EL TIÓ I EL PESSEBRE.

EL  TIÓ . El  Nadal  s'escau  en  un  temps  de  llargues   nits,  al  començar   l'hivern  .   Per  això,  arreu  del  món, van  aparèixer  ritus  de  culte  al   foc  (  per  combatre   el   fred     i   la   foscor )  que  a   Catalunya  s'expresa  amb  el  tió.  El  tió  no  era  altra  cosa  que  el  tronc  que   cremava  a  la  llar,  al  foc  a  terra.  Un  tronc  que,  al   cremar,  donava  béns  tan  preuats  com  l'escalfor  i  la  llum  i  que  de  forma  simbòlica  oferia  als  de  la  casa  :  llaminadures,  neules,  torrons.. El  Tió  de  Nadal  és  un  dels  elements  de  la  mitologia  catalana  com  el  caganer  en  el  Pessebre.

FER CAGAR EL TIÓ.cagatio  Durant  cinc  anys  jo  vaig  fer  cargar  el  tió  a  " ca l' oncle CISQUET ".  Tots  estaven  pendents  de  com  el  feia  cagar.  Les  més  actives  eren  la  Paquita   i  la  padrineta.  El  dia  de  la  Puríssima  començava  a  donar-li  menjar  normalment  un tros  de  carabassa, alguna  patata  i  fulles  d'enciam  i  de col.  El   tapava  cada   nit  amb  una  manta  perquè  no  passes  fred. Cada  dia  mirava  si s'ho  havia  menjat tot.   El  teniem  a  l'habitació  de  cosir,   (  abans  hi  havia  un  foc  a  terra ) i que  queda sobre  del  forn ,  un  dels  llocs  més  calents  de  la  casa.  La  tia  MARiETA  i  l'oncle  SISQUET  tan  sols  ho  disfrutaren  un  any,  però  recordo  que  la  tia, veient  l'esforç  que  feia   apallissant el   tió,   deia  :  "   nen , no  piquis  tan  fort  que  et  cansaràs ".  A  l'arribar   la  nit  de  Nadal  començava   la  cerimònia.  Però  dies  abans,  no  sé  com,  apareixia  amb   boca  i  ulls pintats,  i  unes   potes  a  la  part  de  davant.  En  primer  lloc  li  treiem  la  manta  i  li  posavem  un  drap  llarg  i  vistós.  Tot  seguit  el   socarrimavem  una  mica   perquè   tingués  més  força  al  cagar.  Desprès   se'l  batejava  vessant-l'hi  damunt  unes  gotes  de  vi.  I  començava   amb  la  cançó  del  tió  :   "  EL  dia  de  Nadal /  posarem  el  porc  en  sal/  la  gallina  a  la  pastera,/  el  polli,  dalt  del  pi. /  Toca,  toca, violí./ Ara  passen  bous  i  vaques,/  les  gallines  amb  sabates/  i  els  capons  amb  sabatons./  El  vicari  fa  torrons/  la  guineu  els  ha  testat, /  diu  que  són  un  poc  salats,/  Marieta,  posa-hi  sucre,/  que  seràn  un  poc  millor. Caga  tió ,  sinó  et  donarè  un  bon  cop  de  bastó  "   Al  Priorat  s'utilitza  com  a  tronc  el  rebassó  de  les  vinyes  per  això  la  cancó  es  modifica  :    "Rebassó  de  vinya  vella/  tu  que  ets  tort  i  mai  igual / tu  pagaràs  la  garnatxa  /  i  jo  els  torrons  de  Nadal  ".

Inmediatament,  desprès  dels  cops  de  bastó  preceptius, aixecava  el  drap  per  veure el que  havia  cagat; quina  alegria tan boja  i  plena  d'emoció !.  De  seguida  les  meves  cosines  se m'enduien  al  menjador  per  treure  els  regals  dels  seus  embolcalls.  El  Sisquet  ( fill) i alguna  cosina  es  quedava  vigilant  el  tió.  Jo  volia anar  de  seguida  a  fer-lo  cagar més i  aleshores em  dien : "  no  corris,  primer  mira  bé  els  regals  "  . Tornava  al  tió  i  a l' experimentar  que  cagava  i  es  portava  bé  cada  cop picava   amb  més  força.  La  funció  s'allargava   per  espai  d'una   hora.  Eran  molts  els  regals  a  fer .  Quan  no  volia  cagar  més,  cagava  carbó  i  d'aquesta  forma  s'acabava  la  sessió.

Ara  vull  posar  una  fotografia  de  la  tia  Marieta  "  de  cal  CISQUET  feta    davant  de  la  porta  del   "  Maset  "  o  Mas  de  Les  Tosques,  de  La  Mussara, segurament   entre  els  anys  1.934 - 35.  A  l'esquerra  de  la  tia  hi  ha  la  padrineta  Mercè  que  porta  a  les  mans  un  barret  de  palla  (  això  indica  igual que  les  mànigues  de  camisa  que  era  l'estiu ) i  a  la  dreta  la  Paquita,   bastant  grasoneta, posant-li  la  mà  damunt   l'espatlla.  El  nen  que  porta  el  cabell  mig  rapat  és  el  meu  germà  i  la  que  té  les  cames  obertes  és  la  Maria.  Dels  homes  no en conec   cap,   però  segurament  seran,  els  qui  estan  al  costat  de  la  Paquita  i  de  la  Padrineta,  els  fills d'en  Joanet  Joanpere  Agustench  i  de  la  Tereseta. Efectivament  l'ultim  de  la  primera  fila  és  el  LLuís  i  la  seva  germana  asseguda  al  costat  del  meu  germà.Tothom  porta  espardenyes.  La  tia  tenia  la   mateixa  fisonomía   que  la  mare ,  potser  una  mica  més  plena.  Era  igual  de  callada  i  de  la  mateixa  estatura.  La  seva  veu  era  molt  dolça  i  mai no  l'aixecava.  Jo  guardo  d'ella  un  petit  record    molt  endinsat  en  el  cor.  De  les  filles,  les  que  més  s'hi  han  semblat  són la  Lola  i  la  Padrineta.  La  Paquita i no cal dir la Maria  eren  Cisquet  del  Pa  així com com  el   Francisco  tenia   moltes   coses  de  la  tia.

