FONTS, RENTAR-SE I RENTAR ROBA.
FONTS MÉS LLUNYANES : La font del mas de MARINER a la que s'hi accedeix per un camí particular que és propietat del mas, a l'alçada del Km. 10 de la carretera de La Mussara, a 1 1/2 km. de Vilaplana. La font cau just al costat del Torrent de Mariner; al voltant hi ha una arbreda de pins. Hi havia una taula i uns seients de pedra i un espai per un foc a terra per posar-hi les graelles i rostir-hi la carn . L'aigua fresca i bona. Era un dels llocs preferits per anar-hi a menjar la mona. La font del mas de MALLAFRÉ : aquesta font era d'ús particular del mas. Quan anavem a veure les basses llavors beviem aigua d'aquesta font. Era un dels llocs de passeig de l'escola. Hi havia tres basses i una d'elles molt grand, tant en extensió com en profunditat. Enfront del Mas de Mariner i del camí dels Garrigots hi ha , una mica més amunt, la font del MARIÓ gairebé a l'altura del barranc pujant a mà esquerra. I finalment la font del SALVAT , sota la bassa de la Balandra d' on s'agafa l'aigua per a Vilaplana.
FONTS FORA DEL TERME. Ara esmentaré una sèrie de fonts que àdhuc , no ser dintre del nostre terme, sempre han sigut volgudes i molt visitades pels vilaplanencs. La FONT DEL LLOP es troba més amunt del mas de Mariner, abans dels revolts de la carretera de La Mussara , a uns 2 2/1 km. de Vilaplana. A mà esquerra de la carretera surt un caminoi que condueix a la font, i a mà dreta hi ha una petita esplanada que molts anys utilitzavem també per menjar-hi la mona. La FONT DEL ROURE es troba agafant la carretera de La Mussara , desprès del km. l5 abans de tombar el mur rodó ; a l'esquerra surt un sender que condueix a dita font. Enfront de la font mirant cap a la cinglera hi ha la Cova LLonga on s'amagaven els " Patacons " . 
Precissament una vigília de Corpus quan uns joves del poble, entre ells el meu germà i el meu cosi Jaume " Ritu ", pujaren per tallar boix i altres arbustos per guanir els carrers, toparen amb el Patacó ( pare ) i els digué que no s'atrevissin mai més a pujar-hi, ja que aquell territori era seu. Mirant cap a l'Albiol i La Selva del Camp trobem la FONT MAJOR ; aquesta font és en terres de l'Albiol, però des de temps immemorial es va fer donació de les seves aigües a la vila de La Selva del Camp. És la font que té més cabal de totes les anomenades. Es troba en un lloc obac i fresc com pocs.
En Ramon Blasi i Rabassa , poeta de La Selva, va adraçar-li un vers dintre del poema " Els Ponts " : " Damunt, l'aigua s'esmuny com una anguila/ hi arriba panteixant, feta claror./ Frisosa passa els Ponts i entra a la Vila / i adéu, Camí del Rec i Font Major ."/ . Finalment la FONT DE FERRO anomenada així perquè l'aigua conté una gran quantitat d'aquest metall i inclús la canonada està rovellada. 
Es troba molt a prop del mas Galofré; el seu propietari passejava sovint per Vilaplana ( això demostra que el poble més a la vora i amb queviures era el nostre ), amb unes polaines per cavalcar, un mocador lila al coll i un bastonet de canya de bambú. Era el senyor Galofré. Tot un dandy, Ell ! Penso que era pintor.
R E N T A R - S E .
Rentar-se ha estat estretament vinculat al procés civilitzador. A les ribes del Tigris i de L'Eufrates i més tard del Nil i del Ganges , les antigues civilitzacions ja sabien valorar l'aigua com a font de vida. Una bona higiene allarga sens dubte el període vital. Els grecs vinculan l'origen de molts déus a l'aigua, els romans van ser el grans conductors d'aigua ( aqüeductes, ponts, i sobretot banys públics i les termes). A l'edat mitjana la brutícia campava pertot arreu : durant els segles XI - XII els banys van quedar reclosos als monestirs i catedrals. L'ordre del Cister ubicava al bell mig del claustre una font o un pou que permetia rentar-se les mans després de la feina i purificar l'esperit abans d'entrar a les dependències monacals o catedralícies. Hi va haver un període ( dominació àrab ) que donaren culte a l'aigua, però a pesar d'això la manca de higiene arribà fins a la mitad del segle XX.
Nosaltres anavem a buscar l'aigua a la font de Les Creus i cada matí ens rentavem mans i cara mitjançant un gibrell ple d'aigua del que ompliem la palangana. Per rentar-nos de mig cos en avall utilitzavem un cossi gran i hi posavem els peus a dins. Quan era l'hivern la mare feia escalfar aigua, i a l'estiu anavem al riu i ens passejavem per l'aigua o posavem els peus dins d'un toll. Així va passar tota la meva infantesa.
