ESCOLÀ. Mn. ANTON. SALA PARROQUIAL

ESCOLÀ. Una  de  les  coses  que  tenia  que  saber  un  escolà  era  el  nom  dels   ornaments  litúrgics.  ESTOVALLES ALTARde l'altar :  peçes  de  lli  o  de  cotó  que  es  posan  sobre  l'altar  a  la  manera  que  les  tovalles  es  posen  sobre  la  taula.   CORPORAL  és  una  peça  de  roba  quadrada  que  es  col.loca  sobre  l'altar  per  dipositar-hi  al  damunt  el  pa  i  vi  de  l'Eucaristia    (patena  i  calze ).  PURIFICADOR  és  una  petita  tovallola  blanca  que  serveix  sobretot  per  netejar  el  calze  i  la  patena,  i  també  els  dits,  després  de  la  comunió.  CONOPEU ve  del  grec  " konopéiou  "; és un   vel  en  forma  de  pavelló,  que  fa  que  el  sagrari agafi  la  forma  de  tenda  o  pavelló :  és  el  drap  de  seda  que  envolta  tot  el  sagrari  i  també  el  copó.  Pot  ser   de  color  blanc  o  millor  del  color  del  temps  litúrgic  o  de  la  festivitat.  És  una  representació  de  la  Tenda  del  Tabernacle  dels  jueus  en el  seu  caminar  pel  desert. TÀLEM: quan  el  Santíssim  és  portat  en  processó,  per  fer-ho  amb  tota  dignitat  i  reverència,  s'usa  el  tàlem  :  una  espècie  de  dosser,  habitualment  de  seda  blanca  bordada  amb  fil  d'or,  de  forma  rectangular  i  sostingut  per  quatre  o  més  vares  llargues. També  pot  ser  anomenat  "  pal.li  ".  UMBEL.LA  per  traslladar  el  Santíssim  amb  menys  solemnitat,  com  pot  ser  el  viàtic,  es  fa  servir  un  dosser  més  senzill, sovint  fins  i  tot  plegable,  com  un  paraigua. Al  Pep  "  Serres  "  li  agradava  portar-la.

Ara  venen  les  vestidures  pròpies  :   L'ALBA  és  senzillament  l'antiga  túnica  que  tothom  portava  sota  els  altres  vestits. És  una  vestidura  blanca  ,  llarga  fins  als  peus,  generalment  feta  de  lli,  proveïda  de  mànigues  llargues  i  estretes,  que  constitueix  el  vestit  bàsic  de  tots  els  ministres  de  la  celebració  litúrgica  inclossos  els  acòlits  majors  d'edat.  Al  posar-se-la  deia  :  "  Emblanqui-me,  Senyor ,  i  netegeu  el  meu  cor...  ".  ÀMIT  o  AMICTE  ve  del  llatí  "  amictus  ",  es  a  dir, cobrirse  per  tots  costats.  Era  destinat  a  cobrir  el  cap  i  coll  per  a  protegir-se  de  la  fredor  de  les  esglésies,  en  un  principi  ( segle  VIII )  utilitzat  pels  monjos. És  una  peça  de  roba  que  a  vegades  es  posa  sota  l'alba  i  té  la  funció  de  tapar  el  coll  del  vestit  ordinari.  També  pot  tenir  la  forma  de  caputxa.  Al  posar-se'l  deia  :  "  Senyor, poseu  damunt  mon  cap  la  defensa  de  la  salvació  ....".    L'ESTOLA  uns  la  fan  derivar  de  " l'orarium  "  (  os-oris  :  boca  )  un  drap  per  eixugar  la  boca  i  cara;  altres  la  fan  provenir  del  "  lorum  "  ,  és  a  dir,  una  llarga  banda  portada  pels  magistrats  i  oficials  com  a  senyal  de  llur  actuació. És  una  peça  de  roba  del  color  litúrgic  del  dia,  que  es posa  sobre  l'alba.  El  sacerdot  la  porta  al  volt  del  coll  i  penjant  sobre  el  pit,  mentre  que  el  diaca  la  porta  de  través.  Al  posar-se-la  deia  :  "  Torneu-me,  Senyor, l'estola  de  la  immortalitat  que  vaig  perdre... ".   EL  CINGOL  ve  del  llatí  "  cingulum  "   un  cordó  o  faixa  per  cenyir  l'alba.  Se'n  feien  amb  fil  d'or, sedes,  lli,  amb  una  borla  a  cada  punta.  Avui  s'en  pot  prescindir  si  l'alba,  pel  seu  caient,  queda  adequadament  subjecta  al  cos. AL  posar-se'l  deia  :  "  Cenyiu-me ,  Senyor , amb el  cíngol  de  la  puresa..... ".    MANIPUL   deriva  d'una  mena  de  mocador  romà  decoratiu  que  es  portava  més  per  ornament  que  per  cap  utilitat. És  posava  al  braç  esquerra  i  deia  :  "  Senyor,  sia  jo  mereixedor  de  portar  el  maniple  del  plor  i  del  dolor...". LA CASULLA ve  del  llatí  " casulla  "    (petita  casa)  és  l'antiga  paenula  romana  :  un  mantell  circular  amb  un forat  al  centre  per  a  passar-hi  el  cap. Devé  ornament  litúrgic  a  principis  del  segle  IV.  També  s'anomenava  "  planeta  " ;  pot  èsser  que  derivi  d'aquí  l'hort  que  tenia  la  rectoria  de  Vilaplana.  És  un mantell  ampli  obert  pels  costats  i  sense  mànigues,  i  amb  un  forat  per  passar-hi  el  cap.  Tant  la  casulla  com  l'estola  són  de  color  litúrgic  del  dia.  Al  posar-se-la  deia  :    "Senyor,  que  diguéreu  : mon  jou  és  suau  i  ma  càrrega  lleugera.."  .  LA  DALMÀTICA.  És  una  peça  de  vestir  procedent  de  la  Dalmàcia ,  en  temps  dels  Antonins  (  segle  II  )  i  esdevingué  molt  popular  a  Roma  perquè  era  més  confortable  que  la  toga.  Túnica  de  lli , d'amples  mànigues , llarga  fins  gairebé  els  peus ;  després  s'escurçà   per  facilitar  el  moviment  de  les  cames i s'obría  a  la  part  baixa,  pels  costats.  Fou  el  distintiu  dels  diaques  ,  i  el  vestit  propi  dels  sots-diaques. SOBREPELLÍS és  una  vestidura  blanca  de  lli,  amb  mànigues  molt  amples,  llarga  aproximadament  fins  a  la  cintura ,  que  es  posen  els  escolans  sobre  la  sotana.  ROQUET  el  seu  nom ve  de  " roccus  "  vestit  superior,  a  vegades  fet  de  preuada  draperia,  que  es  portava  especialment   els  segles  VIII -  IX.  És  de  lli  blanc,  descenyit,  amb  mànigues  estretes, vorejat  d'una  àmplia  punta  brodada  amb  fons  vermell. Avui  és  un  distintiu  dels  canonges  i   dels  bisbes.

