GUERRA, POSTGUERRA I RACIONAMENT
Van tenir, els de la meva generació, una infància ferida i greument lacerada per una GUERRA CIVIL. Els nostres caps no podien capir com molts joves marxaven a la guerra, alguns, bastants, massa, per mai no tornar, com el cosí SEBASTIÀ, fill de la tia Maria " Mangola". Els homes grans s'havien d'amagar o marxar del poble com l'oncle RITU , a qui van fer pressoner i el portaren a Tarragona, primer a " Pilats " i desprès a un vaixell atracat al port, anomenat " El Segre ". No capiem que gent de fora vila trenquessin la pau del poble i truquessin de nit a les portes d'algunes cases preguntant per tal o per qual. En aquesta tasca alguns vilatans, dissortadament, hi col·laboraren com a delators o simplement donant pistes. No caapíem que el brunzit dels avions fes córrer la gent, petits i grans, cap al refugi, que es trobava en front del pont de Mallafré. 
Encara sento l'oncle SISQUET quan deia : Nenes , correu i agafeu l'Eladi cap al refugi. Jo no capia res de res. Per sort no caigué cap bomba al poble , però sí a les afores; unes quatre o cinc. Semblen poques, oi? Els joves, entre ells el meu germà , anaven a buscar metralla i veure el solc-forat que havien fet, passats, aixó sí alguns dies del bombardeix . Llavors l'Anton rebia una forta esbroncada tant de la mare com de l'oncle Sisquet . No capíem que cremessin els Sants de l'església enmig de la plaça, fessin tancar totes les finestres i portes de les casses a fi que no fossin ni vistos ni reconeguts; que destrosessin els altars de l'església i els fessin servir de menjadores per als muls; que el terra de l'església , estigués farcit de fems dels muls i les mules, i de passada se n'aprofitaven els soldats. A Vilaplana hi havia bastants soldats republicans. Tenien nius de metralladores als voltants del poble, dirigides sobretot cap a la carretera de La Mussara. ¡ I quines profanacions, Déu meu ! Encara sort que els de la FAI, no van matar a cap del poble, com dissortadament sí va pasar en pobles veïns. He preferit posar un mapa dels dos bàndols ( el vermell correspon a l'exèrcit de la República i el blau al de Franco ). I no escenes bèliques amb armament i soldats morts . 
Mai m'agradat la violència, sempre he buscat el diàleg i mantenir conversa amb tothom. Per això l'altra foto és el colom de la pau. Que mai més sang de germans corri pels nostres pobles i ciutats. Vull acabar amb aquella oració atribuïda a sant FRANCESC D'ASSíS : Fes de mi un instrument de la teva pau. Que on hi hagi odi, hi posi amor. On hi hagi ofenses, hi posi perdó. On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat. On hi hagi dubte, hi posi fe. On hi hagi desesperació, hi posi esperança. On hi hagi tristesa, hi posi alegria. Fes que jo vulgui més aviat consolar que no pas ser consolat ; comprendre, més que no pas ser comprès ; estimar, més que no pas ser estimat ".
ELS HOSTATGES DE LES GOLFES . Vull fer un punt i a part. Respirar fondo. Analitzar amb tota profunditat la gesta d'una dona, la meva mare i en certa forma , també hi participa el meu germà, prenen unes decissions perilloses, arriscades i inclús temeràries, donades les circunstàncies de l'època abans esmentades . Ara poso una fotografia d'en Jaume de " ca L'Assassó " i la meva, per donar-hi un aire fresc i trueure el dramatisme, ja que ambdós forem protagonistes però de manera diferent. El coratge i la sang freda de la mare arriba a límits insospitables. Feia tan sols tres mesos que havia mort el pare; jo tenia tres anys i estava malaltís i el meu germà en tenia dotze. Posar a casa refugiats ( desertors de l'exèrcit , segons l'argot de llavors ) era una temeritat i encara més, que durant un temps, en fossin tres. Ningú ho sabia ni ho sospitava. Les pròpies famílies dels refugiats ho ignoraven. Sort que " cal Mengol " era a les darreres i a la nit el carrer gairebé no tenia llum. Tots ells vivien a les golfes de casa per això eren uns hostatges especials. Dormien fins a l'hora de dinar. El primer fou en "Pep Cama " JOSEP MASDEU i MESTRE que abans havia estat amagat a " cal LLevat " ( la Sra. Lola ) però a l' estar tan a prop de casa seva va tenir por i vingué a parar a casa. Era un xicot alt i prim, li agradava la gresca. Jo de petit tenia molt poca gana i moltíssimes coses no m'agradaven. Era per la mare un calvari, una mosca que volés em servia d'excusa per no menjar; entre cullerada i cullerada passaven minuts. Algunes nits, principalment si la llum elèctrica s'apagava , cosa bastant freqüent , i utilitzant un llum de ganxo o de carbur, baixava un fantasma , cobert amb un llençol blanc, ( era " el Pep Cama " ) i em deia: " si no menges vindrà La Caritat ". La seva estada fou fins a finals de 1.937. Marxà per refugiar-se a uns masos a prop del seu, camí d'Alforja. Es va entregar i el van fer presoner. Fou el primer alcalde de Vilaplana, desprès de la guerra. Morí relativament jove.
El segon fou: TEODOR TOST I RUBER de "cal Teodoro " , sogre de la Rita Cabré i avi dels bessons Carles i Teodoro Tost i Cabré. Va néixer a les 8 del matí de 11 de març de 1.916. Els pares foren : Teodor Tost i Bigorra , de Vilaplana i de Maria Ruber i Balañà, de La Mussara. Era un jove petit, rodonet i molt nerviós. Segons han dit era el que tenia més por. Jo mai el vaig veure. Marxà pocs dies abans que " el Pep Cama ". Anys desprès hi vaig tenir molt de tracte. Per dos setmanes va estar-hi el PARE de l'ARTUR SERRA i AIXELÀ, casat amb ma cosina Mariana Salvat i Munté, i la seva dona procedia de " CAL PUIXALÀ", casa que , paret per paret, dóna a la nostra. I finalment l'últim hostatge fou : JAUME CABRÉ i SALVAT , de " ca L'Assassó ". Venia de " ca La Magina " de Castellvell del Camp, parents del seu pare. A la mateixa casa , és molt gran, tenien dos soldats, fills de Tivissa, que cuidaven de portar el pa al front de guerra . Un dia sospitaren que tenian amagat algú. La nit següent dins d'un carro carregat de palla anava el Jaume, camí de Vilaplana. El seu padrí, l'oncle Rufino, l'esperava a prop de Mascabrés. Esperaren que és fes fosc per entrar al " Quarter General ", pels Freginals. Al veure la gent que hi havia, quedà sobtat. Sempre molt discret i callat. Fou l'únic que va romandre fins a finalitzar la guerra. Aquell dia pujà a casa l'oncle SISQUET i el Jaume estava amagat darrere la porta. La mare digué a l'oncle : tens un conegut darrere la porta. L'oncle al veure'l quedà estabornit, no es podia creure que durant dos anys no sabés res del que a casa havia passat. Era de nit i el Jaume pensava anar a refugiar-se a la caseta de la "rasa del seu padrí Rufino ". L'oncle li recomenà : Si algú et diu " alto, quien vive? " respon " un que va a passar la nit a fora ", L'oncle digué seguidament a la mare : Tereseta, noia, n'has fet una més grossa que un cove . Així és dóna per acabada la història dels hostes a les golfes de " cal Mengol "
.jpg)
LA POSTGUERRA. Si el que hem deixat exposat fou repugnant, odiós i ben trist, la POSTGUERRA sobrevingué, per molta una carena infranquejable de penes i d'indigències. En primer lloc la manca d'aliments. La falta d'abastiment de la població fa aparèixer "LA CARTILLA DE RACIONAMENT ". En una de les fotos mostro la meva " tarjeta de abastecimiento ", llavors tenia 11 anys, figurant com escolar; l'altra fotografia és de la pròpia coberta. S'implantà el 14 de maig de 1.939 i durà fins el 22 de maig de 1.952. Tot el que no es comprava o venia amb les cartilles de racionament era ilegal, però amb el poc menjar que donaven , la gent passava molta gana. Amb ella es podia trobar ambs dificultats : sucre morè, llenties i cigrons amb cucs i pedretes incorporades, i el xocolate de garrofes. Cada persona tenia dret a 125 grams de carn, mig litre d'oli, 200 grams de pa negre, per cert molt dolent i de seguida es tornava fort com una roca, 100 grams d'arròs, 100 grams de llenties o cigrons i un trosset de sabó a la setmana. Les cartilles, que funcionaven com un talonari amb diferents cupons, determinaven el que es podia adquirir durant un període de temps, i a quins establiments. Per a més inri de cartilles n'hi havia de diferents categories, en funció del nivell social, d'èsser afí o no al Règim, de l'estat de salut i segons la feina del cap de família. 
