LA PAQUITA

(4643 comentaris)

 

Exactament  no  recordo  la  data  que  marxà  de  Vilaplana  per  estudiar  Magisteri  a  Tarragona,  al  igual  que'l  Octavi  Mestre , segurament  seria  als  voltants  de  1.941.  S'allotjava  a  la  rectoria  de  Constantí  doncs  el  senyor  rector  ,  al  que  vaig  conèixer  en  una  de  les  excursions que  vam fer  com  a  seminaristes, era  parent  llunyà  seu. Cada  dia  anava  i  tornava  a  peu  de  Constantí  a  Tarragona  per  l'antic  camí  que  travessant  el  riu  Francolí  entrava  a  Tarragona  per  on  ara  hi  ha  el  Col.legi  La  Salle  i  l'Hospital  Joan  XXIII.

 

La  Paquita  era  la  més  assenyada  del  germans. Moltes  vegades  fou  consellera  de  tots.  Tenia  una  memòria  prodigiosa.  Fou  professora  de  Ciencies  Naturals (  es  sabia   tots  els  noms  amb  llatí  d'animals  i  plantes )  i  de  Matemàtiques  gaudin  d'un  gran  prestigi  entre  els  alumnes  per  la  claretat  amb  que  ho  explicava.  Inclós  les  matemàtiques,  segons  confessió  d'algunes  alumnes,  eren  simpàtiques.  Obtingué  com  l'Octavi  les  millors  notes o  calificacions  a  l'Escola  del  Magisteri.  Tenia  dots  i  esmerçava  moltes  hores  preparant  les  clases.  Tot  i  així  era  d'una  senzillesa  pregona.Os  posarè  una  fotografia  de  la  Paquita  amb  l'antic  hàbit

 

El  seu  caràcter  era  bondadós  i  pacífic.  Al  seu  entorn  sempre  es  respirava  pau  i  tranquilitat. Ni   la  supèrbia  ni  l'enveja  mai  foren  hostatges  en  el  seu  cor. Li  agradava  moltíssim   contar historietes  i  algún  acudit.  Era  molt  detallista  i  generosa.  Es  preocupava  per  tot :  pels  familars (  a  mi  sempre  em  preguntava  nen  com  et  trobes, que  fas , ja  et  portes  be )  i  pels  infants  que  foren  sempre  el  seu  neguit  i  somni  perpetu. La  foto  anterrior  corresponden  a  l' escala    noble    del  vestíbul   d'entrada.

Una  de  les  peticions  constants  era  :  "  doneu-me  ànima  d'infant  ".  Si  dispossava  de  temps  lliure  anava  a  "  La  Sabinosa  "  junt  amb  altres  Germanes a  consolar  aquells  nens  amb  tuberculosis  o  a  Torreforta  ensenyar  catecisme.  Els  últims  anys  quan  ja  no  donava  classes  feia  de  portera  a  l'entrada  i  sortida  per  la  porta  dels  infants.  A  tots  els  afagalava  amb  paraules  i  gestos  adients, inclús amb  llaminadures.  Moltes  vegades  es  quedava  mirant  amb  fruició  com  jugavan  al  pati. Una  fotografia  del  patí  del  col.legi

Després  d'acabar  al  Magisteri  (  1.943 )   entrà  al  Noviciat  de  les  Germanes  Carmelitats  de  la  Caritat - Vedruna.  Els  primers  anys  vestida  amb  la  " teula " em  causava  respecte,  després  amb  el  vell  ja  fou  un  altre  cosa.  Ni  ella  ni  la  padrineta  mai  deixaren  de  vestir  els  hàbits,  jo  no  vaig  poguer  saber  ni  esbrinar  de  quin  color   tenien  els  cabells  que   tant  preciosos  i  ondulats  gaudien  de  joves. Un  dia  vaig  intentar-lo  i  s'esglaià  e  inmediatament  vaig  derrencllir.

La  Paquita  es  potser  una  de  les  poques  monges  que  mai  canvià  de  col.legi - residència   "  El  Sagrat  Cor  "  primer  al  carrer  August  i  després  al  nou  ubicat  al  carrer  Santa  Joaquima  Vedruna.  Per  això  fou  tant  valorada  i  estimada  per  les  ex-alumnes.  Una  de  les  visites  obligades  al  entrar  en  el   Seminari  i  al  sortir  per  vacances  era  visitar  a  la  Paquita. Sempre  estava  contenta  i  m'apretrava  amorosament  les  mans  en  aquella  saleta  presidida  pel  Sagrat  Cor. Deia  que  sempre  preguntava  per  mi  al  doctor  Ros,  canonge  magistral,  i  capellà  del  col.legi. I  que  en  les  seves  oracions  tenia  un  lloc  privilegiat.

