FONTS, RENTAR-SE I RENTAR ROBA.

 

mas  mariner

FONTS  MÉS  LLUNYANES :  La font  del  mas  de  MARINER   a  la  que  s'hi  accedeix per  un  camí  particular  que  és  propietat  del  mas,  a  l'alçada  del  Km. 10  de  la  carretera de  La  Mussara,  a 1 1/2  km.  de  Vilaplana.  La  font   cau  just  al  costat   del  Torrent  de  Mariner;  al  voltant  hi  ha   una  arbreda   de  pins.  Hi  havia  una  taula  i  uns  seients  de  pedra  i  un espai  per un  foc  a  terra  per  posar-hi  les  graelles  i  rostir-hi  la  carn . L'aigua  fresca  i  bona.  Era  un  dels  llocs  preferits  per  anar-hi  a  menjar  la  mona.  La  font  del  mas  de   MALLAFRÉ :  aquesta   font   era   d'ús  particular  del  mas.  Quan  anavem  a  veure  les  basses  llavors  beviem  aigua  d'aquesta  font.  Era  un  dels  llocs  de  passeig  de l'escola.  Hi  havia  tres  basses  i  una  d'elles  molt  grand,   tant  en  extensió   com  en  profunditat.  Enfront  del  Mas  de  Mariner  i  del  camí dels  Garrigots  hi  ha ,  una  mica  més  amunt,   la  font  del   MARIÓ  gairebé  a  l'altura  del  barranc  pujant  a  mà  esquerra.  I  finalment  la  font  del  SALVAT ,  sota  la  bassa  de  la  Balandra  d' on  s'agafa  l'aigua  per a Vilaplana.

font llop FONTS FORA DEL TERME. Ara  esmentaré  una  sèrie  de  fonts  que  àdhuc , no  ser  dintre  del  nostre  terme,  sempre  han  sigut  volgudes  i  molt visitades pels vilaplanencs.     La  FONT  DEL  LLOP  es  troba  més amunt  del  mas  de  Mariner,  abans  dels revolts de  la carretera de La  Mussara   ,  a  uns  2 2/1 km. de  Vilaplana.  A  mà  esquerra  de  la       carretera  surt  un  caminoi  que  condueix  a  la  font,  i  a  mà  dreta  hi  ha  una  petita  esplanada  que  molts  anys  utilitzavem també  per  menjar-hi  la  mona.  La  FONT  DEL  ROURE   es  troba  agafant  la  carretera  de  La  Mussara ,  desprès  del  km.  l5  abans  de tombar  el  mur  rodó ;  a l'esquerra  surt  un  sender que  condueix  a  dita  font.  Enfront  de  la  font  mirant  cap  a  la  cinglera  hi  ha  la  Cova  LLonga    on  s'amagaven  els  " Patacons " . font roure  

Precissament  una  vigília  de  Corpus  quan  uns  joves  del  poble, entre  ells  el  meu  germà  i  el  meu  cosi  Jaume  "  Ritu  ",  pujaren  per  tallar  boix  i  altres  arbustos  per  guanir  els  carrers,  toparen  amb  el  Patacó  (  pare )  i  els  digué  que  no  s'atrevissin mai  més  a  pujar-hi, ja  que  aquell  territori  era  seu.  Mirant  cap  a l'Albiol  i  La  Selva  del  Camp  trobem   la  FONT  MAJOR ; aquesta  font  és  en  terres  de  l'Albiol, però   des  de  temps  immemorial es  va  fer  donació  de les seves   aigües  a  la  vila  de  La  Selva  del  Camp. És  la  font  que  té  més  cabal  de  totes  les  anomenades.  Es  troba  en  un  lloc  obac  i  fresc  com  pocs.font major

En  Ramon  Blasi  i  Rabassa ,  poeta  de  La  Selva,  va  adraçar-li  un  vers dintre  del  poema  "  Els  Ponts  "  : " Damunt,  l'aigua  s'esmuny  com  una  anguila/ hi  arriba  panteixant, feta  claror./  Frisosa  passa  els  Ponts  i  entra  a  la  Vila /  i  adéu,  Camí  del  Rec  i  Font  Major ."/ . Finalment  la  FONT  DE  FERRO  anomenada  així  perquè  l'aigua  conté  una  gran  quantitat  d'aquest  metall i  inclús  la  canonada  està  rovellada. font ferro

Es  troba  molt  a  prop  del  mas  Galofré;  el  seu  propietari  passejava  sovint  per  Vilaplana  (  això  demostra  que  el  poble  més  a  la  vora  i  amb  queviures  era el  nostre ), amb  unes  polaines  per  cavalcar,  un  mocador  lila  al  coll  i  un  bastonet  de  canya  de  bambú.  Era  el  senyor  Galofré.    Tot  un  dandy, Ell  !   Penso  que  era  pintor.

