GUERRA, POSTGUERRA I RACIONAMENT

 

Van tenir, els de la meva generació, una  infància  ferida  i  greument lacerada per una GUERRA  CIVIL.  Els  nostres  caps  no podien  capir  com  molts   joves  marxaven  a   la guerra,  alguns, bastants, massa, per mai no tornar,  com  el  cosí  SEBASTIÀ, fill de  la  tia  Maria " Mangola". Els homes  grans  s'havien d'amagar  o  marxar  del  poble  com  l'oncle  RITU , a qui  van  fer  pressoner  i  el  portaren a Tarragona,  primer  a  " Pilats "  i  desprès  a  un  vaixell  atracat  al  port, anomenat " El Segre ".  No capiem que gent de  fora  vila  trenquessin  la  pau  del  poble  i truquessin  de  nit  a  les  portes  d'algunes  cases  preguntant  per  tal  o  per  qual. En aquesta tasca alguns vilatans, dissortadament, hi col·laboraren    com a delators o simplement donant pistes.  No caapíem que el brunzit  dels  avions  fes  córrer la gent,  petits  i  grans,  cap al  refugi,  que  es  trobava  en  front  del  pont  de Mallafré.  mapa de la guerra civil Encara  sento  l'oncle   SISQUET  quan  deia  :  Nenes ,  correu  i agafeu  l'Eladi  cap  al  refugi.   Jo  no  capia res de res.  Per  sort  no  caigué  cap bomba  al  poble , però  sí  a  les  afores;  unes  quatre  o  cinc. Semblen poques, oi?  Els  joves,  entre ells  el  meu  germà , anaven  a  buscar  metralla  i  veure  el  solc-forat que havien fet, passats, aixó sí  alguns dies   del  bombardeix . Llavors  l'Anton  rebia  una forta  esbroncada tant   de  la  mare com  de  l'oncle  Sisquet .  No capíem que  cremessin  els  Sants  de  l'església  enmig  de  la  plaça,  fessin tancar  totes  les  finestres  i portes  de  les  casses  a  fi    que  no  fossin  ni vistos  ni  reconeguts; que destrosessin  els  altars  de  l'església   i  els  fessin  servir  de  menjadores per als muls; que   el  terra   de  l'església ,  estigués farcit  de  fems  dels  muls  i  les  mules, i de passada se n'aprofitaven els soldats.  A  Vilaplana  hi  havia  bastants  soldats  republicans.  Tenien  nius  de metralladores  als   voltants  del  poble,  dirigides sobretot  cap a   la  carretera  de  La  Mussara.  ¡ I quines profanacions, Déu meu !  Encara sort que  els  de  la  FAI,  no van matar  a  cap  del  poble,  com  dissortadament sí va pasar en  pobles  veïns.  He  preferit  posar  un  mapa  dels  dos  bàndols  ( el  vermell correspon  a l'exèrcit   de  la  República  i  el   blau al  de  Franco ). I no  escenes bèliques  amb  armament  i  soldats  morts . simbol paloma Mai  m'agradat  la  violència, sempre he  buscat  el  diàleg  i  mantenir  conversa  amb  tothom. Per  això  l'altra  foto  és  el  colom  de  la  pau. Que  mai  més  sang  de germans  corri  pels  nostres pobles  i  ciutats.  Vull  acabar  amb  aquella  oració  atribuïda  a  sant  FRANCESC  D'ASSíS : Fes  de  mi un  instrument  de  la  teva  pau. Que  on  hi  hagi  odi,  hi  posi  amor.  On  hi  hagi  ofenses, hi  posi  perdó.  On  hi  hagi  discòrdia,  hi  posi  la  veritat.  On  hi  hagi  dubte,  hi  posi  fe.  On  hi  hagi  desesperació,  hi  posi  esperança.  On  hi  hagi  tristesa,  hi  posi  alegria. Fes  que  jo  vulgui  més  aviat  consolar  que  no  pas  ser  consolat ; comprendre,  més   que  no  pas  ser  comprès  ;   estimar,  més  que  no  pas  ser  estimat ".

