Literatura - Narrativa | Revista 89

El noi de la targeta

El noi de la targeta porta pantalons curts, d’aquests esportius de cotó, foscos, amb el color poc definit, segurament que els falta un cop de rentadora, tinc la certesa que potser han estat els millors pantalons d’aquests dies de camp de treball. La samarreta blanca, també de cotó, d’un blanc trencat i de màniga curta. Els cabells al vent, brillants i els ulls nets, agosarats, amb les Nike descordades, sense arrossegar els peus. Passa entre les taules, lleuger, rialler, simpàtic amb l’objectiu de persuadir, no pas seduir, més aviat commoure.

M’hi fixo quan ja es dirigeix a la meva taula i amb una certa elegància em dona una targeta ben curiosa, artesana, vull dir feta a mà: CONCURS DE PASTISSOS i un telèfon. M’atrau la juguesca i la relaciono amb un story a l’Instagram de l’Ajuntament de Vilaplana.

Automàticament el noi de la targeta em transporta a l’època en què els meus fills anaven al cau: entre dinars de carmanyola i concursos de pastissos teníem els caps de setmana ocupats. La nostàlgia em supera, el noi de la targeta m’ha commogut, i decideixo arribar fins al final: hi vull participar.

Com ja haureu endevinat el noi de la targeta és un dels components del Camp de treball que han estat presents al poble, compartint local amb els nostres joves. Tot ha fluït, la bona comunicació ha permès compartir el local dels joves de Vilaplana amb els del Camp de Treball. Anticipadament, s’ha informat els joves d’aquesta ocupació i han acceptat el repte de conviure durant uns dies conjuntament. El diàleg i posar en comú els diversos punts de vista fa que tothom se senti beneficiat: hi ha hagut coneixences, segurament algun malentès, i n’estic convençuda que una bona dosi de records d’estiu que no s’oblidaran mai.

Jo que soc de mena despitada i capficada, gràcies al noi de la targeta em vaig adonar que l’estada d’aquells joves a Vilaplana arribava a la fi, i per celebrar-ho ens convidaven a participar en un concurs de pastissos i a l’exposició de la feina feta. Ho vaig tenir molt clar: un brownie, un brownie d’Oreo! De seguida em va venir al cap el brownie de les putes receptes de la iaia (codi 1). Orgullosa del resultat, vaig decidir que el nom que esqueia al brownie era XOF! A les 19.00, davant del local hi havia una taula amb altres pastissos i em vaig aplaudir perquè com a mínim el nom que vaig triar per al meu pastís, li era ben escaient. N’hi havia pocs, però feien una patxoca envejable. El Donut, el pastís de pinya, el pastís de pastanaga, el pastís La vida vilaplanenca i un altre de preciós (codi 1). El grup de tastaires no era només de joves del camp, sinó com un sol grup, s’hi barrejaven els nostres joves, els vilaplanencs. Quan es va donar el tret de sortida per fer el tast, els pastissos es van fondre en un tres i no res. El donut de xocolata gegant va ser el més votat i la Blanca Salvat es va endur el premi: dues entrades per al Festival Mussart.

No em vaig endur el guardó, però el XOF va desaparèixer i no en va quedar ni una engruna. I com a colofó una exposició sobre les tasques de restauració que havien dut a terme durant aquells dies els joves del Camp a la font de la Teula i al pou de gel, sota la mirada experta de l’Àlex, el nostre picapedrer.

Com que sé que Vilaplana és un poble llaminer, vaig intentar recollir les receptes dels pastissos. No hi són totes i les que hi són les haureu de descobrir acostant el mòbil als codis QR, també hi veureu les fotos de la jornada.

El noi de la targeta, podia ser un nen, una noia, una nena o vostè o jo mateixa… no té cap importància, el que compta és el que queda i perquè pugueu reviure l’experiència agafeu el mòbil i passeu-lo per damunt dels codis QR i deixeu-vos sorprendre!