Lingüística | Revista 1023/10/2002

El general Almusar

Almusar, escrit així, seria una paraula oxítona de la qual, per feminització, podia haver derivat Almus[s]ara.

Passa sempre, i pertot arreu, que els noms de lloc –i també els de persona, però sobretot els de lloc– es pretén que tinguin un referent, una etimologia, un origen que els expliqui amb llenguatge clar actual. Costa d’admetre que un nom de lloc no tingui una equivalència en la llengua corrent. I quan aquests noms queden opacs, és a dir, quan a primer cop d’ull no suggereixen res a l’enteniment de la gent d’avui que els utilitza, llavors passa sovint que el poble, la veu popular –o, més aviat, algú del poble i els altres se’n fan ressò– inventa un argument o una llegenda més o menys enginyosa amb la finalitat que el nom agafi un sentit. És el cas de Cornudella, amb «el corn d’ella» (de la comtessa perduda pel bosc i retrobada gràcies al corn que va fer sonar).

D’aquest general Almusar no se’n sap res. La història no en parla i apostaria qualsevol cosa que és un general imaginari que va ser inventat perquè quedés justificat el nom de la[l]Mussara. El meu distingit amic Salvador Joanpere Estivill en parla i fa constar, amb prudència, «segons he sentit contar» (Lo pedrís, 08, juliol 2002, p. 14). A part d’aquesta versió popular sobre la procedència del nom, n’hi ha unes altres, de diguem-ne sàvies, posades en circulació a nivells intel·lectuals, de gent entesa i de bon crèdit. Les explicaré sense pretendre de desbancar ni de desvirtuar aquesta del general que he dit abans perquè, en aquestes coses, cal tendir a donar la raó a la veu popular. Però no fa cap mal de conèixer allò que en pensen els que han estudiat la matèria partint de coneixements extensos en el camp de les llengües.

El nom surt en documents molt antics i escrit de maneres poc o molt diferents, tot i que no gaire. Zamuszarra i super ipsam Almosaram, en papers en llatí del segle XII, i d’aquell mateix segle es té constància de sobre Almozarra. Al segle següent, surt De almuçara i, a mitjan segle XV, Laumuçara. I, en papers antics, n’hi deu haver moltes altres anotacions que no hem vist.

El primer que sabem que es va interessar per estudiar acadèmicament aquest nom va ser el sacerdot arabista aragonès Miguel Asín Palacios, investigador de la filosofia i la teologia musulmanes. Va dir que el nom de la població estava emparentat amb al-musárat, que és la forma substantiva del verb asára (‘marxar, dirigir-se’) i doncs el substantiu seria equivalent a ‘indret de marxa, indret destinat a marxes’ o, més lliurement, ‘hipòdrom’ (recinte on es disputen curses de cavalls). Més tard, el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, edició de 1980, proposa un sentit equivalent: ‘el cós, l’estadi’. Després, en parla Joan Coromines i coincideix, si fa o no fa, amb les opinions que acabo d’expressar perquè li dóna el sentit de ‘passeig, lloc per passejar-se’, com a relacionat amb l’àrab musâra. Probablement que Alcover-Moll –potser a la primera edició del diccionari que he dit, que és de 1926, que jo no he tingut ocasió de consultar– havien donat una interpretació diferent a la paraula, perquè Coromines els retreu –és habitual en ell de fer retrets, generalment encertats– que haguessin dit que equivalia a ‘espai pla fora de la muralla d’una ciutat’.

Hi ha, doncs, coincidències de parers entre els investigadors seriosos, i Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll també ho eren, de seriosos, encara que el 1926 no l’haguessin encertada. Per començar, tots coincideixen a dir que el nom procedeix de l’àrab. No sap ningú si el poble ja existia i era habitat, abans que arribessin els musulmans per ací. Allò que és innegable és que el lloc –els cingles, els plans, la serra– ja hi eren i que la gent els devia conèixer amb un nom o altre, però ningú no sap, fins ara, quin era aquell nom. Tot el que es pugui dir d’abans de l’arribada dels mahometans seran hipòtesis que no es poden descartar ni donar per vàlides mentre no hi hagi elements segurs de comprovació, uns elements que fins ara no sabem que s’hagin trobat.

