El primer món en valors

Quan surts de l’aeroport de Managua la humitat s’apodera de la teva pell, el soroll dels clàxons, mai tan usats com a Nicaragua, els taxistes que sempre t’acaben trobant una bona oferta i el trànsit pels carrers de la ciutat amb una camioneta a mil per hora vacil•lant totes les pors que havies pogut tenir mai en qualsevol carretera catalana. Plou intermitentment i et deixes mullar, o més aviat, no ho pots evitar, però tot i així segueixes mirant i sentint-te com un nen la nit de Reis, tenint cura de cada detall, de cada senyora enmig de la carretera intentant arreplegar un peso, de cada nen de l’edat de la teva cosina petita, però que en comptes d’anar a l’escola fa figuretes de palla per vendre-les al preu que sigui. I tu ets allà, ets a Nicaragua, estàs complint el teu somni. I què estrany que la gent del primer món necessitem anar al tercer món per complir els nostres somnis!

Anar a visitar Palacagüina i empapar-te de les històries de gent del carrer que sembla que coneguis de tota la vida. I un pas més enllà, anar a una comunitat perduda enmig de la muntanya. Tots estem asseguts al traster d’una camioneta que no para de fer bots, una hora de viatge i cada vegada més amunt, arbres, arbres i més arbres i unes muntanyes que no pots explicar per molt que ho intentis. I sentir-te lliure, sentir la natura a la teva pell, sentir que ja formes part de l’aventura, sentir Nicaragua.

En arribar mirar totes i cadascuna de les cares de les dones que ens acolliran i cap d’elles et nega un somriure nica, tens ganes de conèixer aquesta família, i l’altra i també la de més enllà. I dissimuladament un entremaliat de dos anys et treu la llengua amagat entre les cames de la seva mare.

Molta emoció, timidesa, però moltes ganes de saber-ho tot sobre la teva família! Un nen de 10 anys que no tarda un minut en presentar-se com el teu veí oficial i que et vol portar aquesta maleta, i l’aigua, i l’altra motxilla i l’altra, i a més, et tracta de vostè. Ets feliç.

Entres a la teva nova llar i te n'adones del què és el primer món. Una barraca feta de tova ("adobe"), una hamaca al mig del “menjador” i 4 o 5 gallines caminant per dins, la teva habitació serà compartida amb dues persones més i el matalàs no passa d’un centímetre d’ample. La dutxa és a base de galleda i al menjador no hi ha taula. Sobtadament et persegueixen unes oques que et seguiran perseguint els 15 dies restants. Expliques coses de Catalunya i et miren fascinats. Què és el metro o un ascensor són explicacions suficients per deixar-los embobats escoltant-te com si parlessis del teu viatge l’altre dia a la lluna.

No tardes, però, en adonar-te que aquell no és un tercer món, sinó un primer món milionari en somriures i valors a transmetre. T’ho posen molt fàcil; començant per les mirades tímides dels nens que van en bici que perden tota vergonya quan et trobes perseguint-los corrent per fer-los-hi pessigolles fins que et demanen: “Por favooooooor pare, no puedo más” Si és que poden parlar de tant riure. El primer nen estira als altres i en sec, sense saber com, et trobes enmig d’una comunitat perduda per les precioses muntanyes de Nicaragua jugant a pillar i fer pessigolles amb inicialment 5 nens que al cap de mitja hora ja en són 25. Els fas somriure i t’encanta. Són feliços i és gràcies a tu. Ulls negres amb somriures blancs que ja mai més oblidaràs. Somriures de veritat. Imatges que ni el temps perdona.

I cada tarda el mateix ritual, des de dins de casa ja sents la tropa de nens que venen a jugar. I mai havia estat tan emocionant jugar a l’uno o al mentider! Els tens cada dia allí, tens aquest plaer. S’hi afegeixen familiars, veïns i amics, i cada nit te’n vas a dormir així.

Parles amb l’home de la casa, el treballador com el que més, t’explica la història del sandinisme i s’emociona parlant de la revolució mentre ella està a la cuina fent tortillas per tots 5, ara 6. Ella també s’afegeix a la conversació, tímidament, però amb el mateix amor que ell i orgullosa t’ensenya el seu carnet del Frente Sandinista de Liberación Nacional.

Els tres nens són tímids però tenen ganes de jugar amb tu. Treballadors i humils com els seus pares, i com tot Nicaragua.

Et cuiden com una filla més i l’últim dia no saps com marxar, no hi ha manera possible, ha passat volant i et miren amb ulls tristos. El que faltava.

Et venen els nens amb cartes per guardar en el més segur dels calaixos. Un altre nen, i un altre. I ens canviem les pulseres porque así siempre me voy a acordar de usted y usted de mí. Plores i plores, tot i que molt en el fons somrius.

Tots dalt la camioneta ens acomiadem de les nostres famílies veient-les cada vegada més enterbolides i més lluny, però cada vegada més a prop dels nostres cors.

Quan arribes a Catalunya quedes amb tothom, ho expliques del dret i del revés però només tu saps el que has viscut, només tu saps que encara que ho hagis explicat a mil persones, en realitat, no ho has explicat a ningú. Ningú sap tan bé com tu que no has anat al tercer món, sinó al primer món en humilitat, amor i valors. I encara avui recordes dia rere dia aquells ulls negres de somriures blancs que et feien la persona més feliç del món.

I què deu ser que té el tercer món que emboba tant al primer…? Això em preguntava jo abans d’agafar aquell avió que em va canviar la vida.