Prendes  de  vestir  no  litúrgiques  :  EL BONET  un  cobridor  de  cap  negre  que  tenia  quatre  corns.  Els  canonges  damunt  porten  una  borla  de  color  verd o  vermell.  La  seva  més  alta  simplificació  és  el  solideu   dels  bisbes.  MANTEU  una  capa  llarga ,  sense  valona  ni  coll,  que  portaven  els  eclesiàstics  sobre  la  sotana  en  les  festes.  Era  tot  un  art  saber-lo  portar.  CAPELL  o  BARRET  DE  CAPELLÀ.  Ve  del  llatí  "cappellus" ,  peça  de  vestir  que  serveix  per  cobrir  el  cap,  consistent  en un  barret  més  o  menys  alt,  poc  o  molt  fort, de  color  negre,  pilós,  amb  una  vora  o  ala  d'una  amplada  variable  tot  al  voltant. SOTANA vestidura  talar  negra,  llarga  fins  als  peus, cordada  de  dalt  a  baix  amb  butxaques  als  costats.  Portar  la  sotana  és  com  un  recordatori  de  la  seva  ordenació  sacerdotal;  desperta  el  sentit  del   sobrenatural,  fa  que  es  reconegui  fàcilment  el  sacerdot  cosa  que  és  de  gran  utilitat per als  fidels,  serveix  per  preservar  de  perills  i  imposa  que  un  sigui  moderat  en  el  vestir.  Avui  totes  aquestes  prendes  han  quedat  en  desús. La  majoria  de  capellans  van  amb  vestits  de  carrer  com  qualsevol  home. 

A mi  particularment  a  més   d'ajudar  a  la  missa (  cosa  que  feia  amb  molt  de  gust  i  serietat ) m'agradava   encendre  i  apagar  els  ciris,  passar  la  bacina  per  recollir  l'òbol  dels  feligresos  (  aquí  coneixies  qui  era  generós  o  estret  )  i  tocar  les  campanes.  Puc dir  que  quan  era  escolà  les  cerimònies  sortien  perfectes  ja  que s'hi esmerçaven  moltes  hores  i  aixó  era  degut  al  gust  i  interés  que  tenia  mossèn  Eugeni  Ferré  i  Cabré  i  que  va  saber  transmetre  a  tots  nosaltres.

Entre  l'escolà  i  el  senyor  rector  sempre  hi  hagut  un  llaç  molt  fort.  Les  anècdotes  entre  ambdós  són  molt  divertides  i  de  vegades  a  veure  qui  era  més  murri.  Reproduiré  l'epitafi  de  l'escolanet  del  rector  de  Vallfogona :  "  Ací hi ha  un  escolà /  del  temple  de  Vallfogona,/  que  dol  i  llàstima  dona/  als  bronzes  que  repicà /  en els  breus  anys  que  logrà / tan bon  designi  prengué,/  que  de  dotze  que  en  visqué,/  sis  a  l'església  en  serví; / i   a  millor  vida  partí /  lo  qui  la  partí  tan  bé./

De  sos  ossos  lo  descans/  baix  d'aquesta  pica's  funda,/  que  li  torna  quan  inunda/  l'aigua  que  hi  posà  amb  ses  mans  : / inferesquen   los  humans/  pits,  d'aquesta  pedra  dura, / (  si  amb  sa  limfa  santa  i  pura /  tals  oficis  reconeix  )/ los  sufragis  que  mereix /  d'ells   aquesta  sepultura/  ( F. Vicent Garcia ).  O  aquella  altra  tan  popular  cantada  per  la  Trinca, que  diu  :  "  Escolà  ratapà menja rates, menja rates/  escolà  ratapà  menja  rates  per  sopar./.... El  rector  tot  content  ja  s'ha  polit  la  sotana,/ el  rector  tot  content  ja  vesteix  com  l'altra  gent./...Quan  et  passin  la  safata/  la  butxaca  et  rascaràs,/  perquè  et  mira  una  beata/  que  per  tot sol  ficar  el  nas./ Si  l'escolanet  et  mira/  pensa  que el  rector  ho  sabrà  de  seguida./ I  aquí  som  bons  feligresos/  i  ens  esveren  els  pecats./ ....." Dominus  vobiscum,  Kirie  eleison " / diu  a  la  missa  mossèn  Anton /  i  l'escolà  respont  obedient : / "  Et  cum  spiritu  tuo.  Amén "/.

                      Mossèn  :    ANTON   LLAGOSTERA   i    IBORRA.

