EL MEU GERMÀ : ANTÓN .
El meu germà es diu ANTÓN. Celebra l' onomástica el 17 de gener, sant Antón Abad . La mare va estar subscrita per espai de 30 anys a la revista " El pan de los pobres ", segurament ho va fer pensant en el meu germà, però resulta que dita revista promou la devoció a sant Antoni de Pàdua. El pintor Italià Pintiricchio representa a sant Antoni de Pàdua amb un llibre a la mà dreta , sobre el qual hi ha una paret ( patró dels paletes ). En canvi sant ANTÓN ABAD ( Abbàs ) va nèixer el 251 a Coma, prop d'Heraclea ( Alt Egipte ) . A l'edat de 20 anys va repartir els seus bens entre els pobres i es retirà a una c omunitat ascètica, dormint dins un sepulcre buit ( patró dels sepulturers ) . Va erigir-se com a promotor del moviment eremític. 
La dieta era dura i les feines que feia van minvar la seva salut, però va viure molts anys , suposadament fins als 105 anys. És considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics. La llegenda explica que era un gran amic dels animals ( com desprès ho fou sant Francesc d'Asís ) i, quan en veia un de ferit, el guaria. Així ho va fer amb un porquet que, per mostrar-li el seu agraïment , va decidir acompanyar-lo la resta de la seva vida. Fou molt elogiat per sant Atanasi i per sant Jeroni. Va morir el 17 de gener del 356. L'Antón és el gran de sis germans, l'únic que avui viu, apart del que això escriu, és clar. Va nèixer el 22 d'octubre de 1.924 sota el signe de Capricorn, dit axí, perquè el sol il.lumina el fons dels pous. Té ara, per tant, 84 anys. El seu caràcter és molt semblant al de la mare i com ella reservat, discret i tranquil. Mai no li ha agradat ser el centre d'atenció. Ha buscat sempre la millora constant del seu estatus social. Ha fet grans esforços per donar carrera als tres fills. Sempre ha volgut tenir la certesa de sentir-se segur per subvenir les necessitats de la família per desprès oferir-los un cert tren de vida millor al qui ell ha tingut. No ha sigut mai ni ràpid ni intuitiu, però sí molt intel·ligent, a base d'esforç, paciència, i concentració. Tampoc no ha sigut ni genial ni creatiu, però la perseverança ha jugat sempre a favor seu. Si s'aconsegueix conquerir el seu cor tens un amic per a tota la vida. És com una dura petxina, però amb un cor grandiós.
La foto correspont a la porta de " cal Victor " a la plaça, amb el mestre, Sr. Joan Ciurana . El meu germà ès el tercer de la segona fila amb un jersei amb daus, al costat esquerra hi té l'Anselm Aymami i a la dreta el Josep Estivill i l'últim de la fila tocant el Sr. Ciurana, el Josep Olivé de " ca la Periona " . El tercer de l'última fila, és el cosi Jaume " Ritu " amb un jersei negre. També hi són el Ferranet Munté, el Melitón Mestre, el Joan Masdeu i últim de la filla el Joan Cabré. Els de la primera fila i asseguts ( casi tots amics meus , molts d'ells morts ) són : Jaume Mestre, Josep Mª Mariné, Eugeni Huguet, Jaume Mariné, Pep Serres, Feliu Cabré, LLorenç March, Fidel Ferré, Santiago Anguera, Siscu Mestre i Pep Aymami. Sempre anava pentinat sense clenxa amb tot el cabell cap enrere, amb molta brillantina i fixador per evitar que els cabells es despentinessin.
Tenia una afició boja per llegir Patufets que, amb un tris-tras, devorava. Era també molt aficionat a llegir noveles policíaques i d'altres temes, aquelles que deien de butxaca, que les bescanviava una vegada llegides. Acostumava llegir-les al wàter. Fins i tot la mare moltes vegades li preguntava si s'hi havia adormit. Durant l'època escolar fou molt aplicat, era el primer del seu curs. Les matemàtiques, les ciències, la gramàtica i el dibuix, eren els seus forts. Tot el contrari de mi, que dibuixant era una calamitat i aprofitava els seus dibuixos calcant-los a través dels vidres de la finestra, per presentar-los al senyor Ciurana. Tenia una cal.ligrafia, que encara conserva, immillorable. L'enciclopèdia Dalmau Carles, passà de les seves mans a les meves, molt ben conservada. M'ajudà a resoldre problemes puix els enunciats resultaven per a mi un trencaclosques. Vam dormir junts a l'habitació del fons, durant quasi 10 anys. Això donà peu a que la unió encara fos més forta. Segons un estudi fet a la Universitat d'Oslo, sembla que el germà més gran és més intel.ligent que el petit, però és imprescindible que hagi exercit com a germà gran. En aquest aspecte jo mai vaig permetre-ho. Un dia que m'aixecà el braç per pegar-me, la mare inmediatament l'hi feu abaixar dient que si ella mai no ens havia pegat, tampoc ell, amb més raó, no ho havia de fer.
