La nostra gent - Records | Revista 63

De quan s’anava a esperar Los Reixos...

Jo ara tinc 48 anys, i del que ara us vull parlar és de quan la tele era en blanc i negre i només tenia dos canals!

Quan arriba el Nadal la il·lusió i l’afany dels nens són i han estat sempre els mateixos, això és una conclusió indubtable! La diferència, però, entre el present i fa quaranta anys és que ara ha desaparegut quasi completament la vehemència amb la qual fixen els objectius a assolir els infants; ara sembla que les coses no cal ni demanar-les, senzillament arriben, ens cauen com sense voler, màgicament del cel.

La meva generació va ser de les primeres que van començar a tenir coses sense demanar-les, tot i que és ben cert que encara ens les vam haver d’anar “guanyant” d’alguna manera o altra... Per això quan arribava el moment d’anar a esperar los reixos (Ocu, no d’anar a “l’estirada de rastres”!!!) i segurament pressionats per les respectives famílies perquè aquell dia fotéssim el camp de casa, sortíem al carrer amb lo que teníem: quatre pots, un fil i moltes ganes de fer soroll i desgavell, és clar!!! I amb una il·lusió no pas conduïda i maniobrada pels anuncis i les modes (tot i que és cert que hem estat la primera generació que ha agermanat la tele als mobles de casa) sinó per l’herència viscuda i apresa dels que ens van precedir i que ens portava a sortir i fer tant soroll com fos possible, amb la intenció que los reixos en sentir la fressa no es descuidessin de passar pel nostre poble!!!

Aleshores, qui podia fer el rastre amb filferro ja ho podia celebrar, doncs els continus talls que es produïen als rastres que estaven fets de fil d’espart, fruit del fregament i la senzillesa dels materials emprats, eren un bon enredo! Sempre, però, apareixia el “manetes” que apariava l’instrument i la simfonia de desordre i aldarull podia seguir delectant les oïdes dels veïns del poble!

El cert és que ningú no sabia quina havia de ser l’hora de sortir al carrer amb el rastre, però les colles acabàvem finalment per trobar-nos en algun moment en algun racó del poble. I, evidentment, sense els pares (la majoria dels quals era en l’última cosa que pensaven! Carall, com han canviat les coses!)
Ara sembla que tot s’ha de fer en grup, com seguint una litúrgia instrumentada i per algun motiu que jo, francament, desconec. Abans, quan jo era petit, anar a esperar los reixos era una veritable anarquia (als dirigents de la CUP segur que els faria enveja!!!) uns quants pots que portava cadascú, algun que es feia desaparèixer de manera més o menys ortodoxa de cada casa, i el gran pilot que provenia d’una efectiva ràtzia a l’abocador municipal (que aleshores no era il·legal!) Acabàvem sempre unint esforços i rastres per fer major la força del soroll i l’okupació de l’espai físic i sonor del poble. Finalment s’aconseguia completar l’obra fent un rastre infinit, amb quatre nens que estiraven davant, amb altres que havien de complementar les forces de tracció amb cordons a mig rastre, que ajudaven a girar a les cantonades més problemàtiques i la resta que senzillament feia el que podia o esperava la seva oportunitat per suplir algun dels manaies.

En els darrers temps sembla que tot s’ha de fer a toc de xiulet. Cal quedar, pares, fills i curiosos, en un lloc i hora determinats per algú. Aquest mateix xiulet et convida a iniciar la processó de manera eficient, endreçada i ordenada pels carrers del poble. Per aquest motiu se’m fa estrany veure tanta gent nouvinguda o altres que habitualment no veus a les processons, instruint  i arrenglerant infants, joves i vells que porten, acompanyen o supervisen rastres en lloc d’atxes, vestes, tàlem o tabernacle, i reemplaçant amb més o menys sort la benedicció impartida pel capellà per una sessió final de fotos eterna com a final de festa.
Si seguim així (i no vull donar idees!) molt probablement acabarem fent-ne una Fira! La “Fira del rastre” de Vilaplana, amb venedors de formatges i fuets, típics del poble! Omplirem el poble de gent disfressada com de l’edat mitjana (recordeu que el nostre poble en aquell temps ni existia...!!!) amb estands de venda d’espases de fusta, expositors d’aus rapaces  i d’altres venedors ambulants amb intencions clares d’encolomar-nos tota classe d’aromes de sàndal, farigoles i espígols (perdó, lavandes, disculpeu!) vinguts de terres llunyanes, que taparan les pròpies del poble.

Els temps van canviant, més ben dit, han d’anar canviant! Més o menys a poc a poc (o de pressa!) Això és evident i necessari! I naltros no som els mateixos ara que fa quaranta anys! Per això cal que entenguem que qui passi al davant (sigui d’aquí o de fora) miri de fer-s’ho seu d’alguna manera (hi té tot el dret!) el seu mèrit té, sobretot quan no hi ha alternatives. Però, per aquest mateix motiu, em sembla que també tenim dret a dir la nostra quan vulguem recordar i reivindicar com es feien les coses “abans”, quan la tele era en blanc i negre i només tenia dos canals!
Pep Mestre Anguera



+ Publicar el meu comentari