 

Tenia  un  somriure  i  una rialla  enganxadisa.  Com  diu  Anna  María  en  l'escrit  de  comiat  :  "  Mirarem  a  la  nit  el  cel,  com  en  el  Petit  Princep,  i  quan  contemplarem  l'infinitat  d'estels,  podrem  escoltar,  en  ells,  el  teu  somriure  i  arribarà  a  nosaltres  totes  aquelles  coses  tan  zensilles  i  profundes  que  sortien  del  teu  cor  ".  La  foto  que  poso  mostra  palesament  la  seva  rialla  tendra,  plena  d'afecte,  que  li  sortia a  borbolls  i  expresava  la  pau  interior. Correspon  a  una  de  tantes  festes  que  celebravem  a  casa  del  seu  nebot  Joan  Boronat i Aixalà ,  de  Tarragona   i  a  la  casa  del  seu  cunyat  Joan  Boronat  i  Gallart  ,   a  La  Riera  de  Gaià.   Ella  sempre  tan  amatent  tenia  un  regal  adient  per  cada  un.

Era  una  dona  entregada  plenament  a  la  pregària  que  era  el  seu  menjar  i  beguda  espiritual. Aquesta  intimitat  amb  Déu   feia  que  sentís intimament  anhels  de  santedat."  Mare meva  feu-me  santa  "  era  una  expressió  que  brollava  dels  seus  llavis. Com  diu  l'Anna  Maria  :  "  Sempre   m'he  fiat  molt  de  la  teva  pregària,  i  ara,  des  d'on  ets, segur  que  serà  ben  intensa  ".  Una  petita  anécdota quan  arribava  la  festa  de  Sant  Josep  els  teòlegs  del  Seminari  anavem  als  diferents  col.legis  religiosos  de  Tarragona  per  donar  una  xerrada  a  les  alumnes sobre  la  figura  del  sacerdot.  A  mi  em  tocà  anar  al  col.legi  del  "  Sagrat  Cor  "  per  greu  que  em  sabia  doncs  a  més  de  la  Paquita  coneixia  a  moltes  alumnes.  Al  saber-ho  la  Paquita,  segons   em   digueren,  passà  tota  l'estona  de  la  conferència  genolls  a  terra  davant  del  sagrari.  Després  rebré  moltes  felicitacions "  el  seu  nebot  ho  ha  fet  molt  bé  i  ha  sigut  molt  interessant  " .  Tot  ho  dec  a  las  seves  oracions. Ara  os  poso  la  façana  de  la  capella  del  col.legi  "  Sagrat  Cor  ".

Una  mostra  de  la  seva  humilitat en  el  fer   i  lliurada  plenament  al  servei  de  la  Comunitat  fou  que  algunes  vegades  al  visitar-la  era  dificil  localitzar-la ja  que  , d'amagatotis, genolls  en  terra  fregava  la  residència  de  les  monjes.  A  les  respectives  superiores  això  no  els  hi  agradava  però  ella  de  tant  en  tant  ho  feia.  O  com  diu  l'Anna  Maria  :  "  Tieta, l'Església  necesita  Santes  com  tú,  dels  de  fregar  genolls  en  terra ".

Un  fet  que  es  repetia  freqüenment,  quan  anava  a  saludarla camí  cap  a  Barcelona. Volia  sempre  que  em  que'm   quedés  a  dinar,  per  cert  ho  feien  molt  bé, en  una  saleta  situada  a  l'esquerra  abans  de  l'entrada  als  menjadors  de  les  internes.  Li  agradava  que  li  comtés  noticies  de  tota  la  familia,  de  Vilaplana  ,  el  nostre  poble  i  de  les  seves  amigues, i  sobretot  de  les  meves  corre-cuites per  Barcelona. Finalitzant  l'àpat  es  posava  neguitosa  ja  que  normalment  li  damanava    un " puro  ".  Ella  tan  senzilla,  generosa  i  oberta,  que  no  volia  molestar  mai  a  ningú, li  resultava  un  trenclosques,  però  sempre  ho  tenia  a  punt  mercés  a  la  generositat  de  les Superiores,  perquè  ella  era  pobre  de  solemnitat,  com  li  agradava  dir.

El  Concili  Vaticá  II  fou  un  concili  ecumènic  de  l'Església  Catòlica i  uns  dels  esdeveniments  històrics  que  van  marcar  el  segle XX  (  1.962-1.965 ):  promoure  el  desenvolupament  de  la  fe  catòlica  (  "  Dei  Verbum  "  i  "  Lumen  gentium " ; renovació  moral  de  la  vida  cristiana  dels  fidels  (  "  Gaudium  et  Spes "),  renovar  la  litùrgia (  "  Sacrosantum  Concilium " )  i  adaptar  la  disciplina  eclesiàstica  a  les  necessitats  i  mètodes  del  nostre  temps "  Perfectae  Caritatis   " ).  Amb  la  Paquita  comentaren  moltes  vegades  la  glopada  d'aire  frec que  l'Esperit  Sant  proporcionà  a  l'Església,  però  també  que  sería  per  a   molts  consagrats  com  una  eixeta  oberta  per  a  on  molts  s'esbarlarien.  Els  dos  fets  esdeveniren . Uns  estirarien  més  el  braç  que  la  mànega  (  deixant  ministeris,  convents  i  monestirs ..) i  per  altres  una  font  espiritual  d'aigua  pura  i  fresca.

