Hospital i Cova dels carlins

(4599 comentaris)

 

Aquí  teniu  la  cartografia  de  la part  oriental  de  la  serralada  de  La  Mussara  treta  del  libre  "  Camins  del  serè  "   d'Antoni  Cabré  i  Puig,  i  que  serveix  a  la  perfecció  per  a  situar  el  camp  d'operacions  del  carlins  durant  la  III  Guerra  Carlista.  A  més  va  col.locant  amb   tota  claretat  i  detall  tots  els  punts  principals (  coves, cingles, barrancs  i  masies..)  per  poguer-los visualitzar i  identificar.

La  Serra  de  La  Mussara  constitueix  un  altiplà  de  roca  calcària  amb  el  relleu  típic  d'aquest  tipus  de  roca  :  "  el  relleu  càrstic  "  (  propi  de  zones  de  massissos  o  altiplans  calcaris,  on  l'acció  erosiva  de  l'aigua  s'exerceix  fonamentalment  mitjançant  fenòmens  de  dissolució  superficial  i  subterrània  de  les  calcaries  i  origina  uns  determinats  fenòmens  de  morfologia  subterrànies  (  coves,  balmes,  graus,  avencs  );  a  més  al  ser  en  la  zona  mediterrània  els  massissos   són  nus,  descoberts  i  sotmessos  a  l'acció  ininterrompuda  dels  agents  atmosfèrics.  El  tret  característic  és  la  circulació  subterrània  de  les  aigües,  les  quals  aprofiten  els  punts  febles   de  la  massa  de  roques  i  dóna  origen  a  un  sistema  de  cavitats,  pous  i  galeries  on  l'aigua  ,  escolant-se  lliurament  genera  una  xarxa  de  circulació  molt  profunda.

Sobre  l'Avenc  de La  Febró   escriu  Jaume  Sabater  Vallés,  de  l'Agrupació  Excursionista  de  Reus, (1.917 )  que  li  va  acompanyar  a  dit  indret ,  un  dia  d'una  boira  espessa , l'Ambròs  Agustench,  alias  "  Morropartit  "  hi  ha  una  clivella  de  parets  verticals  no  gaire  separades,  llarga  i  fona  i,  al  fons  de  tot,  s'obren  coves  que  havien  estat  guarnides  d'estalagmites  i  estalactites. I  segons  Ramon  Amigó  Anglès  "  La  Mussara un  vell  afecte  "   diu  :  '" S'ha dit que  a  mitjan  segle  passat  hi  habitava  l' Ignès  de  Vilaplana,  un  contrabandista  i  conspirador  liberal.  Hi  amagava  mercaderies i  s`hi  amagava  ell  mateix,  quan  l'empaitaven.  Llavors,  era  difícil  de  baixar-hi,  i  poc  o  molt  perillós.  L'Ignès  -  que  es  deia   JAUME  FERRE  GRAU -  hi  feia  amagar  el  general  PRIM  i  altres  polítics  amics,  quan n'havien  de  armar  alguna  "  (  pàgina  l72  ).

Ara  posaré  un  testimoni  d'un  mussarenc  respecte  a  aquest  fet  de  les  aigües  subterrànies,  de  Anton  Agustench  en  el  llibre  "  Records  de  La  Mussara  "  (  segona  edició,  pàg. 24  )  on  diu  :   "  El  meu  avi,  segons  narracions  del  meu  pare  (  i  oncle  meu  ), una  vegada  llaurava  a  la  part  alta  dels  Costers  de  l'Agustench  amb  un  parell  de  bous.  Mitja  hora  abans  de  la  posta  de  sol  parà  perquè  els  animals  es  poguessin  atipar  d'herba ; pasturaven al  prat,  a uns  cent  cinquanta  metres  més  avall.  Quan  ja  s'acabava  la  claror i  a  punt  de  marxar  cap  a  casa,  va  sentir  un  soroll  allà  on  havia  llaurat  feia  dues  hores.  Com  que  ja  era  fosc,  no  va  saber  qué  havia  passat. L'endemà ,  en  tornar-hi,  quan  van  sortir  a  dalt  a  l'era  va  veure  que  on  havia  llaurat  el  dia  abans  s'hi  havia  fet  una  ensulsiada i, en  arribar-hi ,  va  veure  que  al  fons  sortia  un  raig  d'aigua  per un  forat  i  s'amagava  per  un  altre .  En  lloc  d'aprofitar  aquella  aigua,  el  que  van  fer  va  ser  taparla  per  continuar  sembrant  aquell  espai... Hi  ha  d'haver  un  corrent  d'aigua ,  de  fet, la  primera  ensulsiada  va  demostrar  que  l'aigua  corria...  i  anys  després  van  afonar  el  pou  uns  dos  metres,  la  terra  que  en  treien  era  com  a  fang.  L'endemà  al  matí  hi  vam  trobar  mig  metre  d'aigua,  el  vam  afonar  un  altre  metre  i  el  vam  enllestir. L'aigua  arribava  a  un  metre  de  dalt  i  si  baixaves  dues  escales  en  forma  de  rampa, omplies  la  ferrada  còmodament  en  aquella  claretat  d'aigua  ".