EL  PESSEBRE . És  la  representació  a  la  llar  del  naixement  de  Jesús.  L'origen  del  pessebre  pot  trobrar-se  en  les  escultures  i  pintures  que  curullen  les  façanes  i  altars  majors  de  moltes  catedrals  i  que  serveixen  per  explicar  als   fidels  menys  instruïts  les  creences  cristianes.  El  pessebre  més  antic  que  es  coneix  data  del  segle  III  desprès  de  Crist  al  monestir  alemany  de  Fusen.  Però  fou   l'any  1.182  quan  sant  Francesc  d'Assís  va  fer  una  representació  del  naixement  al  voltant  d'una  cova  i  una  menjadora  d'animals.  El  pessebre  com  és  en  l'actualitat  es  va  fer  a  Praga  l'any  1.562.  A  Catalunya  les  primeres  figures  del  pessebre  arribaren  al  final  del  segle  XVII.

EL PESSEBRE A " CAL SISQUET DEL PA".  El  pessebre  dels   oncles  era  un  dels  més  grans  del  poble  i  sens  dubte  el  que  millor  representava,  per  ben  fet,  amb  molt  de  treball  i  gust,  l'esdeveniment  de  Nadal.  Gairebé  totes  les  families  de  Vilaplana  passaven  a  veure'l.  Recordo  les figures  envernissades  del  pessebre  ,  i   les   cançons   nadalenques  que  les  cosines  salvaven,  rescatades   de  l'espluga  frescal  de  la  tardor.  Desprès  de  la Immaculada  començaven  les  tasques  de cercar  pans  de  molsa  flairosa  de  l'obaga,  branquetes  de  pi, de  roure,  de  bruc  i  flors  boscanes  per  donar un  caire  de  vegetació.  Buscalls  per  fer  les  muntanyes  i  trossos  de  suro  per  fer  la  cova.  Serradures  i  sorra  pels  camins  i  paper  de  plata  pels  rius. De  farina,  no , doncs  eren  a  "  cal  Sisquet  del  Pa ", per  blanquejar  les  muntanyes  com  si  hagués  nevat.  Tots  hi  treballavem   però  eren   el  Francisco  i  la  padrineta els  qui  donaven els  últims  tocs :  l'aigua,  el  riu, la il.luminació;   la  contrucció  de  l'establia  i  de les  cases ;  els  camins,  ponts  i  muntanyes.  Aquesta  flor  de  la  fotografia  és  la  flor  anomenada  nadala.

FIGURAS DEL PESSEBRE. Recordo  la  cova  dins  la  qual  es  troba  l'Infant  en  un  bressol  o  entre  palles;  a  la  seva  vora  ,  la  Mare  de  Déu,  gairebé  sempre  asseguda; a l' altre  costat,  sant  Josep  ,  dret  i  amb  la  vara  florida;   sense  oblidar  el  bou  i  la  mula  ,  ajeguts,  un  a   cada  banda  del  bressol ,  per  donar-li  escalfor  al  Nen  Jesús.  I  fent  camí  cap  a  la  cova  hi  ha  tot  un  estol  de  pastors,  carregats  amb  ofrenes,  i  igual  que  els  Tres  Reis  d'Orient,  ricament  vestits,  amb  els  presents  d'or,  encens  i  mirra.  Tots  s'adrecen ,  guiats  per  l'estel,  vers  l'establia.  I  dalt  d'un  arbre  un  àngel  que  anuncia  la  fausta  nova  del  naixement  de  Jesús,  a  pastors  arrecerats  vora  el  foc d'una  nit  freda  d'hivern.

També  recordo  el  pont  damunt  d'un  riu  i  al  peu  del  qual   hi  ha  un   pescador  i  la  dona  que  renta  la  roba.  Un  poble  damunt  les  muntanyes  i  petites  casones  al  pla. Un  desert  amb  palmeres.  L'home  que  llaura  amb  un  bou;  el  que  porta  un  feig  de  llenya  al  coll ;  la  mestressa  que  tira  gra  a  les  galllines ; la  vella  que  fila  asseguda  al llindar  de  casa  seva ;  l'ase  carregat  de  llenya  ;  el  pagés  que  cava  la  terra ;  la  dona  que  ve  de  la  font  amb  els  càntirs  plens  d'aigua.  Per  nosaltres  el  caganer  no  existia.

Una  de  les  dèries  que  tenia  era  moure  les  figures  del  pessebre,  principalment  adelantar  els  Reis  cap  a  l'establia,  perquè  d'aquesta  manera  s'apropés  més  aviat  el  dia  de  Reis.  Algunes  cosines  deien  : "  l'any  pròxim  haurem  de  fer  el  pessebre  més  alt  " , però   mai   s'enfadaven.  Dos  anys  van  construir  el  pessebre  a  la  tenda,  restirant  sacs  de  farina,  però  desprès  el  lloc  fou  el  passadís  per  anar  al  menjador  i  davant   de  l'habitació  de  cosir.  Cada  nit  a  cantar  nadales ,  ja  que  el  pessebre  estava  enllestit  una  setmana  abans  de  Nadal. i  durava  fins  a  la  Candalera.