ELS  HOSTATGES  DE  LES  GOLFES . Vull  fer  un  punt  i  a  part.  Respirar  fondo. Analitzar  amb  tota  profunditat  la  gesta  d'una  dona,  la  meva  mare  i  en certa  forma ,  també  hi  participa  el  meu  germà,  prenen  unes  decissions perilloses, arriscades  i  inclús  temeràries,  donades  les  circunstàncies  de l'època  abans  esmentades .  Ara  poso  una  fotografia  d'en  Jaume  de " ca L'Assassó  " i  la  meva,  per  donar-hi  un  aire  fresc  i  trueure  el  dramatisme, ja que  ambdós  forem  protagonistes  però  de  manera  diferent.  El  coratge  i  la sang  freda  de  la  mare  arriba  a  límits  insospitables.  Feia  tan  sols  tres mesos   que  havia  mort  el   pare;  jo  tenia  tres  anys  i  estava  malaltís  i el  meu  germà  en  tenia  dotze.  Posar  a  casa  refugiats  (  desertors  de  l'exèrcit ,  segons  l'argot  de  llavors )  era  una  temeritat  i  encara  més,  que durant  un  temps,  en fossin  tres.  Ningú  ho  sabia  ni  ho sospitava.  Les  pròpies famílies  dels  refugiats  ho  ignoraven.  Sort  que  " cal Mengol " era  a  les darreres  i  a  la  nit  el  carrer  gairebé  no  tenia  llum.  Tots  ells  vivien  a  les golfes  de  casa  per  això  eren  uns  hostatges  especials.  Dormien  fins a  l'hora de  dinar.  El  primer fou  en  "Pep  Cama "  JOSEP  MASDEU  i MESTRE  que abans  havia  estat  amagat  a " cal  LLevat " ( la Sra. Lola )  però  a l' estar  tan a  prop  de  casa  seva  va  tenir  por  i   vingué  a  parar  a  casa.  Era  un  xicot alt  i  prim,  li  agradava  la  gresca.  Jo  de  petit  tenia  molt  poca  gana  i moltíssimes  coses  no  m'agradaven.   Era  per  la  mare  un  calvari,  una   mosca que  volés   em  servia  d'excusa  per  no  menjar;  entre   cullerada  i  cullerada passaven  minuts.  Algunes  nits,  principalment  si  la  llum  elèctrica  s'apagava , cosa  bastant  freqüent , i utilitzant  un  llum  de  ganxo  o  de  carbur, baixava  un  fantasma ,  cobert  amb  un  llençol  blanc, ( era  " el  Pep  Cama " ) i em  deia:  " si  no  menges  vindrà  La  Caritat ".  La  seva  estada  fou  fins  a finals  de  1.937.  Marxà  per  refugiar-se  a  uns  masos  a  prop  del  seu,   camí  d'Alforja.  Es  va  entregar  i  el  van  fer  presoner.  Fou  el  primer  alcalde de  Vilaplana,  desprès  de  la  guerra.  Morí  relativament  jove.

jaume i yo

El  segon  fou:  TEODOR  TOST I RUBER   de "cal  Teodoro " , sogre  de  la  Rita  Cabré  i  avi  dels  bessons  Carles  i  Teodoro  Tost i Cabré.  Va  néixer  a  les  8  del  matí  de  11  de  març  de  1.916.  Els  pares  foren  :  Teodor  Tost  i Bigorra ,  de  Vilaplana   i   de  Maria   Ruber  i  Balañà,  de  La  Mussara.  Era  un  jove  petit,  rodonet  i  molt  nerviós.  Segons  han  dit  era  el  que  tenia  més  por.  Jo  mai  el  vaig  veure.  Marxà  pocs  dies  abans  que  " el  Pep  Cama ".  Anys  desprès  hi  vaig  tenir  molt  de  tracte. Per  dos  setmanes  va  estar-hi  el  PARE  de  l'ARTUR  SERRA  i AIXELÀ,  casat  amb  ma  cosina  Mariana  Salvat  i   Munté, i  la   seva  dona  procedia  de " CAL  PUIXALÀ", casa  que , paret  per  paret,  dóna  a  la  nostra.  I  finalment  l'últim  hostatge  fou  :  JAUME  CABRÉ i SALVAT ,  de " ca  L'Assassó ".  Venia  de " ca  La  Magina " de   Castellvell  del  Camp,  parents  del  seu  pare.  A  la  mateixa  casa , és  molt  gran,   tenien  dos  soldats,  fills  de  Tivissa,  que  cuidaven  de  portar  el pa  al  front  de   guerra . Un  dia  sospitaren  que  tenian  amagat  algú.  La  nit  següent  dins  d'un  carro  carregat  de  palla  anava  el  Jaume,  camí  de Vilaplana.  El  seu  padrí,  l'oncle  Rufino,  l'esperava  a  prop  de  Mascabrés.  Esperaren  que  és   fes   fosc   per     entrar  al " Quarter  General ", pels  Freginals.  Al  veure  la  gent  que  hi  havia,  quedà  sobtat.  Sempre  molt  discret  i  callat.  Fou  l'únic  que  va  romandre  fins  a  finalitzar  la  guerra.  Aquell  dia  pujà  a   casa  l'oncle  SISQUET  i  el  Jaume  estava  amagat  darrere la  porta.  La  mare  digué  a  l'oncle : tens  un  conegut  darrere  la  porta.  L'oncle  al veure'l  quedà  estabornit,  no  es  podia  creure  que  durant  dos  anys  no sabés  res  del    que  a  casa  havia  passat.  Era  de  nit  i  el  Jaume pensava  anar  a  refugiar-se  a  la  caseta  de  la  "rasa  del  seu  padrí  Rufino ". L'oncle  li  recomenà : Si  algú  et  diu " alto,  quien  vive? " respon "  un que  va  a  passar  la  nit a  fora ", L'oncle  digué  seguidament  a  la  mare :  Tereseta,  noia, n'has  fet  una  més  grossa  que  un  cove . Així  és  dóna  per  acabada  la història  dels  hostes a  les golfes  de  "  cal   Mengol  "