Aquesta  encontrada  oriental  de  la  serralada  de  La  Mussara  és  la  part  més  emprada  pels  grups  d'escalada  que  amb  certa  freqüència  hi  sovintejant , però  sobretot  pels  aficionats  al  excursionisme  i  al  senderisme.  El  punt  d'embroncada  és  la  Font  del  Roure, que  ara  nosaltres,  anirem  seguint.  Les  seves  minses  aigües  tenen  anomenada  com  a  medicinals.  No  és  gens  estrany  trobar-nos  algú  omplint  garrafes  per  a  l'ús  domèstic.  Nosaltres  hi  pujavem  per  menjar  la  mona  de  Pasqua. Seguirem  recte  i  planer  trobarem  una  paret  dolomítica  de  primera  qualitat,  molt  preuada  pels  escaladors,  orientada  cap  a  llevant.  A  mà  dreta  puja  un  sender  a  peu  del  cingle  blanc  i  entrarem  en  un  canal  poc  vertical,  que  veurem  equipada  amb  cinc  esglaons  de  ferro  galvanizat.  A  més  hi  ha  una  corda  auxiliar,  que  ajuda  a  progressar.  

EL  grau  de  la TRENCANOUS, així  batejat  per  Jordi  Vallvé  Ollé.  I  des  de  allí   s'arriba  a  un  cingle  diferent ,  de  color  groc -rogenc  és  el  cingle  dels  Altars ,  aquí  apareix  un  important  esqueix  horizontal, aèri  i  encinglerat  i  és  la  COVA  LLONGA. Abans  de arribar  a  la  FORADADA  hem  de  passar  un  tros  horitzontal,  on  ens  cal  ajupir-nos  per  tal  de  progressar,  però  que roman exempt  de  dificultas.  A  mà  dreta,  uns  200  metres, trobarem  una  balma  coneguda  com  la  COVA  DELS  PATACONS.  Trencant  a  la  dreta  i  per  damunt  de  dita  cova  arribarem  a  la  Cadena  i  veurem  el  CINGLE  DEL  PATXECO  i  les  ANTENES  DE  TV.  Torçant  a  l'esquerra  albirem  a  la  llunyania  el  MAS  DE  MORENET sota  d'ell  el  CINGLE  DE  LA  CONCA  i  a  mà  esquerra  la  bassa  d'abeurar  els  ramats.  Fent  el  camí  ziga-zaga  arribarem  al  MASET  DE  LES  TOSQUES  amb  una  vista  panoràmica  preciosa  del  Pla  de  Les  Tosques,  del  Cingle  del  Martí  i  de  Vilaplana.  Seguint  un  senderó  ascendent  i  gairabé  imperceptible  ens  durà  a  un  racó  històric :  la  COVA -  HOSPITAL  DELS  CARLINS.  Aquest  indret  configura  una  preciosa  balconada, protegida  del  vent.  Seguint  amunt  , dificultat  per  les  nombroses  pedres  de  l'antic empredat  ,  arribem  al  GRAU  DELS  RACONS  i  al  capdamunt  del  mateix  trobem  el   MAS deL  JOAN PAU. 