                                   R E N T A R  -  S E .

Rentar-se  ha  estat  estretament  vinculat  al  procés  civilitzador.  A  les  ribes  del  Tigris  i de L'Eufrates i  més  tard  del  Nil  i  del  Ganges ,  les  antigues  civilitzacions  ja  sabien  valorar l'aigua  com  a  font  de  vida.  Una  bona  higiene  allarga  sens  dubte  el  període  vital.  Els   grecs  vinculan  l'origen  de  molts  déus  a  l'aigua,  els  romans  van  ser  el  grans  conductors d'aigua  (  aqüeductes, ponts, i  sobretot  banys  públics i  les  termes).  A  l'edat  mitjana  la  brutícia  campava  pertot  arreu :  durant  els  segles  XI  - XII  els  banys  van  quedar  reclosos  als  monestirs  i  catedrals.  L'ordre  del  Cister  ubicava  al  bell  mig del  claustre   una  font  o  un  pou  que  permetia  rentar-se  les  mans  després  de  la  feina  i  purificar  l'esperit  abans  d'entrar  a  les  dependències  monacals  o  catedralícies.  Hi  va  haver  un  període  (  dominació  àrab ) que  donaren  culte  a  l'aigua, però a pesar d'això  la  manca  de  higiene  arribà  fins  a  la  mitad  del  segle  XX.

palangana

Nosaltres  anavem  a  buscar  l'aigua  a  la  font  de  Les  Creus i  cada  matí  ens  rentavem  mans  i  cara  mitjançant  un  gibrell  ple  d'aigua del que ompliem  la  palangana.  Per rentar-nos  de  mig  cos en  avall  utilitzavem  un cossi  gran  i hi   posavem    els  peus a dins.  Quan  era  l'hivern  la  mare  feia escalfar aigua,  i  a l'estiu  anavem  al  riu i  ens  passejavem  per  l'aigua  o  posavem  els  peus  dins  d'un  toll.  Així  va  passar  tota  la  meva  infantesa.

Rentar-se  les  mans  té  una  gran  importància  per a les  nostres  vides.  Les  mans  porten  molts  bacteris  i  germens, més    dels  que ens    podem  imaginar. L'aigua  calenta  o  tèbia  desinfecta  millor  que  la  freda.  Abans  de  fer  servir  el  sabó  mullar-se  les  mans,  i  després durant  10  segons  fregar-  les  fins  eliminar  tot  el  sabó. S'han  de  rentar  abans  i  desprès  de  menjar;  desprès  de  fer  ús  del  servei ( wàter);  abans  de  manipular  aliments ; abans  de  posar-se  lents  de  contacte ;  abans  de  guarir  una  ferida ;  abans  d'atendre  un  malalt;   abans  i  desprès  de  netejar  un  nen  que  acaba  de  defecar  i  desprès  de  tocar  un  animal i etcètera.

lavabo

Ara  amb  l'aigua  corrent  i  les  dutxes  si  un va brut és perquè  vol; és  brut de mena. Les  estadístiques  encara  no  són  el  que  tots  desitjariem :  tan  sols  un 42%  es  renten  les  mans  abans  dels  àpats ;  un  30%   desprès  dels  àpats  i  un  22%  desprès  de  fer  ús  del  servei. La  primera  persona  famosa  que  es  va rentar  les  mans  tan  en  sentit  real  com  en  sentit  figurat  fou  el  governador  Pons  Pilat. 

                                  

F E R     S  A  B  Ó     C  A  S  O  L  À . El  sabó  als  anys  quaranta  era  escàs  i  molt  car.  Amb  la  cartilla  de  racionament  et  donavem  una  pastilla  per  persona  i  havia de  durar   un  mes.  El  sabó  ha  estat  durant  anys  un  producte  artesà  i  casolà,  que  cada  casa  se'l  feia  a  la  seva  manera i  que,  a  més per fer-lo, s'aprofitaven  els  olis  utilitzats  per  fregir.  El  primer  lloc  on  aflorà  el  sabó  fou  a  Marsella  (  França ) el  segle  XVII ,  però  fins  a  finals  del  segle  XIX  no  es  va  tornar  a  fer  servir  el  sabó  per  a  la  higiene  personal  de  forma  habitual. La  història  del  sabó  està  íntimament  relacionada  amb  l'evolució  del  bany.

