Contes | Revista 1424/11/2003

El gos fidel

De tothom és sabuda la fidelitat dels gossos amb el seu amo. Recordem aquell cas d’un gos, que quan va morir l’amo, ell va anar a l’enterrament i al cementiri, i no se’n va moure més fins que va morir, tot i que va passar bastant de temps ja que els veïns li portaven menjar; però ell esperava al seu amo!.

Aquest any 2003, per la televisió, vàrem veure el cas d’una senyora que va anar a donar una volteta pel camp i es va perdre, va relliscar i caigué per un barranc. ¿sabeu qui la va trobar?: el seu gosset.

Fa uns … 60 anys, quan anàvem a “costura a col·legi” teníem un llibre que es deia “Para mi hijo”. Explicava coses que més que contes eren “historietes” de casos exemplars. Després, ja de gran, l’he llegit vàries vegades, sobretot la d’un gos, que fins hi tot em fa plorar. M’ha semblat que a alguns lectors de “lo pedrís” els hi agradarà.


El títol era “El Perro Fiel”. Jo li diré …
EL GOS FIDEL

Es tracta d’un temps passats; ni cotxes, ni carreteres; tot camins i els trajectes es feien a cavall o cotxes de cavalls.

El protagonista de la nostra història vivia en un castell amb la seva família. Tenia un ramat de gossos de caça i dos gossos als que estimava més i que vivien amb ell al castell.

Un dia va haver d’anar a la ciutat a buscar diners. Va ensellar el cavall, va agafar un dels gossos que més estimava perquè li fes companyia i va marxar. A la ciutat va fer els encàrrecs i finalment va anar a buscar els diners que en aquells temps eren monedes d’or i plata, i ho va posar en una bossa feta de pell, se la va lligar a la cintura i agafà el camí de tornada a casa. Quan estava a mig camí, va veure una camp molt verd i va pensar: “reposaré i el cavall també pasturarà” Es posar a seure sota l’ombra d’una gran alzina, amb el gosset als seus peus, ja que també estava força cansat després de caminar al costat de l’amo i el cavall.

Quan el cavaller va veure que el sol s’anava a la posta va dir “és temps de marxar”, va xiular al cavall, va despertat el gos que dormia als seu costat i van emprendre el camí de tornada.

Feia cinc minuts que caminaven quan el gos es posar a bordar: “guau, guau,…” El cavaller diu: “calla, calla, que tothom sabrà que passem pel camí". Però el gos seguia “guau, guau,…” i l’amo: “ja n’hi ha prou” ; però el gosset tornem-hi i tornem-hi, saltant per davant del cavall, saltant pel costat, mossegant el peu de l’amo i sense parar amb el seu “guau, guau,…”. El cavaller no va poder més i va provar de baixar del cavall i el gos l’agafà pel camall del pantaló i l’estirava…Llavors l’amo es va espantar i va pensar que el gos s’havia tornat boig i … es va treure la pistola de l’estoig i li disparà dos trets. Mentre el matava, el cavaller plorava perquè era un bon gos i tots l'estimaven.

Arribà al castell encara amb les llàgrimes als ulls, sense poder explicar res a ningú es deixà anar en una cadira i … “¡Jesús del Cel !: la bossa dels diners, no la portava. Recordà que quan s'assegué a reposar a l’alzina… l’havia deixat a terra al seu costat… Quina tristesa!, “el gos, ara entenc el neguit del gos i el que em volia dir”. A la seva manera, ell l’avisava que es deixava la bossa.

Agafà el cavall i marxar corrent pensant que el gos potser només estaria ferit. En arribar on havia disparat al gos va veure sang i va seguir el rastre de la sang amb l’esperança… i arribà a l’alzina i allí… va trobà el gos mort damunt de la bossa dels diners. El gos fidel fins a morir! El cavaller angoixat va agafar la bossa i va enterrar el gos al jardí del seu castell.

Maria Rufina



+ Publicar el meu comentari