 

 

Des   de  la  COVA  LLONGA  es  pot  gaudir   de  panoràmiques  àmplies  i  belles  del  Camp  de  Tarragona  i  de  la  mar  Mediterrània.  Un  balcó  extraordinari  i  magnífic  per  quedar  un  embaladit. Per  això  els  carlins  ho  agafarem  com  un  lloc  perfecte  de   guaita.  Des  d'aquests  indrets,  ens  diu  Antón  Agustench, "  un  servidor - entre  molts d'altres  -  ha  vist  l'illa  de  Mallorca.  Això  passa durant  el  mes  de  desembre  i  de  gener quan  el sol  surt  en  línea  recta  entre  Mallorca  i  La  Mussara i,  naturalment ,  quan  el  cel és  serè.  Amb  aquestes  condicions  també  he  vist,  des  de  la  Torre (  un   lloc  que  es  troba  damunt  del  mas  d'en  Coll ),Montserrat, i  els  Pirineus  nevats. També ,  la  Baltasana -sentinella  de  Prades -  , el  Montsant,  la  mola  de  LLaberia,  l'ermita  de  Puigcerver,  Escornalbou, el  delta  de  l'Ebre  i  tot  el  Camp  de  Tarragona  fins  l'arc   de   Berà ,  amb  la  blavor  de  la  Mediterrània  al  fons  " ( REcords  de  La  Mussara.  pàg. 18.  Segona  Edició). De  allì  es  poden també  comtemplar  el  coll  de  Balaguer,  el  Coll  de  la  Batalla,  Albiol  i  el  Puig  d'en  Cama  i  el  mas  de  Borbó. Per  descontat  La  Mussara,  Vilaplana  i  l'Aleixar.    Antoni  Briansó  en  el  llibre  "  Les  muntanyes  de  Prades  "   diu  .  "  No  és  el  mateix  l'horitzó  amb  la  primera  llum  del  matí  que  amb  tons  rogencs  de  la  darrera  hora  del  dia,  les  tonalitats  multicolors  dels  núvols  que  acompanyen  sovint  la  posta  del  sol  donen  a  aquestes  muntanyes  un  aspecte  canviant,  immerses  en  una  atmòsfera  etèria,  que  fa  ressaltar  els  jocs  de  llums  i  ombres  ".  En  aquesta  fotografia  presa  des  de  Vilaplana  ho  podreu  comprobar.

Josep  Pla  deia  en  la  seva  "  Guia  de  Catalunya  "  que  :  "  Quan  els  homes del  Camp  aixequen  la  vista  de  la  terra  que  els  alimenta,  més  que  mirar  el  mar  nebulós,  tendeixen  a  contemplar  la  maravellosa,  subtil  i  canviant  silueta  de  les  seves  muntanyes , llunyanes,  blavoses, etèries,  flotants  entre  el  cel  i  la  terra....  des  del  Camp  es  perceben  com  si  fossin  una  irrealitat , com  un  somni  llunyà.  Són  un  simple  color  :  blavós,  malva ,  violaci, amatista o  perla,  segons la  llum  canviant,  la  puresa  de  l'atmòsfera  o  el  vent  que  fa principalment  si  és  el  serè...  Són  les  fites  naturals, indestructibles  ".  Aquesta  sensació  és  la  que  jo  percibia  quan  a  primera  hora  del  matí  baixaven  a  fer  gimnàstica   al  jardins  del  Seminari  de  Tarragona i  mirava  dites  muntanyes.

Teniu  perfectament  descrit  el  teatre  operatiu  dels  carlins,   però  abans  d'entrar  deixeu-me posar  unes  paraules  que  ennobleixen  aquests  cims  :  "  Alló  que  dóna  el  valor  a  la  muntanya  és  el  seu  esperit ,  la  seva  ànima.  Frueix  de  les  belleses  inviolades  que  encara  perduren...Que  el  teu  cor  se  sadolli  del  plaer  de  la  bellesa,  camina  per  la  muntanya,  i  oblida  els  teus  patiments.  Passejar  per  les  muntanyes  és  llegir  amb  els  peus "

ESTADA  DELS  CARLINS  A  LA  SERRADA  DE  LA  MUSSARA.

Com  diu  Josep  Insa  Montava  en  el  llibre  "  Les  muntanyes  de  Prades "  Per  aquí  dalt,  les  guerres  carlines  hi  petaren  molt  fort, especialment  la  Tercera  ja  que  per aquí  hi  tenia  el  quarter  general  Isidre  Pàmies  i  Borràs  popularment  conegut  com   "   El  CERCÒS  " ,  que  va  aprofitar  els  amagatalls  de  les  muntanyes  (  la  Cova  LLonga  entre  d'altres )  per  portar  una  guerra  de  guerrilles  molt  eficaç ".