Tinc  una  gran  veneració  per als  que  d'una  forma  o  altre    considero  mestres  meus,  sobretot  gràcies  al  tracte  personal  i  a  les  seves  ensenyances  com  mossén  Anton  i  mossèn  Eugeni.  els  quals  forjaren  la  meva  vocació.

Mossèn  Anton  va  venir  com  a  rector  de  Vilaplana  al  començament  de  l'estiu  de 1.939  fins  al  setembre  de  1.947.  Era  fill  de  Valls.  A  Vilaplana  durant  els  anys  que  hi  va  estar ,mai  aparagué  cap  familiar,  que  jo  recordi.  Durant  la  guerra  les  va  passar  morades  o  de  tots  colors.  Quan  vingué  a  Vilaplana  tenia  entre  55/60  anys.  No  gaudia  de  bona  salut  cosa  que  es  manifestà  palesament  en  els  darrers  anys  del  seu  ministeri.  Era  bondadós i també dialogant,  i  deixava  que  portessin  la  iniciativa  altres  i  ell  col.laborava  i  donava  el  seu vist  i  plau.  Era  una  mica  descuidat  en  l'aspecte  personal  :  unes  sabates  negres  més  o  menys  llustroses,  una  sotana  no  semple  totalment  impol.luta  sinò  amb  llànties  i  l'abundós  manteu  per  damunt  de  la  sotana  sense  gaire  gràcia. El  barret  de  teula,  de  pel  i  de  color  negre ,  una  mica  gastat  puix  ni  passant-hi  la  mà  estesa,  com  acariciant-lo,  s'alçava  la  pell.

Els  ingresos  d'un  rector  eren  molt  migrats.  I  la  paga  es  tenia d'acabar  d'arrodonir  amb  els  estipendis  de  les  misses  i  les  hortalisses  de  la  "  planeta ".  En aquells  temps  els  pagesos  vivien  pobrement , treballant  la  terra  de  sol  a  sol  amb  l'aixada,  els  arpiots,  el  podall  i  el  rasclet  en  aquells  pendissos.  D'aquesta  feina  i  de  la  suor  dels  homes  i  dones , n'havia  d'eixir  el  manteniment  de  la  família.  Per  tant  de  diners  molt  pocs.  La  carrera  sacerdotal  no  tenia  ni  té  cap  perspectiva  lucrativa.  Crec  que  mossèn  Anton,  pel  que  vaig  poder veure,  menjava  malament.  Aquesta  fotografia  correspon  als  cantors. Es  veu  entre  altres  la  tia  Maria  "Ritu"  i  la  seva  filla  Maria.També  el  Josep  Mª    Sivina   amb  la  seva  gorra. El  "Serres", el " Cobit",  l'Eugeni  ,  el   "  Bidó ", el  Josep  "  Fabiá"  (  organista)  i  el  Norbert  de  ca  la  "  Sivina".

Quan  un  capellà  el  destinaven  a  un  poble  lluny  de  la  seva  família,  era  quan  tenia  d' arreglar-se-les  per  tenir  l'abadia  neta  i  ordenada ;  que  li  fessin  el  menjar  com  així  mateix  rentar-li  la  roba,  havia de  buscar  una  " majordona ".  Mossèn  Anton  al  no  disposar  de  parents en va  agafar  una  de bastant  rara  i  dominant  (  la  Sra.  Palmira)  que  va  fer  retreure  a  molts  feligresos  de  la  rectoria.   Ningú  sap  el  motiu  d'haver-la  escollit,  era  una  nouvinguda,  alguns  deian  que  ho  havia  fet  per  caritat. La  saviesa  popular  definia  a  les  majordones  d'aquesta  manera :   "   és  aquella  dona  que, quan  entra  al  servei  d'un  rector,  el  primer  mes  diu  les  gallines  del  senyor  rector.  El  segon  mes,  les  nostres  gallines.  I  el  tercer  mes,  les  meves  gallines  ".  La  legislació  eclesiàstica  de  llavors  exigia  que  les  servidores  d'un  capellà,  que  no  fossin  de  família,  havien  de  tenir  més  de  40  anys. "  El   rector  de  Vallfogona/  n'ha  caigut  en  gran  baixesa / una  dona n'ha  llogat,/  que  no  es  pot  tenir  de  vella " /.   A  més l'inseguritat  sobre  el  futur  i  un  possible  trasllat  el  posaven  nerviós.  Un  dia  va  dir-me  :  "  Aigua  massa  quieta  es  corromp  o  pot  causar  cansament." 

