A cal Mengol
(1 comentaris)És la casa pairal, a les darreres del poble,( antigament eren les muralles ), de cul a l'església i mirant fit a fit els FREGINALS i ensems el cementeri. Avui quasi és el rovell d'ou del poble, la zona més oberta, amb les escoles i un reguitzell de vivendes aparellades construïdes damunt d'aquelles hortes fecundes, regades per l'aigua de la BALANDRA, que tantes patates, faves, pèsols, cigrons, enciams, cols, bledes, fesols, havia vist créixer i inclús menjar.
MENGOL és un renom car és la contracció de ARMENGOL, puix la propietària de la casa, era la meva àvia: Teresa Armengol i Aimamí. Les cases més properes eren: cal CANARI (habitada per dues persones, una el Sebastià, silencioses i rares); ca la TECLA de la que sempre hi passava corrent per no sentir els forts reganys que m'adreçava; després, de més gran, varem ésser molt amics, tant d'ella com del seu espòs Josep; cal BIDÓ (fuster); ca la Periona - ca l 'Isidre ( pastor ) i la de la tia MENGOLA i l'oncle TIANO, que es trobava pujant del Corraló a les darreres. En aquestes tres cases, de petit, quasi hi estava més que a la meva i sempre eren el refugi de les meves entremaliadures. Cal MENGOL tenia una entrada de terra, sense cap rajola, al final de la mateixa s'obria una porta amb forrellat que anava al corral i a la comuna. Al costat de la porta una escala amb dotze esglaons per pujar al pis (sota d'aquesta escala s'obria un gran armari on es guardaven els estris d'espardenyer , no pas del camp); a mà esquerra la cuina amb el seu foc a terra i els fogons per cuinar i al fons del passadís, l'habitació per als hostes. A la dreta, pujant dos esglaons, el menjador amb un gran balcó mirant al mar, a la dreta del menjador, hi havia una altra escala amb sis esglaons per pujar als dormitoris de la mare i del meu germà i meu. El de la mare era més petit puix tenia un passadís per poder entrar a la nostra habitació. El passadís tenia una finestra que donava davant de cal Canari, com també la del nostre dormitori. I damunt, sota la taulada, les golfes que van tenir molta història posant certes persones a recer.
COM VIVIEM A CAL NENGOL.Una de les estances de la casa era el corral: de bell antuvi vam comprar dos conills de color gris amb taques blanques, (mascle i femella) que prompte pariren, crec que després de tres mesos, cinc conillets, molt petits tots de colors diferents al seus progenitors. Al cap d'un any en tindrien més de vint. Dos vegades al dia els hi donava menjar: lletsons, veces, els cors de les fruites i fulles d'enciam, de col i de bledes, que normalment collia a les Escamades de l'oncle Ritu o a altres indrets, com la Rasa de l'oncle Rufino. La lloriguera la feien dins l'excrement (femer) del corral, però com aquest era molt més baix que el carrer, crec que el traspassava, ja que un dia el meu germà el volia resseguir i no va trobar el final. Quan els visitava llurs ulls em miraven de fit a fit i al més petit moviment per agafar-los amb un fort cop de pota i donant salts, fugien. Per això tant el meu germà, Antón, com a mi ens agrada molt la carn de conill, cuinada de qualsevol manera, (la mare era una gran cuinera) i després rosegar-ne el cap i els ossos.
Uns altres habitants del corral foren, quatre gallines a les que posteriorment s'hi afegi un gall molt trapella i veritable senyor del galliner. D'elles es cuidava la mare ja que normalment s'alimentaven de les sobres del menjar i d' uns pocs grans. Jo tan sols plegava els ous, però un dia que el gall em va picar a la cara, m’esfereí i no en vaig plegar més. Quan anava a la comuna, entrava proveït d'una escombra, a fi que no saltes damunt meu. L’últim que entrà al corral fou un be o xai de color blanc. Va ésser un regal però no sé de qui. Cada tarda l'anava a pasturar vora el riu i a les Escamades de l'oncle Ritu . Me l'estimava molt però dissortadament no creixia. L’Isidre de ca la Peirona digué que era de mala raça i que mai es faria gros i que el millor seria matar-lo per Pasqua Florida; així ho férem. Des de llavors les costelles de xai són les meves preferides.
Finalment he de parlar d'un hostatge, que entrava i sortia quan volia, fent-se l'amo de la casa: el GAT. Era de color gris i amb una clapa blanca, molt manso i seguia la mare com un gosset. L’única pega és que deixava la merda en molts llocs, principalment a l'entrada, doncs, com he dit, era de terra i amb les seves potetes feia muntets. Durant l'hivern no sortia de la cuina, s'estirava vora el foc o pujava per seure a la falda , però quan venia la primavera i l'estiu, el molt pinxo, se n’anava d'excursió amb els seus companys de gatada. Tenia un MIAU, tan suau i tendre, que romanies embadocat. Mai estirava les potetes, propi dels gats, per agafar els aliments.