sabó casolà

Per  fer  sabó  casolà  recordo  com  ho  feia  la  mare.  Posava  un  litre  d'oli  fregit  o  utilitzat; 3  litres  d'aigua  tèbia  i  2 2/l  litres  de  sosa  càustica .  S'ha  de  fer  en  un  espai  obert  i  ben  ventilat.  Es mescla la  sosa  i  l'aigua  en  un  ribell  remenant  amb  molta  cura,  amb  una  cullera  llarga  de  fusta  i  guants  per  protegir  les  mans. Quan   deixa  de    fer  sabonera     tambè  es  deixa  de  remanar.  S'hi  afegia  l'oli a poc  a  poc  i  es  tornava  a  remenar  amb  suavitat.  Al  final  s'obtenia   una  pasta  espessa  i  homogènia  com  sagí . LLavors s'abocava   la  pasta  dins  el  motlle  desitjat  (  una  caixa  de  fusta  ),  es  deixava   reposar  en  un  lloc  fred  (  de  vegades  pot  trigar  15  dies  ) i  quan  la  pasta  s'ha tornat  forta  es  talla  en  pastilles.  La  qualitat  d'aquests  sabons  és  excel.lent,  encara que  fan  una  mica  d'olor  a  fregit;  per  evitar-ho  és  molt  important  colar  bé  l'oli  i  airejar-lo  en  un  recipient  un  parell  de  dies  abans  de  fer  el  sabó,  per  treure-li  les  impureses.

Així  s'evita  la  problemàtica  ambiental  dels   olis  residuals  i  alhora  obtindrem   un   sabó  natural  i  biodegradable,  més  ecològic  que  qualsevol  que  podem  trobar   al  mercat  i està  fet  per  nosaltres  mateixos.  És  molt  útil  per  rentar  la  roba  i  per  dutxar-se  de  tant  en  tant,  però  és  desaconsellable  utilitzar-lo  a  diari  per  a  la  higiene  personal.

                                    R E N  T  A  R     L  A     R  O  B  A

Rentar  la  roba  d'una  família  era  un  feina  feixuga.  LLençols, cobrellits,  flassades, pantalons,  gecs,  armilles , camises, vestits...; les  peçes  més  petites  les  rentava  a  casa. Fes  fred  o  calor  les  dones  es  passaven  el  dia  amb  les  mans  en  remull.   Desprès  eixugar la roba i/o  plegar-la i planxar-la.  Aquesta  última  feina  molts  dies  em  tocava  fer-la,  principalment  els  llençols :  la  mare  a  un  costat  i  jo  a  l'altre  doblegant-los per  les  vores .

rentar riu tosques

Alguns  dies  anava  a  rentar  la  roba  al  riu  davant    la  font  de  Les  Tosques,  però  no  li  agradava  ja  que  es  feia  molta  bugaderia (xafarderies).  A més havia d'utilit-zar un coxí  farcit de  panolla ja que   per  rentar  al  riu  una s'havia d'agenollar i deixar una bona   penyora  per  trobar  un  bon  lloc.  Normalment  anava  a  la  bassa  de  la  Rasa  de  l'oncle  Rufino  encara  que  fos  una  mica  més  lluny.  Amb   un  ribell  de  zinc,  que  pesava  molt , la  roba  al  cove  i  la  pala  de  fusta  per  picar  la  roba .  Allà  podia  rentar  dreta  davant  de  la  bassa  i  alhora  estendre  la roba  una  vegada  rentada .  Alguns  dies   pujava  amb  ella  per  ajudar-la  i  sempre  baixava  amb  un  cistellet  de  verdura.

La  neteja  ha  estat  sempre  un  tema  de  forta  repercussió  social.  Caldria  no  oblidar  aquella  dita  popular  :  "  tanta  roba i  tant  poc  sabó,  i  tant  neta  que  la  vol  el  senyor  rector  "  que  dóna  entenent  fins  a  quin  punt  el  sabó  era  un  producte  bàsic  i  necessari.  Les  dones  han  estat  durant  segles  les  protagonistes  d'aquests  espais  reservats (  els  llocs  de  rentar )   on  la  conversa  i  l'intercanvi  eren  la  premissa  bàsica. 

Avui,  gràcies  a  Déu,  aquesta  feina  tant enutjosa,  amb  les  rentadores  elèctriques,  ha  desaparegut,  cosa  que  ha  sigut  el  més  gran  alleujament  per a les  mestresses.

.