Història - Història local | Revista 76

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana:  La gestació d’un moviment inclusiu: pluralisme i resistències. Part II

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana:  La gestació d’un moviment inclusiu: pluralisme i resistències

E.2. Nosaltres ens basàvem principalment amb l’exemple personal quan fèiem coses. De seguida ens vam apuntar al moviment de l’objecció de consciència i de fet estàvem convençuts que darrere nostre ja ningú més faria la mili i d’alguna manera ho vam aconseguir. Lo nostre eren ganes de divertir-nos però també eren unes ganes brutals de canviar el món a través de totes aquestes contradiccions. Teníem molt clar que en el món hi havia de conviure gent molt diversa. Partíem d’una societat que era homogènia, que tothom era ideològicament igual i nosaltres a través d’una ideologia totalment contrària també plantejàvem que havien de conviure totes aquestes ideologies contràries. Per exemple quan vam fer una revista que es deia La Plana, no era una revista anarquista, cosa que ens va generar problemes amb l’entorn anarquista. Era una revista a la que hi convidàvem a participar a tothom. Érem molt radicals amb el que nosaltres crèiem però també defensàvem que els altres fessin el que els donés la gana.

E.1. A la primera revista hi vam posar un article del capellà. Dins el nostre marc de llibertat hi cabia tothom. I en el seu, només hi cabien ells. Nosaltres personalment li vam demanar un article al capellà per la revista i després hi va haver un concurs de pessebres i nosaltres vam publicar com havia anat el concurs. I això ens va portar problemes amb els anarquistes de Reus que van decidir que no editaven la revista durant un mes o dos.

E.2. Nosaltres ho havíem d’imprimir a Reus creant xarxes d’amistat. No hi havia publicitat a la revista, es repartia gratuïtament casa per casa. Nosaltres teníem o volíem tenir amistat amb tothom, i érem molt amics amb gent d’extrema esquerra.

E.1. Amb qui teníem més problemes era amb els anarquistes. Perquè nosaltres no érem una cèl·lula purament anarquista. Nosaltres si hi havia comunistes, com per exemple els del MC, també els hi enganxàvem els cartells

E.2. Vam arribar a un punt que hi havia un munt de partits. Hi havia tants partits com combinacions possibles hi havia a l’abecedari. A més, després hi havia escissions de reagrupaments, independents... La gent era molt tancada amb els seus i els seus enemics més grans dins els partits eren aquells que eren més propers a ells, perquè  lluitaven per uns espais ideològics que a nosaltres no ens importaven i per això, ens va crear més problemes amb els anarquistes.

E.1. Ells pensaven que nosaltres ho érem poc. Que estàvem poc ideologitzats o que transgredíem perquè érem amics amb els comunistes.

E.2. Nosaltres no partíem d’una base ideològica llibertària. Primer vam estar editant la revista amb els anarquistes i després vam passar a editar-la amb els del PSUC i cap problema. Anàvem al seu local, els portàvem els articles que picàvem nosaltres a mà, que havíem de repetir mil vegades perquè fèiem faltes o errors. Abans era molt rudimentari. Estàvem tot el mes fent la revista. Vam fer potser sis o set números seguits, després ja va ser més espaiat.

E.1. A la revista hi havia contingut de l’àmbit local, provocant bastant a l’església. Vam quedar que signaríem sempre com a col·lectiu, perquè hi havia gent que feia articles, hi havia gent que repartia la revista hi havia gent que feia el passatemps, etc. si signàvem com a col·lectiu el mèrit o l’estigma no requeia sobre un sinó sobre tots.

