LA PAQUITA
(4643 comentaris)
Exactament no recordo la data que marxà de Vilaplana per estudiar Magisteri a Tarragona, al igual que'l Octavi Mestre , segurament seria als voltants de 1.941. S'allotjava a la rectoria de Constantí doncs el senyor rector , al que vaig conèixer en una de les excursions que vam fer com a seminaristes, era parent llunyà seu. Cada dia anava i tornava a peu de Constantí a Tarragona per l'antic camí que travessant el riu Francolí entrava a Tarragona per on ara hi ha el Col.legi La Salle i l'Hospital Joan XXIII.
La Paquita era la més assenyada del germans. Moltes vegades fou consellera de tots. Tenia una memòria prodigiosa. Fou professora de Ciencies Naturals ( es sabia tots els noms amb llatí d'animals i plantes ) i de Matemàtiques gaudin d'un gran prestigi entre els alumnes per la claretat amb que ho explicava. Inclós les matemàtiques, segons confessió d'algunes alumnes, eren simpàtiques. Obtingué com l'Octavi les millors notes o calificacions a l'Escola del Magisteri. Tenia dots i esmerçava moltes hores preparant les clases. Tot i així era d'una senzillesa pregona.Os posarè una fotografia de la Paquita amb l'antic hàbit
El seu caràcter era bondadós i pacífic. Al seu entorn sempre es respirava pau i tranquilitat. Ni la supèrbia ni l'enveja mai foren hostatges en el seu cor. Li agradava moltíssim contar historietes i algún acudit. Era molt detallista i generosa. Es preocupava per tot : pels familars ( a mi sempre em preguntava nen com et trobes, que fas , ja et portes be ) i pels infants que foren sempre el seu neguit i somni perpetu. La foto anterrior corresponden a l' escala noble del vestíbul d'entrada.
Una de les peticions constants era : " doneu-me ànima d'infant ". Si dispossava de temps lliure anava a " La Sabinosa " junt amb altres Germanes a consolar aquells nens amb tuberculosis o a Torreforta ensenyar catecisme. Els últims anys quan ja no donava classes feia de portera a l'entrada i sortida per la porta dels infants. A tots els afagalava amb paraules i gestos adients, inclús amb llaminadures. Moltes vegades es quedava mirant amb fruició com jugavan al pati. Una fotografia del patí del col.legi
Després d'acabar al Magisteri ( 1.943 ) entrà al Noviciat de les Germanes Carmelitats de la Caritat - Vedruna. Els primers anys vestida amb la " teula " em causava respecte, després amb el vell ja fou un altre cosa. Ni ella ni la padrineta mai deixaren de vestir els hàbits, jo no vaig poguer saber ni esbrinar de quin color tenien els cabells que tant preciosos i ondulats gaudien de joves. Un dia vaig intentar-lo i s'esglaià e inmediatament vaig derrencllir.
La Paquita es potser una de les poques monges que mai canvià de col.legi - residència " El Sagrat Cor " primer al carrer August i després al nou ubicat al carrer Santa Joaquima Vedruna. Per això fou tant valorada i estimada per les ex-alumnes. Una de les visites obligades al entrar en el Seminari i al sortir per vacances era visitar a la Paquita. Sempre estava contenta i m'apretrava amorosament les mans en aquella saleta presidida pel Sagrat Cor. Deia que sempre preguntava per mi al doctor Ros, canonge magistral, i capellà del col.legi. I que en les seves oracions tenia un lloc privilegiat.
Tenia un somriure i una rialla enganxadisa. Com diu Anna María en l'escrit de comiat : " Mirarem a la nit el cel, com en el Petit Princep, i quan contemplarem l'infinitat d'estels, podrem escoltar, en ells, el teu somriure i arribarà a nosaltres totes aquelles coses tan zensilles i profundes que sortien del teu cor ". La foto que poso mostra palesament la seva rialla tendra, plena d'afecte, que li sortia a borbolls i expresava la pau interior. Correspon a una de tantes festes que celebravem a casa del seu nebot Joan Boronat i Aixalà , de Tarragona i a la casa del seu cunyat Joan Boronat i Gallart , a La Riera de Gaià. Ella sempre tan amatent tenia un regal adient per cada un.
Era una dona entregada plenament a la pregària que era el seu menjar i beguda espiritual. Aquesta intimitat amb Déu feia que sentís intimament anhels de santedat." Mare meva feu-me santa " era una expressió que brollava dels seus llavis. Com diu l'Anna Maria : " Sempre m'he fiat molt de la teva pregària, i ara, des d'on ets, segur que serà ben intensa ". Una petita anécdota quan arribava la festa de Sant Josep els teòlegs del Seminari anavem als diferents col.legis religiosos de Tarragona per donar una xerrada a les alumnes sobre la figura del sacerdot. A mi em tocà anar al col.legi del " Sagrat Cor " per greu que em sabia doncs a més de la Paquita coneixia a moltes alumnes. Al saber-ho la Paquita, segons em digueren, passà tota l'estona de la conferència genolls a terra davant del sagrari. Després rebré moltes felicitacions " el seu nebot ho ha fet molt bé i ha sigut molt interessant " . Tot ho dec a las seves oracions. Ara os poso la façana de la capella del col.legi " Sagrat Cor ".
