   CABRÉ  i   SALVAT ,  parent  meu  i   vaig  ser   un  dels  escolans  que  assistiren  a  la  missa.  Aleshores  ja  tenia  decidit  entrar  al  Seminari  junt  amb  el  Fèlix  Mestre  i  Cardona,  el  qual  a  última  hora  es  desdir.  Els  moments  més  emocionants  foren :  la  consagració,  la  distribució  de  la  Comunió  i  besamans  final.  Tot  el  poble  hi  participà  d'una  manera  activa.  Predicà  el  doctor  Francesc  Rovira  i   Grases,  que  fou  rector  de  Vilaplana  durant  els  anys  1.928  al  1.931.  Després  jo  el  vaig  tenir  de  profesor  de  Filosofia.  L'apadriren  els  seus  oncles  RUFINO  SALVAT i  ROBERT  i  MAGDALENA  CABRÉ  i   BIGORRA.

Mossèn  SEBASTIÀ  fou  molt  apreciat  pels  seus  condeixebles  i  tingut  per  molt  intel.ligent.  Patia  una  malaltia  que  va  fer  que  no  pogués  desenvolupar  com  ell  hauría  volgut  tots  els  dons  i  carismes  rebuts.  Se'l  veia  retret  i  mai  alçava  la  veu.  Era  molt  humil ,  mai  de  la  seva  boca  va  sortit  un retret.  Els  superiors  jeràrquics  no  li  van  tenir  gaires  miraments.  Va exercír   el  seu  ministeri  a  les  parròquies  d'Ulldemolins, Barberà  de  la  Conca, Valldosera,  Els  Garidells,  Puigdelfí.  Crist  Rei  (  Reus),  Pla  de  Manlleu,  Marmellà,  Sant  Joan  (  Valls )  i  El  Pont  d'Armentera. 

Morí  als  84  anys,  el  30  de  gener  de  2.003.    Quan  el  varen  jubilar  va  viure  a  Vilaplana  a  casa  d'una  germana  i  ajudava  en  tot  el  que  podia  a  mossèn  Josep  Mª  Mustè.  Vull  acabar  amb  un  vers  de  mossèn  Josep  Mª. Castellà,  dedicat  a  ell  :  "   Cullo  la  flor  de l'esperança,  que  posaré  damunt  l'altar,  la  copa, el  pa  de  la  lloança  i  el  sofriment  sense  recança d'on  el  meu  cant  esclatarà ".

ELS  "  PATACONS  ".  Aquest  nom  dia  si  i  dia  també   ho  sentia  dir  a  casa  ja  que  durant  tres  anys  la   parella  de  la  guàrdia  civil  foren  hostes,  entre  ells  el  que  després  fou  marit  de  la  Maria  de "  ca la  Sivina "  (  el  Juli  ).

Els  Patacons  :  RAMON  ROIG  i  RECASENS  i  els  seus  fills  FERRAN,  RAMON  ,  ANTON  ROIG  i  SUÑÉ,  procedien  del  Mas  del  "  PATACÓ  "  situat  al  terme  de  Mont-ral,  sota  mateix  de  La  LLuera.  El  pare  va  néixer  l'any  1.888  i  el  fill  gran  (  el  Ferran)  l'any  1.922.  I  els  altres  dos  fills  naixeren  Alcover.  Després  de  la  guerra,  els  anys  1.940  -  42 ,  van  formar  una  banda  de  malfactors  i  es  dedicaven  a  visitar  els  masos  del  voltants  en  un principi  però  després  el  seu  camp  d'acció  fou  bastant  extens  (  les  muntanyes  de  Prades,  i   molts  pobles  del  Baix  Camp )  i  els  robaven  els  tocinos,  l'aviram,   i   els  amenaçaven  a  mort  si  deien  quelcom  , a  més  els  feien  deixar  quantitats  de  diners  a  un  lloc  preestablert  (  sobretot  pels  marges )  i  els  ho  recollien.

"  S'ha  dit  que  el  camaleò,  diu  el  parent  ANTON  AGUSTENCH ,  viu  de  l'aire  del  cel -  jo , no hi  entro  ni  en  surto  -,  però  els  PATACONS  no  vivien  de  l'aire  del  cel,  i  aixó  ningú  no  ho  pot  contradir  :  s'havien  de  dedicar  al  robatori,  ja  sigui  assaltant  corrals  o  robant  els  fruits  del  camp.  Del  molí  d'en  Salvat  -.  avui  colgat  d'aigua  pel  pantà  del  riu  Siurana - se  n'emportaren  dos  bacons  ja  fets.  Quan entraven  en  un  hort  per  robar  verdures,  tant  si  ho  feien  per  la  pressa  com  si  era  perquè  hi  anaven  de  nit,  valia  més  el  mal  que  feien  que  el  fruit  que  s'emportaven,  El  qui  fa  aquesta  narració  ho  pot  afirmar  amb  un  quadret  de  faveres  que  teníem  a  les  Tosques.  Quan  hi  vaig  anar per  collir  faves, el  vaig  trobar  fet  una  batuda ". ( Records  de  La  Mussara,  pàg. 51  de  la  segona  edició )

El  Patacó  pare   durant  la  Dictadura  de  Primo  de  Rivera  va  ser  expulsat  a  Reus  junt  amb  la  seva  familia  acusats  de  cometre  varis  robatoris.  L'any  1.936  va  ser  militant  de  la  CNT  i  degut  a  la  seva  edat  no  va  anar  al  front,  però  estigué  a  les  ordres  del  Comité  de  Milicies  Antifeixistes,  patrullant  armat  per  Reus  i  fent  guàrdies  a  l'estació  de  tren  de  Reus,  Vilaseca  i  Salou.  També  participà  en  la  construcció  del  Camp  d'Aviació   de  Reus.

L'any  1.943  es  van  amagar  a  la  cova  LLonga,  als  cingles  de  La  Mussara,  damunt  de  la  Font  del  Roure.  Des  d'allí,  que  té  una  miranda  esplèndida,  iniciaven  les  incursions  coaccionant  a  pagesos  i  pastors.  Van  establir  amistat  el  pare    amb  ENGRACIA  ESTIVILL  i  ESTEVA  ,  nascuda  al  Mas  del  "  Moranet "   l'any  1.895  i   el  fill  Ramon  amb  ROSA  RIUS  i  ESTIVILL, filla  de  l'Engracia  que  llavors  tindria  uns  2O  anys,  soltera .  Després  mare  i  filla  deixaren  el  Mas  del  "  Morenet  "  per  anar  a  viure  a  l'Aleixar.  L'altre  fill  (  Ferran)  fou  contractat  per  FRANCESCA  CABRÉ  i   PÀMIES  del  Mas  "  d'en  Grau  "  amb  qui  mantingué  una  relació  afectiva.  El  8  d'agost  de  1.944  va  ser  detingut  al  mateix  Mas,  i  li  van  caure  3O   anys  de  presó.

El  dia  24  de  gener  de  1.945  van  anar  a  proveïrse  a  Les  Borges  del  Camp , llavors  estaven  amagats  a  la  caseta  del  "  LLamp  ",  a  la  serra  de  Sant  Pere,  damunt  de  Castellvell  del  Camp  (  havien  marxat  de  la  cova  LLonga  doncs  ja  els  descobriren)  i  van  fer  cap  a  un  maset  conegut  com  la  "  Caseta  del  Glaç ".  L'amo  que  rodava  per  allí  al  veure  foc  encés  va  anar  a  denunciar-lo.  S'hi  van   presentar  tres  números  de  la  guàrdia  civil  i  dos  sometents  tots  armats.  En  arribar  varen  donar  l'alto  i  van  ser  contestats  amb  un  tret  iniciant-se  un  tiroteig  a  resultes  del  qual  va  resultat  ferit  en  un  braç  "  El  Patacó  " pare,  que  malgrat  tot pogué  fugir  en  direcció  a  l'Aleixar.  La  ferida  era  de  consideració,  va  poguer  arribar  a  l'Aleixar,  però  no  a  la  casa  de  les  seves  amigues  del  mas  "  del  Moranet " i  va  trucar,  defallit  de  forçes,  a  la  primera  casa  on  va  veure  llum.  El  van  fer  entrar,  però  avisaren  al  metge  i  a  la  guàrdia  civil  de  Vilaplana,  que  el  va  detenir  i  el  va interrogar.  Finalment  va  acabar  confessant  on  s'amagaven  el  seus  companys

El  dia  26  de  gener  de  1.945  el  Brigada  de  La  Selva  del  Camp acompanyat de  9  guàrdies,  es  presentà  al  mas  "  del  LLamp " ,  fent  servir  de  escut  al  "Patacó  "  pare  i  es  van  rendir.  Traslladats  a  Vilaplana,  recordo  perfectament  el  moment,  era  casi  de  nit  d'un  dia  fred  i  plujós,  van  ser  interrogats  i  fets  presoners.  Aquel  dia  vaig  enterar-me  de  la  presó.  I  després  afusellats.  Diuen  que  foren  enterrats  al  cementiri  de  Vilaplana,  fora  de terra  sagrada,  fet  que  no  he  pogut  comprobar.