La foto correspon a La Primera Comunió del meu germà. La va fer juntament amb el cosí Jaume " Ritu ". Segurament fou a meitat de 1.932 o de 1.933, certament abans de nèixer jo. La meva cosina Mercè Huguet va fer-li aquesta poesia : "Estimat oncle Rafel / li dono l'enhorabona/ perquè amb salut el seu fill,/ arribat fins aquesta hora./ És el dia més venturós,/ que un es pot imaginar,/ ja que per primera vegada,/ a Jesús a rebre va./ Però el meu goig seria/ que també en aquest dia/ hi tingués al seu costat/ els seus fills i la padrina. / L'última estrofa no li agrada al Pare, car li recordava moments molt tristos, segons ha confessat la pròpia Mercè. De petit no recordo que juguésim. Sí de més grans, principalment al parxís, al dominó, a les dames i als escacs. No li agradava perdre. Si alguna vegada el guanyava deia que havia fet trampes. Aleshores el seu caràcter pacífic es tornava un xic arruixat. Quan estava sol feia molts mots encreuats ( Crucigramas ). El joc de cartes no li feia patxoca, deia que era propi de gent de café i a més s'hi jugaven diners. Mai ha fumat, i un dia que l'oncle " Rito " li oferi un cigar, obligant-lo a què s'empassés una glopada de fum, encara estossega ara.
Els seus millors amics foren : el cosí Jaume " Ritu" amb qui compartiren treballs de tota mena, com desprès contaré, i les cosines de l'oncle " Sisquet del Pa " amb les qui jugava, menjava i moltes vegades dormia a casa seva. Diuen que el germà gran sempre creix amb un posat de responsabilitat respecte del més petit, que ens fa semblar que és fred i distant. El germà gran, si existeix distància d'edat, com el meu cas, el veus com un model, mai com una autoritat, que pot transferir-te unes pautes per anar per la vida. Sempre serà el millor amic i un confident fiable, malgrat moltes vegades m'ha sigut difícil percebre els seus sentiments; potser que això ho comporti la diferència d'edat. Les seves paraules, moltes vegades escases, m'han robat sovint un somriure.
Voldria saber com has portat la mort dels germans i si te'n recordes, com agafares la meva arribada?, perquè sempre resulta una aventura pel germà gran, on l'emoció i l'alegria es barregen amb gelosia, puix el nou arribat aclapara totes les atencions i converses dels pares. Voldria saber, com penses, què ha sigut el que més t'ha motivat ?, quines han sigut les teves il.lusions ? què ha sigut el que ens ha unit i el que ens ha separat ? Temps he tingut, però dissortadament, no t'ho he preguntat mai. Ser germans és un lligam que ningú pot desfer. Voldria concloure aquest apartat teu amb un versos de Mª.Dolors Limo, que diuen : " Les teves mans són blanques, grans però blanques. Tenen la força i la tendresa d'un jove fort i suau. Veig eixes mans saludant-me, pentinant-te, vives i sanes, les tinc a la memòria en moviment". Mans obertes per acaronar, per donar, per mostrar, per insinuar, per acompanyar. Mans juntes per congregar, per unir, per implorar, per agrair. Les mans obertes o juntes : paraules entenedores , sentiments al descobert, confidències fraternals, batecs del cor. O bé la cançó que moltes vegades has cantat : "Unint les mans, germà, veuràs quins prodigis pot fer l'amor; unint les mans, germà, veuràs en la pau abraçar-se el món". Tan sols em resta donar-te les GRÀCIES, ANTÓN , per tantes experiències que sense tu mai no hagués viscut.