El  diccionari  així  defineix  a  la  majordona  :  "  la  dona  que  porta  el  pòndol  de  la  casa  d'un  rector  de  parròquia  ".  I  el  poble  fidel  té  dret  a  conèixer  com  viu  el  seu  rector  i  quines  mancançes  pugui  tenir  per  poguer-las  solventar.

Si  mossèn  Anton  és  sigut  un  home  de  lectura ,  els  llibres  haurien  sigut  el  millor  amic  i  company  per  passar  millor  els  ratos  de  soledat  . És  la  pitjor  tragèdia  per  un rector  de  poble  :  sentir-se  aïllat  sense  casi  saber  la  causa.  Això   li  donava  intranqui.litat  i  desassossec  ,  fet  que  algunes  vegades  m'ho  va  comentar. 

Els  seus  sermons  eren  bastant  per  anar  per  casa.  Quan  s'apropava  una  festa  feia  pujar,  normalment  un  canonge,  a  predicar  (  si  les  condicions  econòmiques  li  permitien)  i  a  la  vegada  l'utilitzava  per  a  confesar.  Les  celebracions  litúrgiques  sempre  foren  molt  ben  preparades  i  executades  (  la  mà  de  mossèn  Eugeni  des  de  lluny  hi  aplanava)  i  els  responsables  (  el  Ramón  de  "  cal  Consu  "   i   el  Pep  "  Serres  " )  tenien  la  llicó  molt  ben apresa.  Els  dies  feiners  deia  la  misa  a  les  vuit  del  matí,  tres  dies  a  la  setmana  venia  a  l'escola  a  donar  la  classe  de  religió  i  a  la  tarda  el  res  del  Rosari.  Als  dos  últims anys  el  deia  jo  puix  alguns  dies  es  saltava  misteris  i  a  les  lletanies  es  feia  un  galimaties.  Mig  hora  abans  del  Rosari  confesava. 

 Jo  no  vaig  viure  el  seu  trasllat,  però  en  el   seu  caminar  com  en  asseure's  i  aixecar-se  era  feixuc  i  perdia  molt  la  memòria.  "  Hem  aprés  les  veritats  del  campanar /  del  llantó  cremant  prop  del  sagrari / de  l'ofici  solemne  i  l'ordinari /  de  sotanes  voleiant  amb  breviari/  mentres  busquen  un  racó  al  confessionari  /  per  dormir  amb  els  misteris  del  rosari./  (  Cinto  Amat).

Mossèn  Anton  va  fer  grans  esforços  perquè  la  parròquia  fos  el  centre  de  la  feligresia,  i  que  abraçés  amb  son  bell  esguard  totes  les  cases  i  families.  En  aquell  temps  àdhuc  hi  havia  un  fort  rencor  en  moltes  persones.  Jo  recordo  un dia  que  una  persona  diu  a  un altra  que  anava  entrar  a  l'església,  com  és  que  vols  anar  a  missa  si  ets  un  roig ?. Aquesta  expressió   era  massa  corrent  i  pronunciada  pels  qui  de  sempre  havien  anat  a  l'església.  L'esperit  de  reconciliació  àdhuc  no  els  hi  havia  arribat.