E.2. A la revista hi havia un contingut polític bastant menor, sobretot eren temes ambientals, antimilitarista, contra les nuclears. Vam ser dels primers que vam començar a plantejar temes de reciclatge i recollida selectiva. Vam anar també a fer debats a la ràdio a Reus amb el regidor de medi ambient, tot i que no en teníem gaire coneixement. Hi havia molt de feminisme també, comptàvem amb la col·laboració d’algunes dones del col·lectiu i també de gent de fora. També tocàvem el tema de les drogues perquè aleshores van començar a ser una forma de socialització i de resposta a les “drogues oficials” que eren l’alcohol o el tabac. Això va esdevenir un problema gravíssim dins els col·lectius de joves i més alternatius, perquè quan van entrar les drogues dures van deixar de ser socialitzadores per ser alienadores.

E.1. Nosaltres vam tenir problemes dins el propi col·lectiu, hi havia gent que era més aperturista per ser consumista que no pas aperturista perquè hi hagués llibertat i la gent escollís el que volgués. Aleshores, clar, la gent que consumia més estava més enfadada amb els que no consumíem.

E.2. Per exemple, ara aquest tema que està tan de moda d’anar a caminar, a fer excursions, etc. Abans la gent no es cuidava gens, no anaven ni a caminar ni res. A nosaltres per exemple també ens preocupava l’art i la cultura, fer ressenyes de lectures, etc., hi havia revistes estatals com Ajo Blanco que estaven molt bé, eren els nostres referents. També hi havia una publicació de caire ecologista que es deia Bicicleta o L’Usarda. Nosaltres les compràvem fora i les portàvem a Vilaplana.

Tot això lligat a les primeres estrelles que vam portar a fer conferències. Quan ens plantejàvem una xerrada, primer pensàvem el tema i després qui era la persona que millor podia parlar d’aquell tema, que parlés amb una llengua que la gent la pogués entendre. I aleshores intentàvem moure-ho perquè vingués a Vilaplana. Tot sense vergonya, intentar aconseguir el telèfon i intentar aplicar allò que diuen que amb 7 trucades arribes on vulguis, doncs nosaltres hi arribàvem i no necessitàvem ni les set. No era gaire habitual que un poble de les nostres dimensions i característiques tingués tan sovint la visita de personatges del món progressista tan coneguts com Frederica Montseny, Lluís Mª Xirinacs, Luís Otero, Àlvarez Solis, Raimon, els Quilapayun, Juan Mª Bandrés, Fernando Sagaseta, Andreu Mayayo, els Pegasus o Georges Moustaki.


Actes que van sacsejar per sempre la memòria del poble

E.1. Vam portar-ne un de Canàries, el Sagaseta de la Unión del Pueblo Canario, que aleshores era diputat, el diputat més radical que hi havia al Parlament a Madrid. Quan el vam anar a buscar amb el cotxe a l’aeroport ens va dir:

- Quants habitants té el vostre poble?
- Uns cinc-cents
- Home, un poble amb cinc-cents mil habitants  que no hagi sentit anomenar mai, és estrany.
- No, no, cinc-cents i punt.
Clar, va al·lucinar, el Sagaseta!

E.2. No pagàvem mai res, tot era voluntat. Nosaltres explicàvem perquè volíem fer aquell acte i l’altre hi participava. En aquell moment trobaves complicitats per fer una cosa així. Ni dietes ni res, molts es quedaven a dormir a les nostres cases. Nosaltres no teníem diners per fer res, de fet, ni ens ho plantejàvem que això pogués arribar a costar un duro.

