Literatura - Narrativa | Revista 75

El carro

Volia parlar-vos del carro de casa. D'aquell carro que vam comprar venturer i que hem tingut no sé quants anys. Darrerament, no cal pas amagar-ho, havia temptat, per la carretera de Cambrils, l'objectiu fotogràfic d'algun turista avesat a portar, com si res, troncs de cavalls sadolls de gasolina. No obstant, del camí gris sense roderes que sap d'automòbils de totes les marques i matrícules en diem (i en direm fins qui sap quan) carretera. Al pas que anem —això és un dir— només trobarem el vehicle per l'etimologia. La major part de la gent emprarà el mot carretera i en desconeixerà l'origen i la significació.

El nostre carro se l'han quedat uns gitanos. Això em fa suposar que estarà exempt de matrícules i taxes. Que en lloc dels baixos urbans on el guardavem, l'aixoplugarà, de nit, la teranyina d'argent de la Carrerada de Sant Jaume (1). I que la vela (2) sargida bategarà sota el buf de la brisa que gronxa les canyes i escampa el monocord ininterromput dels grills (mascaró de la terra granada de silenci). Deixeu-me imaginar, de pas, el blanc dels vímets de quatre cistells i la síndria esberlada del pleniluni que va aigualint-se, cel amunt, assequible només al somni d'uns infants escampats damunt l'herba. A la vora del camí, el darrer cop que hi vam passar amb el carro, els magraners bords mostraven els badocs (3) tardanament encesos. El gargoller (4) era guarnit de boles verdes que la tardor envermelliria. Anaven succeint-se, a una i altra banda, gavarreres (5) i arínjols (6), esbarzers (7) amb les móres vermelles i negres, fonolls florits i vidielles (8) que es marcirien sense haver fet de corona a cap infant. Les atzavares a punt de morir dreçaven banderes nimbades d'abelles i, a l'abast de la mà, fruitaven els arbres dels conreus.

Camins de carro enllà, les rodes ja no faran més treps de plata als rocs que les sospesaven. I els aiguamolls no tindran recs. La gent del país hi haurem perdut, com si el gra de la parla se n'anés per un sac foradat, uns quants mots que ningú no collirà: vares, (9) travessera (10), llongues (11), retranga (12), rebastet (13)... Quan ja no quedin basters ni carreters voldrem haver qualsevulla d'aquestes paraules i haurem de treure-les —penso en el cercapoals (14)— del fons més pregon de la memòria.

Anar i venir. És curiosa la reiteració d'aquests verbs en la nostra cançó popular:

«Què li donarem a la pastoreta?
Què li donarem per anar a adorar?
Jo li donaria una caputxeta
i a la muntanyeta la faria anar». (15)

Això, de cara amunt. Car «vora voreta la mar», una noia que broda i somia,

«... en veu venir un mariner
de llunyes terres». (16)

Aquest anar i venir ens posa en contacte amb el paisatge propi i ens el fa estimar més. Ens deixa imaginar, encara, les terres llunyanes; el paisatge dels altres. La donzella de la vora del mar, veu que s'acosta un mariner pel camí blanc i blau de les ones. La pastoreta que faríem anar a la muntanya ens fa pensar en la neu, en la pluja i en el vent que, a la plana nostra, ho mou tot. També els pastors de la nadala, d'una manera alhora senzilla i transcendent, parlen d'anar a la cova de Betlem al rabadà que no es vol moure de la seva. (17) Pels camins de la cançó —i pel camí de carro del mas de casa— trobem garogollers (18) i gavarreres, boixos i espígol, avellaners i olivers (19), pins i alzines.

La irrupció de certs vehicles amb motor en una de les nostres cançons del moment (d'aquest moment tan interessant i tan prometedor de la cançó nostra):

«Quan li vaig regalar un ciclomotor a Marineta
la noia, la traïdora, es va comprar un Seat sis-cents»
(G. Brassens) (20)

podria fer témer que ja no seran vistos, amb la velocitat, ni els magraners enramats de badocs ni la florida de les atzavares. I que desapareixeran de la nostra cançó l'anar i el venir, i la pluja i el vent. No hi ha cap por.

«Se'n va anar
en un dia molt clar»

diu J. M. Andreu en la cançó que el nostre jovent ha fet més seva. (21) S. Espriu ens parla «d'un vent suau que s'encalma pels camins del capvespre». (22) I Raimon fa relació no solament al vent:

«Al vent
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent
al vent del món». (23)

sinó a la pluja:

«Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria que tot és pau». (24)

i a la terra tota:

«De la terra venim
a la terra anirem;
en la terra vivim
en la terra serem». (25)

Per entendre el simbolisme del «dia clar», del «vent suau que s'encalma» o de «la pluja que cau», no ens fa cap nosa, ans al contrari, el contacte amb aquesta terra on tenim clavada l'arrel com l'atzavara que dreça la bandera de mel que li broden les abelles. Aquesta terra on han quedat encallades les erres del carro de casa. (26) Aquest clap de terra, en fi, des d'on hem d'ésser transplantats a l'altra vida, amb el poc o molt fruit que haurem llevat en aquesta.

Estar o no estar al dia, vistes les coses des d'aquest angle, no té la importància que sovint hi donem. No hi ha tanta diferència, aleshores, entre vell i nou o entre jove i vell. No crec, tampoc, que ningú em digui, si em veu anar i venir del mas a peu, que he fet un mal negoci o que tiro endarrera. Si l'anar a peu és ja tan vell —ho confirma la dita— hem d'arribar a la conclusió que és cosa de sempre i, per consegüent, també d'avui. Per altra banda —Pla i Espinàs ho han confirmat en la nostra literatura (27)— anar a peu és la millor manera, ara com ara, de veure món. I de veure el món, gosaria dir.

Font: Huguet, Oleguer. "Entre la vida i les lletres. «El carro»". Reus Semanario de la Ciudad [Reus] (5-9-1964), p. 7.

*Vegeu l'article «Notes de lectura» d'Albert Aragonès Salvat publicat al número anterior: Lo Pedrís, núm. 74 (desembre 2018), p. 24-25. Oleguer Huguet



+ Publicar el meu comentari