Totes les cartilles havien de portar els noms del cap de família i el segell de l'establiment on s'efectuaria el proveïment. Quan els clients anaven a recollir el racionament, els tenders retallàven el cupó correspont i l'havien d'enganxar en uns cartrons que desprès presentaven a la "Delegación de Abastos Provincial" per cobrar. Per la renovació de les cartilles es cobraven 9 pesetas, preu d'usura pels temps que corrien. Els productes alimentaris van patir una pujada generalitzada, que provoca la immigració des de la ciutat cap al món rural, degut a l'existència d'un mercat negre que l'autoritat es va veure incapaç d'atallar.. L'acaparament i ocultament, a vegades per les pròpies autoritats, de queviures amb fins especulatius van propiciar una situació d'escassetat, on els productes bàsics només estaven a disposició d'uns quants degut als seus preus desorbitats. Així nasqué , L'ESTRAPERLO font d'ingresos i d'intercanvis de productes entre els afíns al " Règim " que se'n van ben aprofitar per amassar fortunes. Aquest sistema fou costós d'establir i difícil de controlar. Ni els compradors ni els venedors n'estaven satisfets. No és d'estranyar que alguns compradors paguessin un poc més per tal d'estalviar-se la cua, no quedar-se sense producte o poder consumir un xic més del que tenien assignat en la cartilla. Per sort nosaltres viviem a un poble ( VILAPLANA ) i els aliments bàsics com les patates, hortalises, ous, pa, llet, carns de gallina o de conill no en mancaven. Però la miseria i la inexistència de netedat es feia palesa recorrent els carrers del poble.
MENJARS EN TEMPS DE GUERRA I DE POSTGUERRA. Els menjars en temps de guerra i de postguerra foren : LES FARINETES. Es preparaven sense massa dificultat. Es feien amb farina de blat, de moresc, de cigrons o de guixes. També de carabassa. Es posa un grapat d'aquesta farina amb aigua i es remena perquè quedi tot diluït; es fa bullir regirant sense parar ( sempre en la mateixa direcció ); quan ja quasi estan fetes s'hi posaven trossos de pa fregit amb oli per millorar el seu sabor, i a menjar -les s'ha dit. Aportaven els nutrients i les vitamines necessàries per a la subsistència i poc més. Però anaves a dormir amb la planxa plena . 
LES SÉMOLES : la sèmola és un producte intermedi de la mòlta de cereals, que és separat de la flor de la farina i de les partícules del segó, tornat a moldre per obtenir més farina. Hi havia tres classes de sèmola : de blat per fer sopes i farinetes ; de moresc emprada com a succedani de la sèmola de blat i per a fer púdings; i la d'arròs, la més emprada, per a fer sopes, era anomenada també blanca . Per fer-la es necessitava 1 litre de llet, canella, una pell de llimó, la sèmola d'arròs i sucre. Primer bullir la llet amb dos trossos de canella de la cama i la pell del llimó. Quan han bullit uns 5 m. s'afegeixen 10 culleretes de sucre i 125 gr. de sèmola d'arrós. Es remou i quan torna a bullir, deixar-la reposar uns segons i apagar el foc. Ja es podia servir. LES SOPES DE FARIGOLA . La farigola ès una mata de 10 a 30 cm d'alçària, aromàtica i de flors blanquinoses. Molt estesa al nostre terme. És una planta amb propietats antisèptiques i tóniques i forneix una essència rica en tímol. Són fàcils de fer : Un pot gran d'aigua, tres grans d'all, un rajolí d'oli i la farigola. El fem bullir 5 o 6 minuts. Ratllem el pa, finet i posem un ou. Colem l'aigua de la farigola, i escaldem amb dita aigua el pa i l'ou, afegint-hi oli i sal. A punt per menjar. Aquests tres plats eren molt freqüents en moltes llars de Vilaplana. He posat una fotografia d'un plat de sèmola d'arrós i una altre d'unes arangades que junt amb la tonyina de barril foren els talls més utilitzats.
LES ARENGADES ; la manera tradicional de presentar-les era, en barrils circulars de fusta. Totes ben posades fent un cercle amb la cua al centre del barril i els caps cap enfora, i disposades en diverses capes. És tractava d'un producte que no era pas car . Totes les botigues de Vilaplana en tenien. Alguns afirmavan que l'arengada era el caviar dels pobres i junt amb la tonyina de barril lliuraren moltes boques de patir gana. Tant la tonyina com les arengades ens agradaven molt als dos germans. Les arengades es poden fer fregides, prèviament es posen en aigua, s'escorren, s'eixuguen, s' enfarinan i es passen per la paella, senceres, amb oli calent. Quan estan fregides s'escaten molt fàcilment. Les podem acompanyar de pa amb tomàquet, olives , i fins i tot s'hi poden afegir fesols bullits. També es poden fer a la brasa untades abans amb oli, acompanyades de pa amb tomàquet i raïms.
