Literatura - Narrativa | Revista 88

De mar en mar

1r premi, als Premis Maig Memorial Pasqual Batalla de l'any 2020, de l'Ajuntament de Vila-real.

Em van volar les sandàlies i vaig haver de viure descalç per sempre més. Mentre corria, la suor em degotava del front i deixava un rastre brillant que es vestia, a poc a poc, d’una sang ennegrida de fum i brutícia. Notava la força del vent als ulls, plens de sorra, i el fred i la por se m’endinsaven a les entranyes travessant els forats de la samarreta que dies després m’apedaçaria la mare. L’olor de pólvora em va recórrer la pell i els últims crits que vaig sentir van quedar amagats sota la bomba que em va perforar el timpà.

Vaig obrir els ulls entelats de son el tercer dia al mar, ja perduts al sud del Mediterrani, mentre les onades banyaven les fustes de la barca i una tempesta de cares desconegudes s’afanyaven a omplir galledes amb l’aigua que els inundava les sabates. La claror de l’albada em cremava les parpelles, totes elles desfilades, de seda, i enlluernava el meu cos carbonitzat, fràgil i abatut sobre el fred de la fusta. Sentia el ritme del cor com s’enfilava lentament fins a l’oïda esquerra i la roba mullada estrenyent-me cada centímetre de pell, respir a respir, omplint-me d’asfíxia i dolor els pulmons. Encara mig adormit als confins dels somnis, se’m va escapar un tros de somriure quan vaig notar una manta escalfant els meus peus glaçats de por. Tot d’olors familiars van envoltar l’aire de tendresa i d’entre tots els rostres desdibuixats, imprecisos, vaig reconèixer la mare, que m’havia estat observant durant tant de temps mentre dormia, ajaguda al meu costat, i ara plorava. Els seus dits aspres em resseguien els rínxols un a un i dels seus llavis vaig entendre que no em preocupés, que hi érem tots, la família, els veïns i els amics de l’escola.

Vaig acostumar-me al silenci el cinquè dia al mar. Desgastades d’anys i guerres, les fustes de la barca havien emmudit el seu grinyol. El vent bufava sense xiular i arrossegava cançons que taral·larejaven els altres navegants, esventant-les amunt i avall, sense compassió, fins a tornar-les mudes. Però els entenia de totes maneres. Podia llegir en les seves arrugues tots els records encara per viure i el desconsol revestint-los les cares mentre dormien arraulits uns sobre els altres. Aguantaven el pes de les hores, impregnats de fam, mentre l’esperança s’esvaïa gota a gota cada cop que s’acabava una caixa de provisions. Entre sotrac i sotrac contra la força de l’aigua, tots ells amagaven la por sota les celles, preguntant-se si aguantarien sense bolcar. Alguns dels seus ulls encara enlluernaven el deler de fugir de la guerra i la precarietat, però tots els cors sabien que la violència els esperava en aquella mateixa barca, perseguint-los de mar en mar fins a Europa.

Ho vaig perdre tot el setè dia al mar. Una tempesta ens havia desvetllat les hores de son i ara ens engolia mar endins, a poc a poc i sense rumb, desviant-nos al nord d’un horitzó sense sortida. Mentre l’aigua ens despullava els peus mig descalços i salava ferides i cicatrius que arrossegaven històries d’una altra terra, el plor silenciós de la mare es diluïa entre aquelles veus que resaven per tornar a respirar la llum del dia. Les llàgrimes li llustraven totes dues galtes i els últims esforços per incorporar-me i abraçar-la van quedar empetitits en un record fugaç del que temps enrere havia estat el seu somriure, tan estimat i guaridor, arrasat pel vent i la guerra.

En caure, el seu cos de vidre, hipotèrmic, ressonà entre una tramuntana silenciosa i s’enfonsà lentament en aigües que mai ens havien volgut. Aombrà la nit el seu rostre fins a esvanir-se amb el blau marí. A la gola del mar, vençuda pel pes, atrapada en les algues de la nit, oblidada al fons d’uns records que ja només em pertanyien a mi.

Laura Mariné Argerich



+ Publicar el meu comentari