Els  carlins  formaven  partides  autònomes  amb  una  gran  mobilitat  segons  l'època  de  l'any,  lloc  on  actuaven  i  amb  gran  capacitat  de  reclutament.  Els  homes  que  s'apuntaven  a  les  partides  carlines  eren  majoritàriament  pagesos, però  també  gent  d'ofici  : mestres, metges,   militars  i  capellans.  La  mitjana  d'edat  era  entre  els  16  i   43  anys.  Coneixien  perfectament,  pam  a  pam,  el  territori  i  la  seva  gent.  Els  pobles  del  Baix  Camp  eren  carlins, excepte  Reus, que  sempre  fou  lliberal.

El  maig  de 1.872  es  produí  el  primer  aixecament  al  Baix  Camp,  comandat  pel  mariscal  de  camp  MATIES  DE  VALL  i  LLABERIA, (  1.802  - l.872 ) , fill  de  Les  Borges  del  Camp,  de  "  cal  Vall "  ,  que  mobilitzà  infinitat  de  joves  del  Camp  i  tots  els  carlins  es  reunien  a  les  muntanyes  de  Prades   esperant  la  senyal   d'atac.  Fou  secundat  per JOSEP  Mª  BARENYS,  de  Maspujols;      JOSEP  ANTONI  MESTRES,  del  mas  "  d'en  Mestres  "  d'Alforja  ;  de   PERE  i  AGUSTÍ   CENDRÓS  ,  de  l'Aleixar;  FRANCESC  CERDÀ ,  de  Constantí  i   MARTINET,  de Vilaplana,  entre  d'altres.  Al  morir  MATIES  DE VALL  agafà  el  comandament  JOSEP  Mª BARENYS  aplegant  a  les  seves  ordres  més  de  500 homes i  les  partides  carlines  es  movien  per  Prades,  La  Febró, La  Mussara, Arbolí,  Alforja,  Les  Borges,  Riudecols,   Botarell,   Riudoms,   Montbrió, Maspujols,  l'Aleixar  i  Vilaplana.  El  seu  lloc  de  trobada  era  el  MAS  DE  CERCÓS,  esdevenint  després  el  seu  propietari  el  cabdill  indiscutible  dels  carlins  del  Baix  Camp.

MAS  D'EN  CERCÓS. Segons  Josep  Mª  Sugranyes  en  el  llibre  "  De  Reus  a  Prades  i  Poblet  "  ( pàgina  19 )  així  descriu  el  mas  i  els  seus  entorns  :  "  A  prop  del  barranc  de  l'Aigua  Sana  que  a  vegades  a  conseqüència  d'anys  de  pluges  alimenta  una  cascada  formant  una  gran  cua  de  cavall  que  rebrinca,  amb  sorolls  de  perla,  dringant  sobre  les  pedres  d'un  indret tan  mostrat  com  és  el  SALT,  que  ha  estat  capaç d'alimentar, bastants  anys  enrere,  els  conreus  d'una  masia  tan  anomenada  com  la  d'en  Cercós  que,  segons  diuen  els  vells, havia  tingut   500  jornals  de  terra ,  amb  un  forn  de  calç  ja  esmentat  el  1.714  i  que  va  mantenir  la  seva  activiutat  fins  després  de  la  guerra  civil ".  Avui  es  troba  en  un  estat  d'abandó  lamentable;  cremat  parcialment, destrossat,  brut  i  mig  enrunat;  fa  llàstima  veure  com  la  que  havia  estat  una  joia  del  terme  de  l'Aleixar  ara  es  trobi  en  aquesta  situació. 

