Recerca - De cinema | Revista 75

De Gaudís, Goyas i Òscars

L’any s’estrena amb aquestes tres gales, una darrera l’altra. En la primera, la nit del cinema català, es lliuren el Premis Gaudí. Enguany la Millor pel·lícula catalana en llengua no catalana (no la millor peli catalana en català, que és un altre premi) ha estat Entre dos aguas. Venia ja triomfadora del Festival de San Sebastián i això la col·locava com a predilecta a les travesses. És un drama que continua, dotze anys després, la història dels dos germans gitanos de La Leyenda del tiempo. Aquells adolescents ara són homes, en un relat de ficció en el que hi ha molta veritat, la de les vides estancades condemnades a no remuntar. Isaki Lacuesta, també premiat com a Millor director per la mateixa peli, deia que havia utilitzat títols amb referents musicals en les dues (La leyenda del tiempo és un àlbum de Camarón de la Isla i Entre dos aguas és de Paco de Lucía) però altres títols com No hay salida, Carne de cañón... haurien estat més explícits. D’això va Entre dos aguas.

El premi a Millor Actor va ser pel protagonista d’aquesta mateixa pel·lícula, Israel Gómez, actor no professional que també va participar de nen a l’anterior. L’Isra aporta algunes de les veritats de la ficció d’Entre dos aguas, com la mort tràgica del pare, el tatuatge a l’esquena que recrea aquell assassinat, l’analfabetisme (realment l’actor tampoc va aprendre a llegir ni a escriure de petit) o la mare i el part amb el naixement de la nena (la seva dona i la seva filla reals).
Els premis a Millor actriu i Millor actriu de repartiment van ser per Lola Dueñas i Anna Castillo a Viaje al cuarto de una madre, una petita gran peli de la que ja ens vam enamorar al REC19. Elles dues, darrera d’una “taula camilla”, en un retrat d’amor entre mare i filla tan ben interpretat que mereixia, sense cap dubte, el reconeixement amb aquests dos premis.
L’Oriol Pla, va rebre el premi a Millor actor de repartiment per Petra, una peli que no he vist i per tant, no puc dir-ne res. Però a favor d’ell diria que, tot i ser actor de moda (i això fa molt), se’l coneix en bons papers, com és el cas d’Incerta glòria, peli per la qual va rebre el mateix guardó l’any passat.

Torna a quedar-se sense premi Sergi López, que ha estat nominat en moltes ocasions i enguany repeteix decepció amb La vida lliure de Marc Recha. Inesperadament també, una peli molt nominada, El fotógrafo de Mauthausen, ha estat molt poc premiada. Però per mi el major desencant ha estat el del premi al Millor documental. L’ha rebut Petitet, que fa el seguiment del repte d’un gitano del Raval que compleix la promesa feta a la seva mare de muntar un espectacle al Liceu de Barcelona. No me’l carrego, no me’l puc carregar, però Comandant Arian, de l’Alba Sotorra, és una peça esplèndida que des del front de la guerra de Síria mostra la lluita contra Estat Islàmic d’un potent batalló de dones comandat per l’Arian, una dona amb un únic objectiu: la llibertat per la pròxima generació de dones. Serà que és un tema poc interessant?

Al cap d’uns dies l’entusiasme, cinematogràficament parlant, decau amb els Goyas. El premi a Millor pel·lícula se l’emportà Campeones, una combinació de comèdia i drama en la que un entrenador de bàsquet, carregat de problemes personals i professionals, acaba convertint-se en entrenador d’un equip de persones discapacitades. No és fàcil parlar de la peli, per la por a que la crítica, si no és bona, pugui ser interpretada com una manca de sensibilitat al tema. No he trobat crítiques negatives però tampoc n’he trobat de positives, creïbles. Certament és una pel·lícula que dona visibilitat a persones que han de demostrar dia a dia el que són capaços de fer. Només per això val sobradament la pena, però per mi, ni el tema, ni que hagi estat un èxit de públic i de taquilla, ni que hagués estat presentada com a candidata a Millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars, la justifica com la millor peli espanyola del 18.

El Reino es va endur uns quants premis importants, a Rodrigo Sorogoyen com a Millor Director; a Antonio de la Torre com a Millor actor, un actoràs de cap a peus; i a Luís Zahera com a Millor actor secundari. Segur una bona peli, no ho sé encara... em cal trobar el bon moment per un relat d’intriga en la política autonòmica i nacional, de traïcions, de filtracions, de trames de corrupció, d’escàndols...

