Recerca - Natura | Revista 66

El preu d'un somni

Foto1:Jordi Gasset rapelant el primer llarg (1985). Col·lecció J. Gasset
Si hagués de citar un indret que reflectís l’essència paisatgística, l’esperit de les Muntanyes de Prades, aquest seria la Mussara. L’enigmàtic despoblat i els seus encontorns s’erigeixen com l’ànima d’aquesta serralada prelitoral. Un nivell per sota, els cingles de la Gitana, amb la Font del Roure com a doll de referència, configuren una escola d’escalada xapada a l’antiga. És allà on el novembre de 1985, tot just fa trenta anys, s’obria una via emblemàtica, buc insígnia de l’escalada en aquestes contrades. El seu nom conserva un hàlit suggerent: El preu d’un somni.

El nom és una clara al•legoria a l’esforç dels seus aperturistes: “El preu d’un somni”. Certament, val la pena escalar aquesta bellíssima via i somiar coses impossibles, de les quals mai no podrem prescindir. (Jané, J. Escalada clàssica a les Muntanyes de Prades)

El petit llogarret annexionat l’any 1961 a Vilaplana contempla, des dels seus 990 metres d’altitud, tota l’amplitud del Camp de Tarragona i la Costa Daurada. La Mussara és, doncs, el millor balcó del Baix Camp, i el mirador que dóna nom a les zones d’escalada que l’envolten; tant a les situades vora el poble, com a la majestuosa cinglera que s’estén des del barranc de les Tosques fins a la font del Roure. Aquesta darrera franja rocosa és coneguda entre els escaladors locals com els “cingles de les antenes” (en referència als repetidors de televisió que –què hi farem!- coronen barroerament la muntanya). També se’ls anomena els cingles de la font del Roure o, senzillament, “les parets”, en contraposició als petits i més modestos sectors que es reparteixen entre el poble i les proximitats del refugi.

Tot i que al final tothom posava cullerada a tot arreu, hi ha zones tradicionalment colonitzades per col•lectius d’escaladors geogràficament pròxims (Jané J., Escalada clàssica…). Per proximitat i assiduïtat, la Mussara sempre ha estat territori reusenc. La primera via que s’hi va obrir fou Atlàntida (1979), de la mà de Josep Maria Duran i d’Anton Queralt, un jove que havia de convertir-se en el principal pioner de l’escalada a la zona. En aquella època, Queralt també freqüentà aquell jaciment de roca verge que es preparava, en fase latent, per revolucionar els voltants de Siurana. Allà hi reforçaria el seu bagatge aperturista amb algunes aportacions destacades, com l’Esperó Primavera (junt a Josep Maria Toset i Jordi Coll) i la via Isabel (en solitari), al camí de la Trona. No obstant això, aquest escalador reusenc tingué una clara tirada cap a la Mussara. Fent cordada amb Carles Ugido i Miquel Capdevila, Queralt va participar en les posteriors novetats mussarenques, a saber les fissures Roure (1982) i El gat (1984). És, però, l’any 1985 quan l’ampliació del grup inicial format al voltant d’Anton Queralt donarà un impuls definitiu a la zona. Amb la participació de Jordi Padrell i Jordi Sans arriben noves vies que aprofiten les línies més evidents, sempre en el pany de roca més pròxim i visible des de la carretera. Així apareixen Formiga, Laia, Esperó de l’Alba o Esperó de Tardor. Però hi havia un altre esperó que calia arrabassar. No donava nom a cap via, sinó al vèrtex de roca que connectava el primigeni sector del Roure amb una nova dimensió. L’Esperó del vent s’obria a parets inexplorades que convidaven a somniar. La primera i més imponent de totes era la que, per la seva tonalitat, rebria un nom simple i incontestable: la paret Taronja.

Revirat a ponent i abocat sobre la població de Vilaplana, aquest mur calcari de colors càlids destaca tant per la qualitat de la seva roca com pel gran ambient que ofereix. Esperons, sostres i diedres fissurats donen vida a una geometria vertical d’inspiració cubista. Aquesta estructura unida a la gran verticalitat dels itineraris li confereixen, tot i no sobrepassar els 90 metres d’alçada, unes característiques que ens apropen a les sensacions d’una gran paret.

L’any 1985, els reusencs Anton Queralt i Jordi Gasset van decidir-se a inaugurar aquell pany de roca amb una via de recorregut lògic, però ambiciosa en atacar pel bell mig de l’espadat. Amb la participació de Miquel Capdevila, Josep Maria Abat i dels germans Siscu i Pere Alegre, el dia 24 de novembre van culminar una primera ascensió tot traçant una ruta semiequipada que incloïa dos trams d’escalada artificial. Era El preu d’un somni, una via destinada a convertir-se en la gran clàssica de La Mussara.

Lluïda escalada de fissures, atlètica i amb gran ambient. És una de les primeres vies obertes sobre els cingles calcaris de la Mussara. Aconsegueix concentrar diferents estils en pocs metres de recorregut. (Jover, J. Catalunya Vertical)

Amb gairebé 100 metres d’altura, El preu d’un somni, 5+/Ae (7b) és una línea elegant, aèria i variada, que solca tot de plaques, diedres i esperons. El seu passatge més característic és l’atlètic sostre que cal superar en abandonar la feixa transitable que, a l’alçada de la primera reunió, marca horitzontalment tot aquest mur. Per arribar-hi cal recórrer el primer llarg, un tràmit exigent que ens condueix a l’esmentada feixa. És allà on, per superar el pas clau, haurem d’optar entre l’ús dels estreps o bé la superació en lliure, mitjançant una explosiva secció graduada de 7b. La tercera tirada, la de més qualitat, transcorre per un magnífic i agradable diedre “marca de la casa”. I per finalitzar, una fissura ampla ens aproxima al tram més aeri del recorregut, una travessa de gran ambient (Ae o 6c) acabada en un esperó que mena directament al cim. Tot plegat, un recorregut a completar en unes escasses tres hores.

En els darrers trenta anys, El preu d’un somni ha vist com proliferaven els itineraris al seu voltant; com l’escalada esportiva donava un gran impuls a La Mussara en qualitat d’escola d’escalada i com també, amb el temps, les seves parets veien disminuïda l’afluència, desviada cap altres sectors més a la moda. En tot aquest temps també la pròpia via ha estat objecte d’alteracions. Semiequipada amb espits, originalment s’hi feia recomanable l’ús de tascons i, fins i tot, d’un ganxo per superar el primer tram d’artificial. En l’actualitat la trobarem completament reequipada, o més aviat domesticada –potser amb excés d’assegurances i “sikadur”. No obstant això, El preu d’un somni conserva la seva fesomia de petita escalada d’estil clàssic. Recórrer els seus llargs ens revela, en cada moviment, que hi ha somnis als que no es pot posar preu.

*17 de novembre de 2015, h ttp://www.algunesviesbones.com/el-preu-dun-somni/