Molt  poques  vegades  caminava  pels  nostres  camins  per  respirar  aires  embaumats  amb  la  flaire  del  boscatge  i  les  melodies  dels  moixons. Caminar  per  ells , resant  el  Breviari ,  i   trobar  algún  feligrés  que'l  saludava : bon  dia  o  bona  tarda  mossèn  Anton!,  li  produia  un  gran  goig  i que  els  pulmons  s'omplissin  d'aire  per  continuar  la  tasca  de  pastor.  Dintre  de  la  vulgaritat  de  la  vida  cotidiana  de  rector  de  poble ,  els  camps  i  les  muntanyes  sempre  tenen  les  seves  sorpreses  i  novetats , devenent   un  cant  perfecte  de  la  natura  al  seu  Creador. Aquesta  foto es del  Sebastià  "  Sivina "  passajant  pel  carrer  major  l'any  1.954.  Com  estava  aleshores.  Qui  t'ha  vist  i  ara  pot  veure.  Les  millores  són  paleses.

Durant  els  primer  anys  va  tenir  moltíssima  feina  en  adecentar  l'església  ja  que  durant  la  guerra  va  servir  d' estable.  Construir  altars  i  comprar  imatges.  Però  sobretot  reviure  les  associacions  i   confraries  (  les  filles  de  Maria,  L'Acció  Catòlica,  l'Apostolat  de  l'Oració  ,  L'Adoració  Nocturna,  els portants  del  Sant  Crist,  confraria  dels  Dolors...etc)  i  per  damunt  de  tot  la Catequesi.  Va  formar  un  grup  molt   ferm   de  catequistes :  els  nens  en  grups  de  6 a 7  tenia  el  propi  catequista  i   ens  posaven  en  diferents  llocs  de  l'església  a  fi  de  que  uns  no  fessin   nosa  als  altres.

En  aquells  temps  les  quatre  autoritats  del  poble  eren :  l'alcalde,  el  rector, el  mestre  i  el  caporal  de  la  Guardia  Civil. El  senyor  rector  s'he  li  besava  la  mà  i  els  homes  es  treien  la  gorra.  Jacint  Verdaguer  en  uns  versos  satírics  titulats  "  Als  estudiants .  Recepta  "  diu  :  "  Les  mans  té  faràs  besar/ per  les  dones  i  quitxalla,/  i  si  ensenyas  cap  canalla/  de  Don té  faràs  tractar; /  quan  amb  tu  vulgan  parlar/  los  faràs  llevar  les  gorres/  i,  si  no  ho  fan,  los  amorras /  a  terra  amb  quatre  carxots  ".  Com  podeu apreciar  ironitza  una  mica  grosserament  aquelles  costums.  Molt  poques  vegades  marxava  de  Vilaplana.  Els  contactes  amb  els  rectors  veïns  és  donaven  pels  enterraments  i  festes  majors.  A  Tarragona  hi  anava  solament  per  resoldre  coses  puntuals. Fotografia  de  Vilaplana  feta  des  de  les  Escamades.  En  primer  terme,  al  mig,  es  veu  la  sala  de  cal  Mariner.

Les  encarregades  de la  nateja  de  l'església  eren  les Filles  de  Maria  així  com  dels  altars.  Ho  feien  cada  dissabte  i  per  tandes.  També  es  cuidaven  de  les  flors .  En  canvi  rentar  les  estovalles  del  altar,  l'alba,  els  sobrepellisos,  els  corporals...  estava  encomenat  a  dones  més  grans , que  a  més  de  rentar-les  i  planxar-les  tenien  que  almidonar-les. I  freqüentment  treure  les  taques  de  cera  que  es  feia  amb la  planxa  calenta  i  un  paper de  barba  per  xuclar  l'oli.

                             LA   SALA   PARROQUIAL.

La  Sala  Parroquial  sempre  ha  tingut  un  gran  predicament.  Tan  sols  mirant  la  postal  de  felicitació  de  Nadal  d'aquest  any  :  la  reproducció  del  teló  de  la  Sala  Parroquial  pintat  a  principis  del  segle  XX  per  Francesc  Pamies  conegut  com  "  Sisquet  Xacó  " pintor  autodidacta,  fill  de  Vilaplana, que  recordo  perfectament. 

