Literatura - Narrativa - Portada | Revista 90

El Quadre de l'Estany

Per més que m’esforço a pintar el quadre de l’estany només aconsegueixo empastifar el llenç. Intento difuminar l’aquarel·la amb veladures pàl·lides per aconseguir les transparències de l’aigua i no me’n surto. No trobo els tons precisos a la paleta, ni el traç que doni forma a la imatge que flueix al fons de l’estany de Chartwel. El seu esperit està tan soterrat dins meu que mai trobo la manera, mai. Però ho continuo intentant una i vint vegades, com si fos una de les batalles que he lliurat al llarg de la meva vida.

Vaig començar a obsessionar-me en la pintura, després de la mort de la meva petita Merygold de tan sols dos anys i nou mesos. Des d’aquell estiu maleït del 23, no he trobat refugi en les pregàries a Déu, ni he pogut escriure sobre la seva mort a causa d’una septicèmia greu. Han passat trenta-un anys i no trobo la manera d’acabar el quadre, ni plasmar la beutat de la meva filleta de cabells rinxolats i daurats com el sol en cap capítol de les meves memòries. Tampoc he pogut evocar-la en cap dels discursos que sovint he arengat a la nostra nació, sumida en guerra contra la barbàrie del nazisme, ni he trobat consol llegint el meu admirat Shakespeare. Res em serveix, res.

Guardo dins meu el dolor, com un ca Cerver avariciós que custodia un tresor únic. I creieu-me si us dic que com a primer ministre de la Gran Albió, tinc la consciència carregada amb infinitat de cadàvers, persones que confiaven en mi i que he induït a llençar-se a l’abisme d’una mort segura. Però aquesta tarda, al comtat de Kent, al caliu de l’estudi de Chartwel, quan falten pocs dies per complir el vuitantè aniversari, mentre el pintor Graham Shuterland esbossava el meu autoretrat, he notat que se m'humitejaven els ulls i que podia començar a parlar-ne per fi amb algú.

Oh deessa Fortuna! Qui m’havia de dir que jo, Wiston Leorand Spencer Churchill, confessaria aquests remordiments negres que em mosseguen, sense previ avís, de nit o de dia, com si fossin gossos enfurits. Et juro Mussa de l’avenir, que a pesar meu i quasi sense saber-ho, m’he pogut per fi desfogar gràcies a un pintor modernista, de qui no me’n refiava del seu talent. Ha estat precisament Shuterland, qui s’ha sincerat dient-me que també havia passat per moments foscos per haver perdut el seu fill John de tan sols dos mesos. Mentre m’ho ha explicat, sense perdre de vista el quadre i el meu rostre envellit, he sentit empatia per aquella pèrdua tan dolorosa que va colpir-lo molt endins. Aquesta tarda, assegut al meu sofà oreller, exposat a la seva mirada lúcida, que m’ha pintat tal com era i no com m’agradaria ser, he après que compartir el dolor ens humanitza.

Vet aquí que per conèixer millor l’obra de l’artista vaig descobrir un quadre anomenat Pastoral que em va pertorbar. I a la primera ocasió li he criticat amb vehemència, dient-li que l’havia pintat amb tons massa foscos i amb formes excessivament monstruoses. Ell m’ha confessat que l’havia pintat amb aquesta negror i esquinçament perquè volia expressar la ràbia que sentia per la mort del seu nadó estimat. Només ell ha entès que sota el flux de les aigües, aparentment calmes i nítides de l’estany que intento plasmar al quadre, s’hi amaga soterrat el meu Leviatan particular.

Jo, sense adonar-me’n, li he anat abocant, com si fos una cascada que salta al buit sense aturador, la culpabilitat que em corroïa per dins. Que havia jurat a Santa Margarida de Westminster que si tenia fills, intentaria estimar-los per evitar que sentissin la tristesa que comporta el desamor d’uns pares cap als seus fills, com és el que vaig sentir jo. Que aquell dia maleït d’agost no vaig poder abraçar la meva esposa, ni consolar-la, enfurida com una bèstia salvatge davant el cadàver de la seva filla. No m’ho perdonaré mai estimada Clementine, mai! Que, en el fons, em sentia culpable de no haver cuidat prou a la meva petita, que em penedia d’estar massa lluny i de no haver arribat a temps per donar-li la mà...

No sabria explicar per què he obert de bat a bat la porta del meu penar, dels meus remordiments a un desconegut. Juro que no ho sé i que tampoc ho entenc. Potser els he desvelat perquè m’ha entendrit veure en la mirada del pintor comprensió, força i determinació quan m’escoltava atentament. Potser per la forma com el sol es filtrava per les finestres de l’estudi m’ha evocat el daurat dels cabells de ma filla, potser perquè als 80 anys ja soc massa vell i el fum de l’havà m’ha hipnotitzat, entendrint-me... Sigui el que sigui, el fet és que aquesta confessió, empresonada tan endins, m’ha alleugerit la pena.

Aquest capvespre quan Shuterland marxava de Chatwell, he tornat de nou a l’estany. Bufava una brisa suau i fresca que feia tremolar l’aigua tímidament. M’he abrigat, i mentre contemplava aquest setial edificat al bell mig del jardí en honor a Merigold, la meva filleta, he entès que sota les aigües trèmules i insondables de qualsevol estany del món s’hi amaguen experiències doloroses de mil·lennis. I per molt que m’esforci a pintar la veritat en un quadre, mai guanyaré la batalla d’esbossar ni tan sols l’ombra del seu record que tant m’he estimat.

Josep M. Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari