Recerca - Literatura - Natura | Revista 70

Descoberta Botànico-Medicinal per la Mussara (Capítol 1)

- Ei, company. Arribo tard? –vaig preguntar al jove director d’aquesta revista, que era assegut en un dels bancs exteriors del refugi de La Mussara.

- No. Què va –respongué el jove eixugant-se les comissures dels llavis amb un mocador de paper-. Tot just he acabat d’esmorzar. Vols prendre res?

- Doncs sí, una birra. Vinc cansat –vaig respondre després d’encaixar i de deixar la motxilleta al seu costat-. Ja vaig jo a demanar-la. Vols res més, tu?

Després de saludar els nois del refugi i de comprovar que m’havien venut més d’exemplars de la meva novel·la vaig seure al costat d’en Josep Maria a beure’m aquell elixir de déus, ben fresquet.

- Per cert, tu, com a altaveu d’aquestes contrades, suposo que sabràs que Prades ha fet una aposta per la producció del llúpol, oi? –vaig preguntar assenyalant la llauna de cervesa.

- Sí. Uns quants pagesos han canviat el conreu de trumfos per subministrar matèria primera a la Damm. Fa tres o quatre mesos van fer la primera collita. Els ha ajudat la Gene, L’IRTA, crec.

- Jo ja havia fotografiat llúpol allà fa anys, silvestre és clar, prop de la riera que hi ha abans d’arribar pel camí de Reus, i un tipus de cua de cavall, herba nusera crec que li dieu per aquí...

- Cua de rossí vaig sentir dir un cop a un monitor del GEPEC –afegí el meu interlocutor.

- Ah, sí? No ho sabia. Deixa-m’ho apuntar per comprovar si ho tinc al meu llibre de Les herbes remeieres... Això de la nomenclatura popular és un xou –vaig comentar mentre treia de la butxaca de la camisa uns trossos de fulls rebregats que anomeno agenda.

- Què deies de la cua de cavall? –recordà el jove.

- Doncs que aquella era l’Equisetum ramosissimum, que ja ha havia trobat a la riera de les Tosques, la de Capafonts –vaig aclarir-. A diferència d’altres, aquesta té la tija fèrtil, diminuta, a la punta de la, diguem-ne, fulla... que més aviat és una branqueta.

- Hi deu haver d’aquestes plantes a les Tosques, la que baixa a Vilaplana? –preguntà en Josep Maria assenyalant amb el cap el barranc pel qual baixa la riera homònima.

- No m’he fixat mai. Veure llúpol m’hagués cridat l’atenció. Crec que cua de cavall hi deu haver, seria normal, és una de les plantes més hidròfiles que hi ha. N’he vist als altres rius de la serra. El que sí que he vist són orquídies silvestres, salicàries, per aturar les cagarines –vaig especificar.

- Quines propietats medicinals té la cua?

- És diürètica, cosa que va bé per reduir la tensió sanguínia, netejar les vies urinàries d’infeccions i com a complementària en tractaments antiinflamatoris i antireumàtics perquè en les miccions també s’expulsen residus tòxics, com ara l’àcid úric, que s’acumula a les articulacions i provoca dolor. Som-hi? –vaig preguntar aixecant-me després de donar un últim glop de cervesa.

- Tinc entès –digué el meu interlocutor assenyalant la llauna- que el llúpol és el responsable de l’amargor de la cervesa, oi?

- Sí –vaig respondre enfilant el camí cap al poble abandonat-. I també té efecte relacant i hipnòtic, és a dir, inductor a la son.

- Però escolta una cosa –observà en Josep Maria-. Això de les plantes medicinals és fiable o és una cosa d’àvies que ja no...?

- Sempre que algú m’ho pregunta, contesto preguntant si avui dia algú posa en dubte l’eficàcia de l’aspirina o de la morfina? Ambdues s’extreuen de plantes. La primera és el resultat d’un retoc químic de l’àcid salicílic, que s’extreu de l’escorça d’un arbre tan vulgar com el salze, i l’altra s’extreu del suc de la càpsula del cascall. Les dues són analgèsiques. La primera a més a més és antiinflamatòria, febrífuga, i antiagregant plaquetària, és a dir, fluïdifica la sang, bo pel sistema cardiovascular perquè evita coàguls i problemes cardíacs, i també tinc entès que també apunta propietats oncològiques. La segona, la morfina, està considerada per la OMS com el millor analgèsic del món, malgrat que, com saps, ambdues tenen les seves contraindicacions.

- El cascall és de la mateixa família que la ruella, oi? –preguntà en Josep Maria mentre ens apropaven a Cal Piano

- Sí, són papaveràcies, comparteixen alguns principis actius però en diferents concentracions, com ara la codeïna, molt més alta en el cascall; aquest, els nens, ni tocar-lo, però l’aigua de pètals de la rosella, o rouella, com li deien a Rojals, em consta que encara es fa servir per a fer-los dormir. A més a més, la codeïna té efecte antitussigen, per això forma part de multitud de xarops contra la tos. Abans, quan he parlat dels noms populars, saps quants en té la rosella?

- No.

- Al meu llibre sobre les herbes remeieres n’he comptabilitzats més de cinquanta.

* Almusara. Lo qu’amaga la boira.