Història local | Revista 1815/11/2004

El campament militar d’Arbolí

Prefereixo dir-ne el campament militar d’Arbolí, per una raó fàcil d’entendre: la denominació oficial és una paraula tan estranya, tan delatadora d’invasió lingüística forastera, que em costa de pronunciar. Sempre em costa de realitzar el so fricatiu velar sord, que m’exigeix un esforç, perquè no existeix en català; és el del castellà “jácara”, “jacilla”, “Jaén”, per exemple. Aquesta dificultat dels catalans a pronunciar certes consonants que no es troben en català, perquè els catalans tenim un òrgan vocal que es nega a pronunciar certs fonemes, ja la comentava Joan Mañé i Flaquer (1823-1901) —periodista, polític conservador, catedràtic de llatí i castellà— en un escrit de l’últim terç del segle XIX. En altres comentaristes d’aquella mateixa època també apareix aquesta impossibilitat fisiològica per a articular la fonètica castellana. Pel que he pogut saber, el nom oficial del campament correspon al d’un sector de la costa mediterrània del Marroc. És, doncs, un nom traduït de l’àrab al castellà. Segurament que per aquella costa marroquina hi deu haver uns penyals que suggereixen uns castellets, com tants n’hi ha d’escampats —pel mateix motiu— per les terres catalanes.

Paco Llevat, al seu llibre titulat Plaça Prim, kilòmetre 0. Reus, històries dels anys 40 al 70 (edició d’autor, Reus, 2002), explica que quan el general Ungría, subinspector de la Instrucció Premilitar Superior, havia d’anar a Tarragona per escollir un terreny adequat per a la instal•lació d’un campament de milícies universitàries, Manel Aragonès —llavors tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Reus— va conduir el general —que era amic personal seu— cap a la seva ciutat, el va portar al trifini Arbolí-la Mussara-la Febró i el militar es va enamorar d’aquell paratge. Tot dinant, després, a Poblet, el general va anunciar solemnement que comprarien aquelles terres i que donarien al campament el nom de “Castillejos”, a honor del general Prim i de la ciutat de Reus de la qual havia rebut tantes atencions.

El nom del campament parteix, doncs, d’una proposta del general Ungría. Tots els afectats la van acollir i aprovar per aclamació, com no podia ser d’altra manera. Ningú no es va adonar, llavors, que era un afegit enlletgidor d’aquell paratge que havia enamorat el general. I tampoc no haurien pogut fer res si se n’haguessin adonat. Estic parlant de cap a l’any 1950, en plena dictadura militar.

En un “Plano del campo de tiro y maniobras Los Castillejos”, escala 1:5.000, de l’any 1951 [arxiu particular], consten una colla de noms genuïns d’aquella zona com Pineda, Pla del Peiró, Plans del Casat, Portell. Són noms antics, també recollits per Joan Prats a Toponímia d’Arbolí. El nom que abasta una major extensió territorial i una major antiguitat és les Pinedes, que Prats troba escrit en un capbreu del segle XVII i que jo mateix, quan vaig recollir els noms de la Mussara, vaig trobar també en un capbreu de 1779. Però, en els papers de Siurana de Prades es va fer present molt abans, en un protocol notarial de 1529. El mas dels Frares, que es va quedar en terres del campament, era el “mas dit de la Pineda dels pares de Escala Dei”, en un document de l’any 1657.

Fa poc que el campament ha deixat de ser de l’exèrcit espanyol i —per compra— ha passat a la Generalitat de Catalunya. No sé què en faran. Esperem que en facin alguna cosa profitosa per al país. Seria una bona iniciativa que comencessin per netejar el nom. És ben raonable que, havent estat eliminat el campament, ho sigui també el nom que se li havia posat, és a dir, que s’havia superposat al nom genuí que aquelles terres ja tenien des de temps immemorial.

I ara, lectors que teniu la paciència de llegir-me, digueu-me desapassionadament: ¿no sona millor LES PINEDES, amb una antiguitat mínima comprovada de mig miler d’anys, que el nom oficial que només en té cinquanta, que un foraster va voler incrustar —potser amb tota la bona fe, però també amb tot el desencert— al mig d’un paisatge que l’havia enamorat? Sense adonar-se que amb aquell nom desfigurava grollerament aquella bellesa paisatgística que li havia arribat al cor. Sense adonar-se’n perquè, estranger com era en aquesta terra, no se’n podia adonar.

És de desitjar que ben aviat, de tota mena de retolacions —cartogràfiques, viàries, etc.— desaparegui el nom lleig que les empastifa. Si el nom inoportú desapareix d’aquests rètols, no costarà gaire que s’esborri també amb rapidesa de la memòria de la gent.

Ramon Amigó



+ Publicar el meu comentari