Assaig | Revista 1201/06/2003

El sobtat èxit de la filosofia

Penso que va ser cap a l’any 93 que es va publicar la traducció al castellà de El mundo de Sofia, de Jostein Gaadner. Tot i la sorpresa de molts, es va convertir en un èxit editorial. N'hi havia que no podien creure que un llibre que ve a ser una mena de manual de divulgació de la història de la filosofia, pogués interessar a tanta gent. Però, de fet, si més no a Espanya, Fernando Savater havia ja mostrat que hi havia una demanda que anava més enllà dels best-seller de sexe i intriga. L'abril de 1991 s’havia publicat Ètica para Amador, amb cinc reedicions immediates el mateix any i moltes més després. En juny de 1995 es publicava una versió catalana, Ètica per al meu fill, que ha tingut i continua tenint noves edicions.

El descobriment ha donat per a molt més i els llibres de filosofia dirigits al gran públic s’han anat succeint. Savater mateix ha publicat, entre d’altres, Las preguntas de la vida. També Gaadner ha publicat nous títols i les editorials han anat afegint publicacions.

Per què? Les columnes d’opinió dels diaris i les cartes dels lectors coincideixen a diagnosticar que la nostra societat no té més interès que allò que té una aplicació tècnica o allò que proporciona un plaer immediat i sense conseqüències. És, es diu, una societat descreguda i hedonista, sense valors, on ningú pensa que l’esforç gratuït tingui interès. Doncs bé, la filosofia, tot i que sigui en un nivell de divulgació, exigeix una lectura atenta, costa esforç, no proporciona més benefici que ella mateixa i més aviat porta a pensar que ni el plaer immediat, ni els diners, ni el poder, tenen un valor absolut. Així, doncs, per què aquest èxit editorial?

No tots els llibres, malgrat la seva temàtica filosòfica, tenen el mateix propòsit. El món de Sofia era, fonamentalment, una història de la filosofia, així que, com d’altres, té interès pels coneixements que proporciona. El llibre de Savater té mes aviat interès per la seva reflexió ètica. És a dir, ens interessa quan ens plantegem com portar la nostra vida d’acord amb el que ens sembli que està bé i el que està malament.

Lou Marinoff va escriure un llibre que, tot i que està en la mateixa línia divulgadora, presenta un enfocament especial i força interessant. En principi s'assembla més a un llibre d'autoajuda, com són tan habituals des de la psicologia, que a un llibre de filosofia. Fins i tot podríem dir que el seu enfocament ve a contradir la idea que la filosofia no té cap interès pràctic, quan ens assabentem que hi ha un moviment d’origen alemany, però estès, en aquest moment, per tot Europa i Nord Amèrica, de filòsofs que obren despatxos de consulta filosòfica tal com si fossin metges, psicoanalistes o psicòlegs. El llibre, anomenat Més Plató i menys Prozac (Barcelona: Edicions B, 1999), inclou un llistat prou eloqüent d’organitzacions de filosofia pràctica i un directori d’assessors filosòfics que no deixa dubtes de la seriositat de l’intent.

Lou Marinoff proposa una mena de guia terapèutica que anomena PEACE, acrònim dels cinc passos pels que, suposa l’autor, cal passar per a la resolució del conflicte que ens ha portat al despatx del filòsof. Ara bé, això faria del seu text un llibre més d’autojuda si no fos pel plantejament que origina la necessitat d’un assessorament filosòfic. És aquí on rau l’interès del llibre. Perquè, efectivament, quin tipus de consulta ens pot portar a pagar un professional de la filosofia perquè ens ajudi? Que ens ajudi, a què?