LA POSTGUERRA. Si el que hem deixat exposat fou repugnant, odiós   i ben trist, la         POSTGUERRA sobrevingué, per molta  una carena infranquejable de penes i d'indigències. En  primer  lloc  la  manca  d'aliments.  La  falta  d'abastiment  de  la  població  fa   aparèixer  "LA  CARTILLA  DE  RACIONAMENT ".  En  una  de  les  fotos   mostro   la  meva  "  tarjeta  de  abastecimiento  ",  llavors  tenia  11  anys,  figurant  com  escolar;     l'altra  fotografia   és de  la pròpia coberta.   S'implantà  el  14  de  maig  de  1.939  i  durà  fins  el  22  de  maig  de  1.952.  Tot el  que  no  es  comprava  o  venia  amb  les cartilles  de  racionament  era  ilegal,  però   amb  el  poc  menjar  que  donaven , la  gent   passava  molta   gana.  Amb  ella  es  podia  trobar  ambs  dificultats : sucre morè,  llenties  i  cigrons  amb  cucs  i  pedretes   incorporades, i el xocolate  de  garrofes.  Cada  persona  tenia  dret  a  125  grams    de  carn,  mig litre  d'oli,  200  grams  de  pa    negre, per  cert  molt  dolent  i  de  seguida  es tornava  fort  com  una  roca,  100  grams  d'arròs,  100 grams  de  llenties  o cigrons  i  un  trosset  de  sabó  a  la  setmana.  Les  cartilles,  que  funcionaven com  un  talonari  amb  diferents  cupons,  determinaven  el que  es  podia  adquirir durant  un  període  de  temps, i  a  quins  establiments.  Per a més inri  de cartilles  n'hi  havia  de  diferents  categories, en funció del nivell social, d'èsser afí o no al  Règim,  de  l'estat  de  salut  i   segons la  feina  del  cap  de  família.  Totes les  cartilles  havien  de  portar  els  noms  del  cap  de  família  i  el  segell  de l'establiment  on  s'efectuaria  el  proveïment.  Quan  els  clients  anaven  a recollir  el  racionament,  els  tenders  retallàven  el  cupó  correspont  i l'havien  d'enganxar  en  uns  cartrons  que  desprès  presentaven  a  la "Delegación  de Abastos    Provincial"  per  cobrar.  Per  la  renovació  de  les cartilles  es  cobraven  9  pesetas,  preu d'usura pels temps que corrien.  Els  productes alimentaris van patir una pujada generalitzada, que    provoca  la immigració des  de  la  ciutat  cap  al  món  rural,  degut  a  l'existència   d'un  mercat  negre que l'autoritat es va veure incapaç d'atallar..  L'acaparament  i ocultament, a  vegades  per   les  pròpies  autoritats,  de  queviures  amb  fins   especulatius  van  propiciar  una   situació  d'escassetat,  on els   productes  bàsics només   estaven  a  disposició  d'uns  quants  degut  als  seus  preus  desorbitats. Així  nasqué , L'ESTRAPERLO   font  d'ingresos  i d'intercanvis  de  productes  entre  els  afíns  al  " Règim " que  se'n van   ben aprofitar per  amassar   fortunes.  Aquest   sistema  fou costós  d'establir  i  difícil  de  controlar.  Ni  els  compradors  ni  els  venedors n'estaven  satisfets.  No  és  d'estranyar  que  alguns  compradors  paguessin  un  poc  més  per  tal  d'estalviar-se  la  cua,  no  quedar-se  sense  producte  o poder  consumir  un  xic  més  del  que  tenien  assignat  en  la  cartilla.  Per  sort nosaltres  viviem  a un  poble ( VILAPLANA )  i  els  aliments  bàsics  com  les patates,  hortalises,  ous,  pa,  llet, carns  de  gallina o de conill no en mancaven. Però la  miseria  i  la inexistència  de  netedat  es  feia  palesa  recorrent  els  carrers  del  poble.