ISIDRE  PÀMIES  i  BORRÀS,  alias  "  CERCÓS  "  va  nèixer  a  L'Aleixar  el  16  de  desembre  de  1.843.  Pertanyia  a  una  familia  de  forta  tradició  carlina.  El  seu  avi,  Francesc  Pàmies, ja  prengué  part  a  la  Guerra  dels  Malcontents  ( 1.827).  I  un  Isidre  Pàmies  fou  capità   de  la  Primera  Guerra  Carlina  ( 1.833- 1.84O  ). Com  fill  d'una  familia  adinerada  va  estudiar  als  Escolapis  de Tarragona  on  completà  la  carrera  mercantil.  Es  va  domiciliar  a  Reus,  però  la  gran  amistat  amb  el  cap  carlí  Josep  Mª  Barenys ,  de  Maspujols,  van  fer  que  quan  esclatà  la  III  Guerra  carlina   s'hi  impliqués  de  ple.  Se'n  va  anar  a  la  serralada  de  La  Mussara  com  oficial  d'infanteria  i  va  organitzà  el  Quart  Batalló  carlí  de  la  provincia  de  Tarragona,  essent  aviat  ascendit  a  coronel  per  mèrits  de  guerra, i  a  títul  pòstum  general.

LLEGENDA o HISTORIA DEL CERCÓS.  Seguiré  fil  per  randra  lo  que  escriu  maravellosament  Josep  Mª   Sugranyes  :  "  La  llegenda  arranca  del  fet  històric  que  va  tenir  lloc  durant  la  batalla de  Prades de  1.873.  CERCÓS  havia  reunit  al  seu  mas,  el  juny de  1.872 , diversos  caps  carlins  per  coordinar  esforços  i  prende  la  decisió  de  proseguir  en  la  lluita  armada. La  seva  empenta  i  vigoria  va  fer  que  mots  joves  dels pobles  el  seguissin ,  amb  la  qual  cosa  es  va  emprendre  una acció  de  certa  importància  en  qué morir , entre  les  forces  governamentals, el  tinent  coronel  Maturana  , cap  del  batalló de  caçadors  de  Barcelona . Cal  fer  un  breu  recordatori  i  remarcar  que  Maturana  comptava  amb  450  infants, cavalls  i  una  peça  de  muntanya.  De  tot  plegat  en  va  quedar  ben  poca  cosa ,  ja  que  van  tenir  30  morts,  entre  ells l'esmentat  coronel, un  comandant  i  dos  oficials, així  com  gairabé  200  presoners,  fent-se  els  amos  de  Prades  i  els  seus  entorns els  carlins.  CERCÓS  ,  el  dia  14  d'octubre  de  1.873 ,  va  mantenir  un  fort  enfrontament  amb  les  tropes  de  l'esmentat  coronel  que  havia  sortit  el  dia abans  de  L'Espluga  de  Francolí.  Des  dels  Plans  del  Pagés  fins  als  barrancs  del  Guerxet  i  de  la  Baridana  va  encerclat  les  tropes  lliberals, a  les  quals  va  castigar  fortament  fins  més  enllà  de  la  Mola  dels  Quatre  Termes , d'on  només  van  poder  fugir  encara  no  200  infants  per  les  barrancades  del  bosc  de  Poblet.  Al  Comandant  Cercós,  quan ja  s'havia  apoderat  d'un  canó  de  l'enemic,  fet  de  molta  rellevància  aleshores,  i  quan  estava  lluitan  cos  a  cos,  li  travessà  el  pit  una  bala  de  fusell.  Dalt  d'una  mula  va  ser  portat  fins  al  mas  del  JOAN PAU  sota  del  qual, a  uns  centenars  de  metres,  encara  avui  s'hi  pot  contemplar  la  balma  coneguda  com  HOSPITAL  DELS  CARLINS ,  perquè  els  carlins  hi  portaven ferits  seus  per  intentar de  salvar-los "

CERCÓS I ELS CARLINS DE LA MUSSARA.  "  L'amo  del  mas  d'en  Joan  Pau,  carlí  de  cap  a  peus, reconegut  per  la  seva  experiència  a  curar  bestiar, va  ser  l'encarregat  de  guarir  les  ferides  del  famós  capitost que  no  obstant  els  esforços  del  vell  pastor,  moria  tres  dies  després,  amb  el  grau  de  coronel, quan  només  tenia  29  anys,  i  va  ser  nomenat  general  a  títol  pòstum. Per  estrategies  de  la  guerra,  ja  que  els  carlins  eren  deu  vegades  inferiors  als  seus  adversaris  lliberals,  la  mort  del  cabdill  guerriller  va  ser  guardada  en  el  més  absolut  i  misteriós  silenci.  Fins  i  tot  els  seus  seguidors  van tramar  l'ardit  d'esbombar  la  seva  presència  en  diversos  indrets  on  es  produïen  enfrontaments.  Aquesta  estratagema  va  donar  al  singular  militar  una  aurèola  mítica  i  llegendària.  Tant  va  ser  així  que,  en  les  files  lliberals,  es  va  prendre  com  unas  qüestió  d'honor  capturar  viu  o  mort  el  Coronel  Cercós   per  acabar  amb  el  mite  que  l'envoltava "  (  De  Reus  a  Prades i  Poblet.  Pàg.20 ).  Segons  el  meu  parent  com  a  declarats  carlistes, en  va  conèixer  una  familia :  els  Rafels (  el  renom  de  la  casa)  ell es  deia  Salvador.  Això  no  vol  dir  que  no  n'hi  hagués, potser  no  seria  bo  dir  que  la  majoria  ho  eren.

CERCÓS, L'ESCAMOT I EL MAS D'EN JOAN PAU.   Continuem  amb  la  narració  magnífica  que  fa  Josep  Mª  Sugranyes :  "  Com  que  hi  havia  indicis  fundats  que  el  seu  cos,  malgrat  tot,  podia  estar  enterrat  al  cementiri  de  La  Mussara, una  patrulla , formada  per  cinc  "  pinxos ", voluntaris  lliberals,  va  sortir  de  VILAPLANA  pel  cami  de  les  Tosques  en  direcció  a  la  dispersa  i  alterosa  població  de  tanta  ressonància  serraïna . A  mig  matí,  amb els  ànims  sobrats  després  d'haver escampat  arreu  la  noticia  que  anaven  a  posar  fi  a  la  faula  del  Cercós, enfilaren l'esmentat  camí  amb  el  propòsit  d'acabar  com  més  aviat  millor  la  tasca  esventada  profusament.  Sender  amunt,  els  ànims  s'anaven  refredant  amb  la  mateixa  proporció  que  s'escalfaven  els  cossos  per  la  intensitat  de  la  pujada.  Les  carrabines,  marcialment  penjades  al  coll  a  la  sortida,  ara  eren  utilitzades  com  a  bastó.  En  arribar  al  gual  del  torrent  de  les  Tosques,  esbufagant  a  més  no  poder,  es  van  deixar  caure  a  terra  per  refer  l'alé  i  traguejar  una  mica  de  vi  del  bot  que  en  cap  moment  deixava  de  forma  part  de  la  indumentària  d'aquells  aprenents  a  fer  de  soldat.  Sorneguerament,  sempre  s'ha  dit  que  el  vi  és  molt  millor  quan  es  beu  escoltant  la  remor  de  l'aigua  dringadera  d'un  penyal, en  aquest  cas  el  de  les  Tosques,  el  qual, en  any  plujós, forma  una  cascada  que, volant  amb l'arc  del  cel  com  a  teló  de  fons,  escampa  totes  les  notes  àlgides  d'una  alegre  i  grandiosa sinfonia.                                                                                                                    Amb  l'esperit  restablert  pel  vi,  els  pinxos  prosseguiren  la  caminada  dirigint-se  cap  al  MAS  de  l'ADRIÀ.  El  vell  de  la  casa  els  va  entretenir  tant  com  va  poder  i  després  va  procurar  fer-los  anar  pel  camí  més  llarg  per  tal  de  poder  agafar  ell  una  drecera  i  avisar  la  gent   del  MAS  D'EN  JOAN PAU  de la  presència  i  propòsit  de  l'escamot.  Quan  els  perdonavides  arribaren  a  L'HOSPITAL  DELS  CARLINS, aquest  ja  estava  totalment  endreçat  i  sense  cap  mena  de  rastre  que  pogués  delatar  la  presència  de  ferits.  Els  seus  estadants  havien  anat  a  amargar-se  dalt  del  BOCS  DE  L'AGUSTENCH  , juntament  amb  en  Joan  Pau.  Aquesta  circunstància  va  ser  aprofitada  per  la  facció  per  entrar  al  mas  a  sac, arrambar  tot  el  que  van  poder  i  cremar  la  resta  a  l'era  de  la  masia  "  (  De Reus  a  Prades  i  Poblet.  pàg. 21 ).