El premi a Millor actriu protagonista va ser per Susi Sánchez a La enfermedad del domingo, un drama sobre el retrobament, després de molts anys, entre una mare i la filla abandonada quan era petita, i on les dues protagonistes estan molt bé. Sobre la Millor actriu de repartiment a Carolina Yuste per Carmen y Lola, una història de lesbianisme en el món gitano, únicament posar en dubte si el treball del personatge supera al de qualsevol de les altres tres actrius nominades.
Però no tot en els Goyas ha de ser incomprensió o desacord. Afortunadament va ser premiada Roma com a Millor pel·lícula iberoamericana, un homenatge d’Alfonso Cuarón a la minyona que el va criar de petit. Ha estat i és una pel·lícula molt lloada però també ha rebut dures crítiques. Mostra la docilitat i la submissió de les internes... unes dones sovint sense vida ni família pròpia, i això no ha agradat. Potser sigui veritat que és una composició d’imatges espectaculars, freda i buida, però encara que no hagi emocionat a molts, no podem posar en dubte que Roma és una peli preciosa.

Una altra satisfacció ha estat el Premi a Millor pel·lícula europea a Cold War, polonesa, una obra mestra, sí, una obra mestra en blanc i negre que relata en plena Guerra Freda, una història d’amor impossible que va i ve al llarg dels anys, enmig de música popular, jazz i fum... Una delícia.

I sobre els Òscars, poques sorpreses. Tot segons les previsions. Podria haver estat Roma la primera peli en llengua no anglesa a guanyar l’Òscar més preuat, però s’ha mantingut la línia conservadora en la peli guanyadora. Un problema racial, amb un bon repartiment, tenia tots els punts per endur-se estatueta.

Parlem de Green Book, guanyadora a la Millor pel·lícula, en la que Viggo Mortensen, un italoamericà del Bronx, gras i vulgar, és contractat com a xofer i guardaespatlles durant una gira de concerts pel sud profund nord-americà per Mahershala Ali (Millor actor secundari), un virtuós de música clàssica, negre, ben plantat i refinat. El llibre verd, que dóna el nom a la peli, és una mena de guia que descriu els locals i motels que acceptaven afroamericans, o sigui, negres. Tot i que és una peli en la que des del començament ja saps què passarà, no treu que puguis gaudir-la. Tot bé, però res més. En realitat sembla ser que havia passat força desapercebuda fins que es va presentar al Festival de Toronto i triomfà.

El premi al Millor director va ser per Alfonso Cuarón, per Roma. Merescut, merescudíssim, sobretot tenint en compte que tot s’ho fa ell, com Kubrick. Escriu el guió, dirigeix, fotografia, coprodueix... Realment l’estrella de Roma és Cuarón.
El Millor actor va ser Rami Malek pel paper de Freddie Mercury a Bohemian Rhapsody. No puc opinar perquè no he vist la peli (mai vaig ser fan de Queen) però tothom elogia el seu treball i ha estat un dels premis més anunciats. No dic res... però potser si jo, damunt de l’escenari, hagués donat aquest guardó, hauria fet com Jack Palance que, no recordo en quina cerimònia, havent de lliurar el premi a la millor actriu de repartiment, no li va agradar la premiada i va decidir que el premi era per una altra... Jo li hauria donat a Willem Dafoe per Van Gogh, a las puertas de la eternidad, que ha estat nominat unes quantes vegades i encara no s’ha endut estatueta, o a Viggo Mortensen, que està fantàstic a Green Book. Però si canvio d’opinió, rectificaré.

Només destacar també el premi a la Millor actriu pel paper d’Anne, reina de Gran Bretanya, que interpreta l’Olivia Colman a La Favorita. Una peli en la que tampoc passa res d’especial però que és un espectacle visual i d’interpretació. Les tres dones, reina, duquessa i baronessa estan esplèndides.

I després d’això, preparant ja la nova fornada... Dolor y gloria d’Almodóvar, El Irlandés d’Scorsese, Érase una vez... en Hollywood de Quentin Tarantino, Mientras dure la guerra d’Amenábar... Veurem què vindrà.