El meu vincle, participació i compromís amb la Setmana Santa de Vilaplana

La gent de “Lo Pedrís” m’ha demanat que fes un article de la meva opinió i experiència de la Setmana Santa que es viu a Vilaplana.

La meva vida sempre ha estat envoltada d’actes relacionats amb l’església. De petita ja anava a beneir la palma, vaig fer la Primera Comunió i a l’escola, el mossèn Isidre (el Porrons) venia a donar-nos classes de religió, que crec que no servien de gaire, però alguna cosa em va quedar.
També a l’escola fèiem el Mes de Maria, durant el mes de maig, mitjançant una tutora havíem d’aprendre un vers per a dir a la Mare de Déu el darrer diumenge de mes. I, quan jo vaig ser adolescent també vaig fer de tutora a les nenes més petites.

En un “Cau” que es va fer a la sala parroquial amb un grup excursionista, que en tinc un dolç record de les xerrades que es feien, a mi em va tocar la Montse de ca l'Assessor, sempre ho recordo i ho tinc present en moltes coses de la meva vida.

Anar a missa tots els diumenges, per a mi era una tradició. Cada diumenge sortia de casa per assistir a l’església, després anàvem a fer el vermut, primer al bar del Rito i després a la Bodega. Passàvem una estoneta als Xixarel·los i així passàvem els diumenges.

Tinc molt bons records de la Setmana Santa, eren dies molt emblemàtics per a mi. Beneir la palma, fer els bunyols, les flors, els ciris, tot plegat l’ambient que es respirava aquells dies era molt diferent…

A mesura que em vaig anar fent gran aquella sensació anava augmentant: els armats, els nens fent d’apòstols, tots hi participàvem d’alguna manera. Jo vaig fer de samaritana un parell d’anys, després també de “ Les Tres Maries”. Els nois feien d’armats i després ja venia el seu moment culminant: ser Portador del Sant Crist.

Jo ja tenia de 18 a 20 anys quan els nois que havien anat amb mi a l’escola o els que veies als Xixarel·los (que en aquella època els veies com a ídols) de cop i volta els trobaves que portaven el Sant Crist. Jo ho vaig viure com un acte d’heroisme i, de més gran, d’orgull. Ho sento com una il·lusió especial.

Quan em vaig casar, vaig anar a viure a Tarragona i em vaig vincular a la Setmana Santa d’allí. La meva família i jo som d’una confraria, la dels Natzarens de Tarragona i encara avui en dia participem a la processó.

Els meus dos fills, de petits, sempre hi van participar, però jo els vaig anar fent saber de la meva vinculació i especial il·lusió sobre la processó i actes que es feien a Vilaplana.

A mesura que es van fer grans, van decidir participar en els actes de Setmana Santa que es feien a Vilaplana, sobretot en les trobades d’armats i sortir a la processó amb ells. Quan els va tocar el torn de portar el Sant Crist, com que em veien tan il·lusionada, suposo que per això hi van participar una mica més entusiasmats. Tant és així que el meu fill gran es va quedar tan satisfet que el volia tornar a portar. Em va donar les gràcies per haver fet viure-li aquella experiència tan maca. També he d’explicar que ell el va portar amb unes circumstàncies una mica difícils, ja que es va lesionar tot just quan preparaven el refresc que s’ofereix en acabar la processó.

En lesionar-se el dia abans del Gran Dia, van haver de fer una cosa excepcional: van fer sortir el Sant Crist de dia (fet únic a la història del Sant Crist de Vilaplana) per provar si el Jordi (el meu fill gran) podia o no portar-lo.

Sí, el va poder portar, i quan es va acabar la processó li vaig preguntar si li havia costat molt de portar-lo, i em va contestar:
— Mama, jo no he fet res, aquest Sant Crist vol sortir al carrer i Ell va tot sol.

Després de quatre anys li va tocar al meu fill petit, i esperonat pel seu germà també va estar molt orgullós i satisfet de participar i ser un majoral.

El mossèn Manel va arribar al poble quan el meu fill gran feia el traspàs dels Confrares que havien portat als qui l'havien de portar. Va tenir la genial idea de fer una petita cerimònia a l’església, perquè, és clar, no només és portar el Sant Crist, sinó que aquests nois estan involucrats amb l’església durant tota la Quaresma, els diumenges fan el Viacrucis, i després durant la Setmana Santa estan integrats en diferents actes. Des del Diumenge de Rams que es fa el Viacrucis pel carrer, fins Divendres Sant a la nit, que és el moment culminant.

I com diu el mossèn, i que a mi m’agrada molt, aquests nois portant la Creu pel carrer del poble ens representen a tots: als qui surten a veure la imatge quan passa pel carrer, als qui l’acompanyen a la processó, els qui hi participen d’alguna manera, fent d’armat, de les Tres Maries, els nens cantaires, els qui porten la Mare de Déu dels Dolors, i en definitiva, a tots plegats.

Aquest acte solemne implica que entre els majorals i els nois i noies que hi participen es creï un vincle d’amistat i companyonia molt especial, que tanta falta fa avui en dia. I crec que aquest vincle perdura per molt de temps.

Jo estic especialment orgullosa d’haver participat i fer participar  tota la meva família i amics.