Rentar-se les mans té una gran importància per a les nostres vides. Les mans porten molts bacteris i germens, més dels que ens podem imaginar. L'aigua calenta o tèbia desinfecta millor que la freda. Abans de fer servir el sabó mullar-se les mans, i després durant 10 segons fregar- les fins eliminar tot el sabó. S'han de rentar abans i desprès de menjar; desprès de fer ús del servei ( wàter); abans de manipular aliments ; abans de posar-se lents de contacte ; abans de guarir una ferida ; abans d'atendre un malalt; abans i desprès de netejar un nen que acaba de defecar i desprès de tocar un animal i etcètera.
Ara amb l'aigua corrent i les dutxes si un va brut és perquè vol; és brut de mena. Les estadístiques encara no són el que tots desitjariem : tan sols un 42% es renten les mans abans dels àpats ; un 30% desprès dels àpats i un 22% desprès de fer ús del servei. La primera persona famosa que es va rentar les mans tan en sentit real com en sentit figurat fou el governador Pons Pilat.
F E R S A B Ó C A S O L À . El sabó als anys quaranta era escàs i molt car. Amb la cartilla de racionament et donavem una pastilla per persona i havia de durar un mes. El sabó ha estat durant anys un producte artesà i casolà, que cada casa se'l feia a la seva manera i que, a més per fer-lo, s'aprofitaven els olis utilitzats per fregir. El primer lloc on aflorà el sabó fou a Marsella ( França ) el segle XVII , però fins a finals del segle XIX no es va tornar a fer servir el sabó per a la higiene personal de forma habitual. La història del sabó està íntimament relacionada amb l'evolució del bany.
Per fer sabó casolà recordo com ho feia la mare. Posava un litre d'oli fregit o utilitzat; 3 litres d'aigua tèbia i 2 2/l litres de sosa càustica . S'ha de fer en un espai obert i ben ventilat. Es mescla la sosa i l'aigua en un ribell remenant amb molta cura, amb una cullera llarga de fusta i guants per protegir les mans. Quan deixa de fer sabonera tambè es deixa de remanar. S'hi afegia l'oli a poc a poc i es tornava a remenar amb suavitat. Al final s'obtenia una pasta espessa i homogènia com sagí . LLavors s'abocava la pasta dins el motlle desitjat ( una caixa de fusta ), es deixava reposar en un lloc fred ( de vegades pot trigar 15 dies ) i quan la pasta s'ha tornat forta es talla en pastilles. La qualitat d'aquests sabons és excel.lent, encara que fan una mica d'olor a fregit; per evitar-ho és molt important colar bé l'oli i airejar-lo en un recipient un parell de dies abans de fer el sabó, per treure-li les impureses.
Així s'evita la problemàtica ambiental dels olis residuals i alhora obtindrem un sabó natural i biodegradable, més ecològic que qualsevol que podem trobar al mercat i està fet per nosaltres mateixos. És molt útil per rentar la roba i per dutxar-se de tant en tant, però és desaconsellable utilitzar-lo a diari per a la higiene personal.
R E N T A R L A R O B A
Rentar la roba d'una família era un feina feixuga. LLençols, cobrellits, flassades, pantalons, gecs, armilles , camises, vestits...; les peçes més petites les rentava a casa. Fes fred o calor les dones es passaven el dia amb les mans en remull. Desprès eixugar la roba i/o plegar-la i planxar-la. Aquesta última feina molts dies em tocava fer-la, principalment els llençols : la mare a un costat i jo a l'altre doblegant-los per les vores .
Alguns dies anava a rentar la roba al riu davant la font de Les Tosques, però no li agradava ja que es feia molta bugaderia (xafarderies). A més havia d'utilit-zar un coxí farcit de panolla ja que per rentar al riu una s'havia d'agenollar i deixar una bona penyora per trobar un bon lloc. Normalment anava a la bassa de la Rasa de l'oncle Rufino encara que fos una mica més lluny. Amb un ribell de zinc, que pesava molt , la roba al cove i la pala de fusta per picar la roba . Allà podia rentar dreta davant de la bassa i alhora estendre la roba una vegada rentada . Alguns dies pujava amb ella per ajudar-la i sempre baixava amb un cistellet de verdura.
La neteja ha estat sempre un tema de forta repercussió social. Caldria no oblidar aquella dita popular : " tanta roba i tant poc sabó, i tant neta que la vol el senyor rector " que dóna entenent fins a quin punt el sabó era un producte bàsic i necessari. Les dones han estat durant segles les protagonistes d'aquests espais reservats ( els llocs de rentar ) on la conversa i l'intercanvi eren la premissa bàsica.
Avui, gràcies a Déu, aquesta feina tant enutjosa, amb les rentadores elèctriques, ha desaparegut, cosa que ha sigut el més gran alleujament per a les mestresses.
.