En segon lloc, que la paraula àrab d’on ve el nom es pot traduir per ‘hipòdrom’, ‘cós’, ‘estadi’, ‘lloc per passejar-se’, que són, fet i fet, uns sentits equivalents. Val a dir que hem deixat de banda una altra proposta d’Asín Palacios, que parla de la veu al-muzara’at, substantivació del verb zára’a ‘arrendar’; l’hem descartada perquè aquesta equivalència no se’ns ajusta tan bé com l’altra a la topografia.

A partir d’aquí, el bon coneixement del territori ens permet de fer unes conclusions paral·leles El terme de la Mussara, posat damunt dels grans cingles que clouen el terme –el terme antic– de Vilaplana i que tiren encara cap a ponent fins a trobar el d’Alforja i el d’Arbolí i, cap a llevant, per damunt del de l’Albiol, fet i fet de conjunt entre el mas dels Frares i el de l’Onclet, constitueix una extensa plana, de cap a set quilòmetres de llargària, no gaire ampla i poc accidentada, ratllada només amb petits comellars poc fondos i amb uns colls lleugeríssims allí on es produeix un canvi de vessant, cap al riu de Siurana, per un cantó, i cap al riu de la Glorieta, per l’altre, tota ella –aquesta plana– situada per damunt dels 900 metres sobre el nivell de la mar. És un espai, doncs, adequadíssim perquè els cavalls hi puguin córrer a lloure, amb uns obstacles, en tot cas, ben petits. En canvi, Siurana, la capital del domini àrab d’aquesta zona, no té espais propicis per als exercicis eqüestes. Es podria parlar de les Albergades, l’únic lloc planer damunt dels cingles siuranencs, però tenen una extensió, a tot estirar, que no arriba als dos quilòmetres. Era més convenient l’extensa plana de la Mussara perquè els genets fidels d’Al·là poguessin fer pràctiques amb les cavalleries. Els grans instruments per a la guerra tal com es practicava en aquelles èpoques –els cavalls– i els seus conductors havien d’estar permanentment entrenats i un bon lloc per a l’entrenament era el cós, l’hipòdrom, l’estadi que els era ofert per la llarga plana mussarenca de la qual igualment eren senyors i que ells, amb la seva llengua semítica, anomenaven amb una paraula semblant a la Mussara.

No hauria de fer estrany que algú del país –vull dir un català de per ací, del segle VIII o IX, o sia, de l’època d’arribada i d’estada dels dominadors africans– s’establís a redós de les Airasses i s’hi fes una barraca, o una casa, aprofitant que hi venien sovint els genets de Siurana als quals podia prestar algun servei que fos recompensat econòmicament, potser preparant-los minestra o beguda o oferint-los un racó vora una mica de foc, a cobert, si un dia els atrapava una rufolada d’hivern, o una de les boirades clàssiques. I això, el producte crematístc d’aquest petit servei a membres de l’exèrcit àrab llavors dominador, poc o molt ajudat amb una mica de cereal i de bestiar, hauria pogut generar la naixença de les quatre cases del poble, que abans potser no hi eren. No sap ningú que hi fossin, fins ara. Espero que es noti que això que acabo de dir d’algun català del segle VIII o IX és imaginari, presentat només com una possibilitat.

Hi ha hagut, o hi ha, una colla d’altres llocs que es coneixen amb aquest mateix nom, o un de semblant. Al Penedès, Mussara era el nom d’una parròquia al peu del castell de Foix, i és el nom d’un llogaret a la Ribagorça. Al Bages, al terme de Monistrol de Calders, hi ha el mas Musarra (o Mussarra) i la capella de Sant Pere de Musarra. Al Segrià, un castell era anomenat Almuzara, i el mateix nom duu un agregat de l’Ajuntament de Cármenes, a la província de Lleó, i un agregat de Boborás, a la província d’Orense. Almozara és un agregat d’Utebo, vora Saragossa. La Almorzara és un agregat de Priego de Córdoba, a la província de Còrdova. I n’hi ha més d’escampats per la península Ibèrica i també algun a Sicília i a la zona de Calàbria. Tots en territoris al seu moment arabitzats. Tanmateix, no sé si els llocs designats amb aquests noms tenen característiques físiogràfiques semblants a les de la nostra Mussara, que puguin servir per a fer-hi córrer els cavalls. Però no m’estranyaria que fos precisament aquest el cas.

Ramon Amigó