CERCÓS I EL CEMENTERI DE LA MUSSARA.  Perdoneu  però  la  narració  que fa   Josep  Mª  Sugranyes  no  té  preu  :  "  Amb  tot  això  se'ls  va  tirar  la  nit  a  sobre  i  amb  ella  es  van  anar  apaivagan  tant  els  ardors  del  vi  com  les  bramadisses  pròpies  dels  qui  se  senten  impel.lits,  m'es  per  la  seva  pròpia  cridòria  que  no  pas  per  la  convicció  d'una  força  evident.  Els  dubtes  van  començar  a  granar  damunt  la  taula,  ben  regada  per  un  vi  que  no  els  havia  costat  ni  un  xavo,  i  el  temor  va  substituir  progressivament  l'eufòria  dels  primers  moments  en  qué  se  sentiren  amos  del  poble.  La  por  que  la  gent  de  La  Mussara  hagués  anat  a  buscar  ajuda a  la  veïna  población  de  Prades  va  neguitejar  els  valents  cagasenalles,  els  quals  després  d'una  forta  discussió  amb  trencadises  de  plats  i  altres  estris  que  van  trobar  a  mà,  van  tenir  la  "  lluminosa  "  idea  de  reunir  tota  la  desvalguda  gent  que  quedava  al  poble  davant  el  gran  toll  d'aigua  on,  de  sempre,  hi  prenia  la  fresca  una  gran  part  del  veïnat  "  (  pàgina  22  del  mencionat  llibre  i  autor ).  Això  demostra  palesament  que  la  gent  de  La  Mussara  estava  amb  els  carlins. Tan  sols  romangueren  al  poble  els  quatre  vells , els  altres  estaven  amagats  i  protegin  al  carlins  en  el  bosc  de  l'Agustench.

"  Aleshores  ,  van  fer-los  portar  una  gran  quantitat  de  llenya  davant  el  fossar  i, amb  ella,  van  bastir  una  pira  dins  el  petit  Cementiri  que,  encara  avui , malguarda les  restes  dels  mussarencs.  La  gran  foguera  il.luminava  tètricament  el  petit  clos.  A  les  parets  blanques  del  frontal  de  l'església  es  perfilava  la  bellugor  vermella  i  groga  de  les  flames  que  semblaven  voler  arribar al  cel.  Els  quatre  vells  que  quedaven  al  poble  van  ser  obligats  a portar  aixades  amb  les  quals  van  dur  a  terma  la  tètrica  tasca  de  desenterrar  taüts.  Les  dones,  en  un racó,  esmaperdudes,  se'n  feien  creus  quan  com  ni  als  morts  deixaven  tranquils  aquells  heretges. La  primera  caixa  que  van  desenterrar  els  transmudats  vells  guardava  les  despulles  mig  consumides  d'una  dona,  morta  aquell  mateix  any.  L'espantosa  i  macabra  visió  del  primer  cadàver  i  l'intent  fallit  de  trobar  el  cos  del  CERCÓS   no  va  ser  prou  per  deturar  la  l'úgubre  ocupació.  De  mica en  mica  van  anar  aparèixent  les  restes  d'un  soldat  carlí  mort  al  Mas  d'en Joan  Pau.  així  com  dues  o  tres  persones  més  de  la  contrada.  Al  final , cansats  i  morts  de  por,  els  perdonavides van  decidir  extreure  un  darrer  taüt .  Quan  el  van  tenir  a  l'abast,  van  procedir  a  fer  un  judici  sumaríssim  sense  cap  ni  peus.  Aleshores  van  resoldre  palplatar-lo ,  recolzat  a  la  paret  del   fossar,  i  formar  un  escamot  d'afusellament  van  dur  a  terme  un  parell  de  descàrregues  de  fusell,  acabades  les  quals  van  fugir  del  lloc  cames  ajudeu-me.                                                     Pels  forats  que  la  sinistra  canonada  va  ocasionar,  la  gent  del  poble  va  poder  contemplar  les  faccions  apergaminades  de  l'àvia  BORONADA   que, amb  aquest  fet,  va  ser  protagonista  de  la  llegenda  del  Cercós.  Poc  sabien els  malefactors  que  concretament  a  sota  la  caixa  de  l'esmentada  vella,  els  carlins  havien  enterrat  el  cos  del  seu  cabdill  per  evitar-ne  la  profanació  ".( De  Reus  a  Prades i  Poblet,  pàg.22).  Els  fets  bèl.lics  protagonitzats  per  CERCÓS  són  nombrosos  arribant  fins  a  Santa  Coloma de Queralt,  assetjant  Montblanch  i  Valls.