Marinoff denuncia, penso que encertadament, que la nostra societat ha construït un model de vida feliç. Una persona que hagi assolit èxit en la seva vida professional, que tingui unes condicions de vida familiar i emocional estable, que no es trobi amb més entrebancs o incerteses respecte al seu futur que els raonables, que porti una alimentació i un gènere de vida sa, hauria de sentir-se feliç. Per tant, si algú en aquesta situació sent angoixa, incertesa, ansietat o qualsevol altra emoció desagradable, té alguna malaltia i necessita tractament psicològic. L’aplicació a la psicologia del model propi de la medicina que tracta del cos, agrupa les emocions que s’aparten d’aquesta imatge ideal com a símptomes d’una malaltia, de la mateixa manera que la medicina agrupa la febre, el dolor o els vòmits com a símptomes dels quals hem de cercar la causa i corregir-la.

Ara bé, la filosofia, des de fa mil·lennis, ha reflexionat sobre la condició humana, i els filòsofs han escrit moltes pàgines sobre la infelicitat que acompanya necessàriament la consciència dels homes. D’una manera o altra, tots els filòsofs han reflexionat sobre aquesta condició humana. L’any 399 aC, Plató va començar a filosofar pel dolor que li va causar la injustícia de la mort de Sòcrates. Epicur, els estoics i els cínics, van convertir la felicitat en el tema central de les seves filosofies.

En el s. XX, l’existencialisme va reflexionar força sobre les implicacions del fet, característic de l'espècie humana, de tenir consciència, no consciència moral, sinó consciència de nosaltres mateixos, del món que ens envolta i de les nostres accions sobre el medi. De l’entorn ens arriben incitacions continues a l'acció, estímuls que troben en nosaltres mateixos l’eco de la gana, de l’amor, de l’odi, del desig, del fred, del dolor o del plaer. Però allò que fem amb aquests estímuls es una decisió nostra. Puc menjar o declarar-me en vaga de fam per raons morals, puc matar per aconseguir menjar o repartir el que tinc amb els altres, puc aguantar el dolor, el fred o la necessitat, oblidar el meu desig o posar pel davant la meva satisfacció. Puc triar, és més, no em queda més remei que triar, perquè no triar és també una tria. Estem, dirà J.P. Sartre condemnats a la llibertat. Fins i tot si trio subjectar la meva llibertat al que em digui una altra persona, estic triant això i sóc responsable de les conseqüències de la meva decisió. No val dir: el fet el que tu em vas dir. Els éssers humans són conscients de si mateixos, del fet d’estar vius, del transcurs del temps, de les conseqüències de les seves accions, del futur i de la mort que els espera.

Hi ha, doncs, una angoixa que no és un símptoma de cap malaltia, sinó pròpia d’allò que som. No és una malaltia a guarir, sinó un sentiment de fons que ens acompanya i que es planteja agudament sovint, en moments en què hem d’afrontar canvis o decisions. La llibertat, quan en som conscients, fa por. La filosofia ha estat, tradicionalment, una resposta a l’angoixa humana per entendre la seva realitat i fer un ús acurat de la llibertat. L’única manera d'afrontar l’angoixa vital és la reflexió, l’intent d’entendre, des de la mateixa consciència, què és això de tenir consciència i com podem conviure amb ella. La consciència no obliga, ni té manual d’instruccions, sempre està oberta.

Aquest punt de vista, que és el de partida del llibre de Marinoff i, pel que sembla, de l’existència d’assessors filosòfics, és, sense dubte, encertat. Més Plató i menys Prozac l’explica prou bé i amb força més arguments, exemples i dades que el meu resum. Jo, si algú em vingués amb la seva angoixa vital buscant consol, no sé que podria dir-li. Hauria de sentir-ho amb molta simpatia i, sense dubtes, amb comprensió pregona del que m’està explicant. Vull dir, jo no sé si la proposta PEACE funciona, però sí que penso que el punt de partida és adient i que la seva denúncia de l'estúpid model de felicitat dels telefilms és correcta. Pot ser que aquesta estupidesa palpable sigui una de las causes del sobtat èxit editorial dels llibres de filosofia.

Ramón Sánchez Ramón
Catedràtic de Filosofia del I.E.S. Príncep de Viana
Barcelona



+ Publicar el meu comentari