Una mostra de la seva humilitat en el fer i lliurada plenament al servei de la Comunitat fou que algunes vegades al visitar-la era dificil localitzar-la ja que , d'amagatotis, genolls en terra fregava la residència de les monjes. A les respectives superiores això no els hi agradava però ella de tant en tant ho feia. O com diu l'Anna Maria : " Tieta, l'Església necesita Santes com tú, dels de fregar genolls en terra ".
Un fet que es repetia freqüenment, quan anava a saludarla camí cap a Barcelona. Volia sempre que em que'm quedés a dinar, per cert ho feien molt bé, en una saleta situada a l'esquerra abans de l'entrada als menjadors de les internes. Li agradava que li comtés noticies de tota la familia, de Vilaplana , el nostre poble i de les seves amigues, i sobretot de les meves corre-cuites per Barcelona. Finalitzant l'àpat es posava neguitosa ja que normalment li damanava un " puro ". Ella tan senzilla, generosa i oberta, que no volia molestar mai a ningú, li resultava un trenclosques, però sempre ho tenia a punt mercés a la generositat de les Superiores, perquè ella era pobre de solemnitat, com li agradava dir.
El Concili Vaticá II fou un concili ecumènic de l'Església Catòlica i uns dels esdeveniments històrics que van marcar el segle XX ( 1.962-1.965 ): promoure el desenvolupament de la fe catòlica ( " Dei Verbum " i " Lumen gentium " ; renovació moral de la vida cristiana dels fidels ( " Gaudium et Spes "), renovar la litùrgia ( " Sacrosantum Concilium " ) i adaptar la disciplina eclesiàstica a les necessitats i mètodes del nostre temps ( " Perfectae Caritatis " ). Amb la Paquita comentaren moltes vegades la glopada d'aire frec que l'Esperit Sant proporcionà a l'Església, però també que sería per a molts consagrats com una eixeta oberta per a on molts s'esbarlarien. Els dos fets esdeveniren . Uns estirarien més el braç que la mànega ( deixant ministeris, convents i monestirs ..) i per altres una font espiritual d'aigua pura i fresca.
Recordo una anècdota , que a la Paquita li agradà pero ensem la deixà un xic estomaïda, un de tants dies que agafava el tren per anar als Registres de la Propietat de Catalunya vaig pujar-hi amb direcció a Vic. M'assagué en un vagó on a l'altre banda del passadís hi havia quatre dones jugant a cartes. Per la manera de jugar- no tenien idea i això que jugaven a robar - i llur comportament i mots depresa vaig deduir que eren monjes. Després d'una bona estona observant-les els hi digué : " Germanes, abans resaven el rosari o lleigien un llibre, però ara juguen a cartes? ". Quedaren tant aturades i sorpreses que durants molts mínuts no sortien de la seva boca paraules , pararen de jugar i fixament es miraven les unes a les altres. Potser pensaren , qui será aquest jove ?. Baixaren a l'estació de Vic com jo.
Però el Concili també obri les portes per poder gaudir plenament dels vells amors : pares, germans, nebots per estar prop d'ells en les necessitats. I visitar el poble a on naixeren i creixeren. Quant anava a Vilaplana junt amb les altres germanes monjes a l'estiu els ulls se'ls enlluernaven i la carona vessaba goig i alegria. Un gest profund de llurs personalitats era aquest l'intens i admirat amor a VILAPLANA. Els hi agradava anar als llocs que recordaven de la joventut: la font de la Misericordia, el mas de Mallafré, els " espinets i pont vell ", el cami de les Tosques . Un dia em proposaren anar fins al " Mas de Borbó " per veure la seva alzina. La Dolores digué però es massa lluny , més les tres insistiren . Vam agafar el Camí de La Selva, passarem sota el cementeri, el bosc de l'Olla, per mig de " Mas Cabrés " fins al " Coll de la Batalla " i a la dreta el cami que condueix a dit mas. Era el mes d'agost a la tarda. La Maria s'atipá de mores en un esbarzer i la Paquita i la Padrineta de ametllons tendres. L'alzina ( veure fotografia ) és la mes gran del país i probablement també la més antiga. Per abraçar-la haviem de ser els quatre donant-nos les mans. És de l'espècie " Quercus ilex " , te una alçada de 11 m., una capçada de 24,5 m i un volt de canó de 6,45 m. És troba en una altitud de 480 m. al terme de l'Aleixar, i a una hora i quart de Vilaplana.
Als últims anys anava molt ajupida i caminava amb dificultat. Tenia una petita gepa a l'espatlla. Jo crec que patia de la columna vertebral, però ella tant sofrer-te mai la vam sentir queixar-se. Moltes vegades, fent-la reaccionar , li deia " Aixeca el cap " . Paquita, tens com a patrona la Verge del Desemparats, que també és japarudeta com tú. Morí en la Pau del Senyor el 23 de setembre de 2.OO7, festivitat de santa Tecla. " Us faig un sol prec: acosteu-me al vostre Fill ". Aquesta súplica humil i sincera, plena d'afecte a la Verge, es cumplí a la perfecció. El meu comiat es el mateix que'l de l'Anna Maria : " Ens deixes un buit molt gran. El Sagrat Cor sense tu serà un altre cosa. Eres tota una institució ". A reveure a la Casa del Pare. Un petó, Paquita.