Acabaré  aquesta  pàgina  el  que  un  manuscrit  de  Castellvell comenta  i  que  transcriu  Ramón  Amigó  en  el  llibre  "  La  Mussara ,  un  vell  afecte  "  :  "  el  dia  8  de  maig  de  1.872,  carrabiners  i  civils van  tenir  una  topada  amb  els  carlíns  a  La  Mussara;  hi  va  morir  un  carrabiner,  vint-i-quatre  carlins  van  ser  fets presoners  i  els  governamentals  van  recollir  quaranta  armes.  També  diu  que,  al  cap  d'una  setmana, el  Cucala,   el  Cercós  i  el  Capellà  de  Flix,  amb  els  seus  homes,  van  ocupar  Vilaplana,  van  matar  el  cafeter  i  se'n  van  en dur  quatre  voluntaris governamentals  " (  pàg.  169 ).  El  "  Cucala  "  es  deia  PASCUAL  CUCALA  i  MIR,   conegut  també  per "  Rull  de  la  Mira  " va  nèixer  a  Alcalà  de  Xivert  (  Castelló )  l'any   1.816.  Era  brigadier  carlí  i  es  distingí  pel  coneixement  del  terreny,  l'astúcia  i  per  les  accions per  sorpresa. Morí   desterrrat  a  França.

 

NOTA IMPORTANT.  Crec  JOSEP  FUGUET  que  has  trobat  el  camí  correcte  ja que l'amic i  historiador Robert  Vallverdú  i  Martí  en el  llibre  "  LA  DEFENSA  DE MONTBLANC DURANT  LA  TERCERA  CARLINADA "   diu  en la  pàgina l46, Nota 6 a DT num.222, de l8 de  juliol  de   l.872  :  "  PERE  I  AGUSTí  CENDRÓS  nasqueren a  la  Guàrdia  dels Prats. Participaren  activament en  la  primera i  en la  segona guerra  carlistes.  A  l'inici de  la tercera formaren una  partida amb  voluntaris  dels pobles  de la  rodalia. Amb la  graduació  de  capità, AGUSTÍ  demanà  l'indult per  raons  de  salut  i  PERE se  someté  a  les  ordres  del  general Sans. Quan els  carlins ocuparen  Santa  Coloma  de  Queralt  fou  anomenat  Cap  del  Cantó, amb  residència  a  la població  i  la  graduació  de  tinent - coronel.  Al  final de  la  guerra  demanà  l'indult  i  es  retirà  al  seu  poble ".  En l'Apèndix 1  del citat  llibre figuren . "  Guerrilles  Carlins  de  Montblanc  "  figura  com  a  primer  PERE  CENDRÓS  i  segon  el  GENDRE  de  PERE  CENDRÓs.  Et  sería  molt profitós  veure l'arxiu  del  Sr. PARÍS  i  la  revista " AIRES DE  LA  CONCA "  any  IX , Montblanc  7.122.1933  així  com  consultar  amb el plebà  de Montblanc  mossèn Albert  Pallacín,  molt  amic  meu.

Si jo  caigué  en l'error  fou  degut  al  llibre  "  MASPUJOLS " ( Edicions  Cossetània ) dintre  la  Col.lecció  "  La  Creu  de  Terme  "  i  són  les  autores   M. Marcè  Domènec  i  Carmina  LLaurador   que  en la  pàgina  57  diuen :  "  L'abril  de 1.872  es  produí  el  primer  aixecament  al  Camp,  comandat  pel  general  Maties  de  Vall  i  secundat  per  Josep Maria  Barenys, de  Maspujols; Josep  Antoni  Mestres, del mas  d'en  Mestres ( terme  d'Alforja )  ;  PERE I  AGUSTí  CENDRÓS, de l'ALEIXAR;  Josep  Bové, de  Falset;  Francesc  Cerdà, alias el   Quico, de  Constantí;  Martinet, de  Vilaplana;  i  Pere  Colomé  i  Pere  Nin. bb Entre  tots  aplegarewn uns  500  homes ".  Crec  que  dites  historiadores confongueren el  cognom  CENDRÓS  amb el  guerriler  CERCÓS.