La  Sala  Parroquial  fou  el  lloc  de  trobada  i  de  germanor  de  tota  la  gent  de  Vilaplana :  adults, jovent  i  infants.  El  principal  objectiu  era  fer  comunitat.  No  tindria  raó  d'èsser  si  solament  hagués  tingut  finalitat  recreativa  sinò  primordialment  espiritual  i  cristiana.  Quasi  la  majoria  de  casament  sortiren  de  la  sala  parroquial.  Era  aleshores  un  dels  pocs  llocs. de  trobada , excepte  els  passejos  per  la  carretera  (  els  malecons )   després  de  la  missa  major.

Mossèn  Anton  va  tenir  una  caparrudesa  fins  que  va  lograr  que  els  de  cal  Mariner  li  cedissin  el  magatzem  com  a  sala  parroquial.  Era  llarg  i  ample  amb  finestrals  a  les  parets  laterals,  i  la  taulada  d'uralita.  És  tenien  de fer  moltes  millores  per  a  poguer-hi  habitar :  de  petits  hi  varem  passar  moltes estones  :  fent  catequesis ,  anant  a  "repàs "  , jugant  i  veient  els  "  Pastorets  "  i  altres  funcions  teatrals  que  normalment  cada  semestre  posaven  en escena  una  comedia  el  jovent  del  poble.  Com  aficionats  eren  uns  grans  actors. Postal  de  Vilaplana  amb  la  visió  casi  completa  de  la  sarrelada  de  La  Mussara.

L'entrada  a  la  sala  parroquial  es  feia  per  les  darreres,  pero  quan  feien una  comedia  o  els  " Pastorets  "  la  gent  gran  entrava  per  sota  de  cal  Mariner, al  carrer  Major.  D'allí  sortiren  moltes iniciatives  :  la  cavalcada  dels  Reis,  excursions,  jocs  (  ping-pong,  escats,  dames,  parxís..etc)  i  molts amics.

Durant  els  estius  de  1.942-43  i  44  va  tenir  una  idea  magnífica  fer  una  " escola  d'estiu  "  aprofitant  l'estatge ,  per  vacançes,  de  professors  , fills  de  Vilaplana, amb  un  curriculum  impresionant    com : els  mossèns  Sebastià  Cabré  i  Salvat i  Eugeni  Ferré  i  Cabré , el  catedràtic  Sebastià  Mariné  i  Bigorra  i  el  mestre- pedagoc  Octavi  Mestré  i  Ferré.  Les  seves  qualitats   per  a  la  docència  quedaren  després  manifestades  amb  escreix  en  les  seves  professions. ,  la  majoria  difunts,  el  meu  sentit  homenatge.  Amb  el  vostre  esforç  vau  elevar  el  nivell  cultural  i  educatiu  de  tota  la  població  infantil  i  juvenil. A  més  jo , amb  tots  quatre ,  hi  vaig  mantindre  un  tracte  i  afecte  personal  que  van  deixar  una  profunda  empremta  tant  en  el  caire  espiritual  com  en  el  cièntific  o  d'estudi.

 La  llavor  per  ells  sembrada  donà  abundosos  fruits.  Les  families  deien  que  s'hi  aprenia  molt  més  que  estudi  puix  si  a  l'escola,  el  pobre  senyor  Ciurana  ,  havia  de  dedicar  els  seus  coneixements  a  quaranta o  més  alumnes,  al  "repàs " aquests  tenian  quatre  mestres  dedicats  plenament  i  a  més  molt  especialitzats. Tots  ells  en  els  seus  respectius  camps  eren  eminents. Aquesta  foto  es  veuen  els  germans Sebastià  i  Josep  Mª  "  Sivina  " , el  Pep  "  Serres",  el  Josep  "  Fabià  "  i  l'amic  sempre  present el  Joan Vernet i  Ferré.