Recordo  una  anècdota  , que  a  la  Paquita li  agradà  pero  ensem  la  deixà  un  xic  estomaïda, un  de  tants  dies que  agafava  el  tren  per  anar  als  Registres  de  la Propietat  de  Catalunya vaig  pujar-hi  amb  direcció  a  Vic. M'assagué  en  un vagó  on  a  l'altre  banda  del  passadís  hi  havia  quatre  dones  jugant  a  cartes.  Per  la  manera  de  jugar-  no  tenien  idea  i  això  que jugaven  a  robar  -  i  llur  comportament  i  mots  depresa  vaig  deduir  que eren  monjes.  Després  d'una  bona  estona  observant-les  els  hi  digué  :  "  Germanes,  abans  resaven  el  rosari  o  lleigien  un  llibre,  però  ara  juguen  a  cartes?  ".  Quedaren  tant  aturades  i  sorpreses  que  durants  molts  mínuts  no sortien  de  la  seva  boca  paraules  , pararen  de  jugar  i  fixament  es  miraven  les  unes  a  les  altres.  Potser  pensaren , qui  será  aquest  jove  ?.  Baixaren  a  l'estació  de  Vic  com  jo.

Però  el  Concili  també  obri  les  portes  per  poder  gaudir  plenament  dels  vells  amors :  pares,  germans,  nebots  per  estar  prop  d'ells  en  les  necessitats. I  visitar  el  poble  a  on  naixeren  i  creixeren.  Quant  anava  a  Vilaplana  junt  amb  les  altres  germanes  monjes  a  l'estiu  els  ulls  se'ls  enlluernaven  i  la  carona  vessaba  goig  i  alegria. Un  gest  profund  de  llurs  personalitats  era  aquest  l'intens  i  admirat  amor  a  VILAPLANA.  Els  hi  agradava  anar  als  llocs  que  recordaven  de  la  joventut:  la  font  de  la  Misericordia,  el  mas  de  Mallafré,  els  "  espinets  i  pont  vell  ",  el  cami  de  les  Tosques .  Un  dia  em  proposaren  anar  fins  al  "  Mas  de  Borbó  "  per  veure  la  seva  alzina.  La  Dolores  digué  però  es  massa  lluny , més  les  tres  insistiren .  Vam  agafar  el  Camí  de  La  Selva,  passarem  sota  el  cementeri, el  bosc  de l'Olla,  per  mig  de  "  Mas  Cabrés "  fins  al  "  Coll  de  la  Batalla  " i  a  la  dreta  el  cami  que  condueix  a  dit  mas.  Era  el  mes  d'agost  a  la  tarda.  La  Maria  s'atipá  de  mores en  un  esbarzer  i  la  Paquita  i  la  Padrineta  de  ametllons  tendres.  L'alzina  (  veure  fotografia )  és  la  mes  gran  del  país  i  probablement  també  la  més  antiga.  Per  abraçar-la  haviem  de  ser  els  quatre donant-nos  les  mans.  És  de  l'espècie  "  Quercus  ilex  " , te  una  alçada  de  11  m., una  capçada  de  24,5 m  i  un  volt  de  canó  de  6,45  m. És  troba  en  una  altitud  de  480 m.  al  terme  de  l'Aleixar, i  a una  hora i  quart  de  Vilaplana.

Als   últims  anys  anava  molt  ajupida i  caminava  amb  dificultat.  Tenia  una  petita  gepa  a  l'espatlla.  Jo  crec  que  patia  de  la  columna  vertebral,  però  ella  tant  sofrer-te  mai  la  vam  sentir  queixar-se.  Moltes   vegades,  fent-la  reaccionar ,  li  deia  " Aixeca  el  cap " . Paquita,  tens  com  a  patrona  la  Verge  del  Desemparats,  que  també  és  japarudeta   com  tú.  Morí  en  la  Pau  del  Senyor  el  23  de  setembre  de  2.OO7, festivitat  de  santa  Tecla.   "  Us  faig  un  sol  prec:  acosteu-me  al  vostre  Fill ".  Aquesta  súplica  humil  i  sincera,  plena  d'afecte  a  la  Verge,  es  cumplí  a  la  perfecció.  El  meu  comiat  es  el  mateix  que'l  de l'Anna  Maria  :  "  Ens  deixes  un  buit  molt  gran. El  Sagrat  Cor  sense  tu  serà  un  altre  cosa.  Eres  tota  una  institució  ".   A  reveure  a  la  Casa  del  Pare.  Un  petó, Paquita.