MENJARS  EN  TEMPS  DE  GUERRA   I  DE  POSTGUERRA. Els  menjars  en temps de guerra i de postguerra foren :   LES  FARINETES.  Es preparaven  sense  massa  dificultat.  Es  feien  amb  farina  de  blat,  de  moresc, de  cigrons  o  de  guixes.  També  de  carabassa.  Es  posa  un  grapat  d'aquesta farina  amb  aigua  i  es   remena  perquè  quedi  tot  diluït;  es  fa  bullir regirant  sense  parar  ( sempre  en  la  mateixa  direcció ); quan  ja  quasi  estan fetes   s'hi  posaven   trossos  de  pa  fregit  amb   oli  per  millorar  el seu  sabor, i  a menjar -les  s'ha dit.  Aportaven  els   nutrients i  les  vitamines  necessàries  per a la  subsistència   i  poc  més. Però anaves a dormir amb la planxa  plena . semola

LES  SÉMOLES  : la  sèmola  és  un  producte  intermedi  de  la mòlta  de  cereals,  que  és  separat  de  la  flor  de  la  farina   i de  les  partícules  del segó,   tornat  a  moldre  per  obtenir  més  farina.  Hi  havia  tres classes  de  sèmola : de  blat  per  fer  sopes  i  farinetes ; de  moresc  emprada com a succedani de la sèmola de blat i per a fer púdings; i  la  d'arròs,  la  més emprada, per  a  fer  sopes, era   anomenada  també   blanca . Per  fer-la  es necessitava 1 litre de llet,  canella,  una  pell  de  llimó, la  sèmola  d'arròs  i  sucre.  Primer   bullir  la llet  amb  dos  trossos  de  canella  de  la cama i la pell del llimó.  Quan  han  bullit  uns  5 m.  s'afegeixen  10  culleretes  de  sucre i 125 gr. de  sèmola  d'arrós.  Es remou   i quan  torna  a  bullir,  deixar-la   reposar uns segons  i  apagar  el  foc.  Ja  es  podia  servir.  LES  SOPES  DE  FARIGOLA . La farigola  ès  una  mata  de  10 a 30 cm d'alçària, aromàtica i de flors blanquinoses.  Molt  estesa  al  nostre  terme.  És  una  planta  amb  propietats antisèptiques  i  tóniques i  forneix  una  essència  rica  en  tímol.  Són   fàcils de fer : Un  pot  gran  d'aigua,  tres  grans  d'all, un rajolí  d'oli  i  la  farigola.  El  fem bullir  5 o 6 minuts.  Ratllem el pa, finet i posem un ou. Colem  l'aigua  de  la farigola, i escaldem amb dita aigua el pa i  l'ou, afegint-hi  oli  i  sal.  A punt per menjar.   Aquests  tres  plats  eren  molt  freqüents  en  moltes  llars  de Vilaplana.  He  posat  una  fotografia  d'un  plat  de  sèmola  d'arrós  i  una altre d'unes  arangades  que junt  amb  la  tonyina  de  barril   foren  els   talls  més utilitzats.

 LES  ARENGADES  ; la manera tradicional de presentar-les era, en barrils  circulars  de  fusta.  Totes   ben  posades  fent  un  cercle  amb  la  cua  al centre  del  barril  i  els  caps  cap  enfora, i  disposades  en  diverses  capes.  És tractava  d'un   producte  que  no  era  pas  car . Totes  les  botigues  de  Vilaplana  en  tenien. Alguns  afirmavan  que  l'arengada  era  el  caviar  dels pobres  i  junt  amb  la  tonyina  de  barril  lliuraren  moltes  boques  de  patir gana.  Tant  la tonyina  com  les  arengades  ens  agradaven  molt  als  dos  germans.  Les arengades  es  poden  fer  fregides,  prèviament   es  posen  en   aigua,  s'escorren,  s'eixuguen, s' enfarinan  i es passen  per  la  paella,  senceres, amb oli calent.  Quan  estan  fregides  s'escaten  molt  fàcilment.  Les  podem  acompanyar  de  pa  amb  tomàquet,  olives ,  i  fins i tot s'hi poden  afegir  fesols   bullits. També   es   poden   fer  a  la  brasa  untades   abans  amb  oli,  acompanyades  de   pa  amb  tomàquet  i  raïms.