VEURE  LA  TERRA  DE  PROP.  El  meu  germà  agafà   l'any  1.943  dos  troços  de  terra :  un  de  secà  a  la  partida  del  "  Coll  ",  a  on  solament  hi  havia  avellaners  i  una  figuera.  Era  una  mica  lluny  del  poble  i  tant  sols  per esporgar,  arreplanar  i  plegar  avellanes  hi  feia  cap.  En  canvi  l'altre  eren  dues  parades  d'horta  a  la  partida  del  "  Canyà  ".  Tenia  una  bassa  amb  aigua  suficient  per  regar  las  dues   parades  rectangulars.  El  propietari  era  el  Xacó.  Per  anar-hi  s'agava  el  cami  d'Alforja  i  un  caminet  que  pujava  a  la  vorera  de  les  Escamades  de l'oncle "  Ritu  " fins  el  bosc  i  aleshores  el  cami  era  planer  fins  al  "  Canyá  ".  En  aquest  trajecte  Anton  ho  aprofitava  per  parar  rateres ,  per  cert  molts  dies ,  feia  cacera:  els  més  incauts  foren  els  tords.  Llur  captura  començava  al  mes  d'octubre  fins  al  febrer. "  Per  Sant  Macià  (  24  de  febrer )  l' orenete  ve  i  el  tord  se'n  va  ". La  seva  carn  és  riquíssima  i  apreciada  i  es  menja  de  moltes maneres (  fregits,  torrats  a  la  brasa  o  cuinats  amb  ceba).

L'hort  es  sens  dubte  un  element  bàsic  pel  desenvolupament  de  la  societat humana.  Tenir  un  hort  és  quelcom  imprescindible  per  una  familia pagesa  doncs  és  el  lloc  on  proveix  de  menjar,  o  sia,  com  un  rebost.  Allí  vaig  aprendre  el  que  era :  aviar  la  bassa ;  un  crestall  (  massa  de  terra  allargassat  que  limita  lateralment  en  dos  solcs  de  regadiu );  un  solc (  es  la  part  situada  entre  crestall  i  crestall  per  on  circula  l'aigua  quan  es  reguen  les  plantas);  rec  o  sèquia  (  cavitat  oberta en  terra  per  conduir  l'aigua  per  regar );  parada  o  taula  d'hort  (  espai  de  terra  planer, de  forma  rectàngular ,  limitat  per  quatre  cavallons  i  destinat  a  plantar-hi  ortalisses )  i  aubelló  (  rec  subterrani  dins  les  hortes).  El  planter  es  comprava  a  "  cal  Rafalitu  ".

Fer  crestalls  rectes   i  de  la  mateixa  grosessa  era  per  pagesos  espavilats així   com  plantar  les  canyes  per  les  tomaqueres  i  les  fesoleras.  En  canvi  disfrutava  moltíssim  collin  tomàquets ,  mongetes  i  recollin  les  patates  de  terra  una  vegada  tretes  amb  l'aixada.  I  no  cal  dir  les  cebes,  cols, enciams, pebrots, fabes  i  pèsols.  Un  dia  vaig  probar  de  desviar  l'aigua  amb  un  crestall  però  no  m'en  vaig  sortir  ,  la  terra s'eslavissaba  segurament  perquè baixava  massa  aigua  pel  rec.

M'agradava  fer  el  camí  del  "   Canyà  "  doncs  circulaven  una  munió  d'animalons  ,  els  quals  omplien  de  vida  els  circuits  biològics  dels  rodals. LLagostes  i  sargantanes,  papallones  i  centpeus,  formigues  i  marietes, rodabasses  i  granotes,  llebres  i  conills,  esquirols  i  guineus... causaven  les  delicies  del  caminant.  I  les  cardines  i  rossinyols,  pardals  i  tords,  merles  i  pinsans,  perdius  i  esparves,  puputs  i  mussols... captivaven  les  meves  mirades.

Acabaré  amb  unes  paraules  molt  adients  :  "  Els  pagesos  tenen  un  sentit  artístic  privilegiat.  La  natura  s'humanitza  en  els  conreus.  Davant  d'un  hort  ben  treballat,  sempre  ve  un  pensament  d'admiració.  Davant  d'un  camp  ben  cultivat ,  sempre  ens  envaeix  una  sensació  de  complaença.  Tots  els  productes  que  ofereixen  l'un  i  l'altre,  canalitzats  a  través  dels  solcs  i  dels  crestalls,  conformen  un  magnífic   quadre  que  s'adiu  perfectament  amb  el  decorat   de  la  terra  i  el  cel  "  (  David  Pagés  i  Cassú ).