E.1. Més que res partíem de la base de la solidaritat. Com si a mi m’haguessin dit: has d’anar a Cadis a parlar sobre alguna cosa. Doncs jo cap allí. No calia plantejar-se res més. A fer xerrades vam portar per exemple a la Frederica Montseny o a l’Armand de Fluvià a fer una xerrada sobre homosexualitat a la sala Parroquial, aquesta va ser molt bona perquè la gent anava entrant i s’asseien una mica lluny i ell els deia “Si voleu veure un maricon de prop heu de venir més cap endavant, eh” Gairebé semblava que haguéssim portat una mona de fira. Però va fer una xerrada tant elegant i intel·ligent que ningú va poder dir res, tothom deia “jo no ho sóc, jo no ho sóc”. També vam portar al Juan María Bandrés que va ser l’advocat de ETA, molt radical i de conviccions molt cristianes. També al Luís Otero Fernández, militar que havia fundat la Unión Militar Democrática (UMD), que al final del franquisme els van expulsar de l’exèrcit. Va venir el Xirinacs dues o tres vegades, l’Andreu Mayayo, l’Antonio Álvarez Solís a parlar sobre el 23F que va començar la xerrada dient “un día como hoy 23F, estábamos viendo la televisión y por primera vez los cámaras abandonaron sus sitios y pudimos ver algo decente”. Amb aquestes xerrades es va crear una dinàmica que va fer que aquests entre ells s’ho diguessin i quan els trucàvem ens deien que ja havien sentit a parlar de nosaltres i que ja tenien ganes de venir. Tot això a nivell proper ens donava molta presència però el que ens va donar més reconeixement van ser els concerts.

La gent d’entrada sempre venien per curiositat, com passava amb la revista, que a vegades ens la trobàvem estripada o llençada al carrer. Fins i tot vam fer un article que es deia agressions a La Plana i vam dibuixar una revista estripada i llençada al carrer. De fet els últims números ja hi havia gent que no les volia anar a repartir per segons quines cases. És que clar, hi havia gent que amb nosaltres ja visualitzava una altra vegada la crema de l’església.

E.2. De la mateixa manera que fèiem això amb les xerrades ho fèiem amb els concerts. Havien de ser concerts que ens agradessin. No volíem portar de cap de les maneres el Julio Iglesias perquè no ens agradava però si ens hagués agradat li hauríem dit. A la gent de Vilaplana que els agradava van tenir la mala sort que no ens va agradar a nosaltres. La millor manera de fer les coses era a partir d’una bona dosi d’atreviment i transparència. Explicant sempre què érem, un grup de joves que teníem ganes de canviar el món i el volíem canviar des de Vilaplana. Volíem fer veure que fer coses és possible, que no només es poden fer coses a Barcelona a Madrid o a les capitals sinó que es poden fer coses a qualsevol lloc. L´any 79 havíem portat el recital de Paco Ibáñez, segurament el millor cantant en llengua castellana dins del seu estil. Ibáñez, a partir d´aquell concert es va convertir en un amic de Vilaplana i un bon avalador del Col•lectiu. Les seves recomanacions van servir per captar l´atenció de Moustaki quan li vam proposar les nostres intencions de recital. Potser sense el concert del Paco Ibáñez no hauríem tingut mai l´actuació de Moustaki.

E.1. Aquest atreviment, per exemple, va quedar molt reflectit amb el cartell que vam fer del concert del Paco Ibáñez la primera vegada. Ell havia estat a l’exili molts anys i va venir una vegada a actuar a la Península. Va actuar a Madrid, a Barcelona i a Mondragon. I vam fer un cartell que hi posava “Madrid, Barcelona, Mondragon i ARA A VILAPLANA”. La gent al·lucinava i ell molt content de venir. Com que la gent que portàvem tenien molt de prestigi, també venia gent de fora. Es va anar substituint una mica la gent del poble per la gent de fora.

E.2. També era un moment en que era molt més fàcil. Jo penso que el sistema ha tingut una gran capacitat de desactivar coses a partir d’arguments poderosos. En el sentit que si vols fer les coses, les has de fer amb condicions, ara arribem al punt dels policleans, la seguretat, etc.   També van entrar en joc els ajuntaments i van començar a pagar molt per certs espectacles. Esclar, nosaltres ho fèiem tot amb preus assequibles i sense pressupost. Portar al Paco Ibáñez en aquells moment era incomparable amb res d’ara, era portar una figura de nivell internacional que ens donava moltíssim reconeixement. Vam portar al Moustaki, i un dels primers concerts que va fer després de la mort de Franco a Espanya va ser el de Vilaplana, un 20 de setembre de 1980, en plena recollida d’avellanes, això va traspassar totes les fronteres. Mar Joanpere Foraster



+ Publicar el meu comentari