Casos i coses | Revista 2127/08/2005

De les bones notícies

Diuen, en termes periodístics, que les bones notícies tenen poc interès; dels meus anys d’estudiant a l’institut recordo que un professor ens parlava d’una iniciativa en comunicació que havia fracassat justament perquè allò que es proposava d’explicar als seus possibles lectors eren bones notícies. Per això, doncs, entenc que té doble valor la decisió de l’Equip de Redacció de la revista ‘el Pedrís’ de dedicar un número especial a la reobertura de l’escola pública de Vilaplana perquè aquesta és una més que molt bona notícia!

Si una cultura, qualsevol que vulguem de les del planeta, és una manera d’entendre el món i cal doncs preservar-la en benefici del comú i de la pluralitat que sempre és riquesa, una escola és, en un poble, l’aliat necessari i fidel dels adults que pels camins de la manera de fer d’aquell col·lectiu tenen la responsabilitat, si m’ho permeten sagrada, d’educar un infant i cal deixar escrit des de l’experiència, que la manera òptima és fer-ho des del propi entorn, a través de tot allò que com a membre d’aquest col·lectiu –en dèiem tribu- li és propi.

Aquest educar, doncs, sempre estarà circumscrit a una manera de fer, de comunicar-se, de celebrar les festes, d’actuar seguint una escala de valors, d’associar-se per dur a terme una activitat, de vincular-se al comú, de jugar… en definitiva a tot allò que ens fa persones en societat i individus amb identitat. I fonamentarà l’aprenentatge no només en els llibres de text sinó en les vivències: els records dels avis, els jocs dels xiquets, la història local, els fets singulars, l’experiència dels adults: pares, mares, vilatans… en definitiva allò que és proper i que arriba de manera natural als xiquets i xiquetes sabent ells que és seu, dels seus, del seu poble.

I aquest plantejament només es pot fer des de la pròpia escola que porta els alumnes a conèixer el món des del seu entorn, a celebrar les festes començant per les pròpies, a descobrir el seu passat, a organitzar les seves celebracions, a participar en les activitats del seu poble… en definitiva a aprendre a ser al món des del mateix punt del planeta que ho han fet els seus pares, els seus avis, els seus besavis o bé que aquells que se’ls estimen han escollit per a viure i perquè ells, avui infants, creixin i es facin adults.

Amb el que acabo d’escriure no vull dir que els plantejaments d’altres temps no fossin efectius en el seu moment i per a aquell moment. Jo sóc de l’Aleixar i sempre, en el meu record, vaig tenir, a l’escola de les monges, companyes de Vilaplana i, abans, de Maspujols que, internes, estudiaven primària i comerç o batxiller.

Ben segur que les seves famílies van fer el que consideraven millor en aquell temps però, és clar, han passat anys, hem passat de l’escola d’una dictadura a la d’una democràcia -cosa importantíssima! i per tant ni els plantejaments, ni els continguts, ni la manera d’ensenyar, ni els camins per aprendre no tenen res a veure amb aquella escola; hem passat de l’aprenentatge –en alguns casos memorització- fil per randa d’allò que figurava en els llibres de text (de vegades era un de sol: l’enciclopèdia ‘Alvarez’) a la vivència directa, l’experiència, la comprovació, la realització, la materialització, l’assaig-error… i això, que no té color, quan ho ofereix la pròpia escola fa que un individu es pugui situar a l’univers des del seu propi món que és en definitiva allò que és bo. Mai dels mais no es tracta però, de mirar-se el melic!

També vull deixar escrit que aquest aprendre a viure i a ser al món des de l’escola del teu poble només és efectiu si, com tots i cada un dels aprenentatges que al llarg del viure fem, va acompanyat de l’actitud positiva dels adults que tenen la responsabilitat i el privilegi d’educar els xiquets i xiquetes, envers l’escola i els professionals docents, perquè en definitiva allò que els infants fan –com diu la dita- és ‘el que veuen fer als grans’.

Felicito, doncs, de cor tots els vilaplanencs per la reobertura de l’escola i adreço el meu més sincer reconeixement a aquells que l’han feta possible.

Que sigui per molts anys!


Agost de 2005


Fina Anglès i Soronellas (L’Aleixar)



+ Publicar el meu comentari