Cuina | Revista 4811/06/2012

De cuina i sentiments per Vilaplana, amb afecte

Aviat farà tres mesos... o potser ja els ha fet, segons quan surti aquest Pedrís, que ja no treballo a Vilaplana. Ho vaig fer, ho he fet, des de l’Octubre de 2009 fins l’Abril de 2012, i puc dir que, en aquestos dos anys i mig, he remenat les cassoles de tots els restaurants que, ara per ara, hi ha oberts al poble.

M’agrada força la meva feina. Sempre he anat a treballar de “bon rotllo”, sense aquella idea tan “cristiana” de guanyar-me el pa amb la suor del meu front, sinó més aviat amb una sensació lúdica i amb ganes d’arribar-hi i donar-li “canya” als ganivets, despullar unes quantes cebes i esmicolar-les fins fer-les plorar. Aquesta època a Vilaplana, ha sigut particularment agradable, m’hi he trobat molt a gust entre vosaltres.

Els companys de feina, començant per l’Antonieta (sempre fent-me la punyeta), després l’Anna (segrestadora de julivert picat), la Lucia, la Nicolina, el Jordi (còmplice de les meves escabetxines hortalisseres), la Mercè de baix, la Montse i les “pinxes de luxe capsetmaneres”: la Marta, la Mercè petita i la Carme. Els jefes: la Teresa Maria, l’Eduard (si això és la guerra, que no vingui la pau), el Joan Maria i la Mercè grans, sempre preocupats per la meva evident desnutrició (ja has menjat alguna cosa?) i el Joan Maria (petit?) l’únic suport a una cuina farcida de sexe dèbil (feble?) pels quatre costats, lluny de la paritat, que només s’equilibrava una mica quan cada dia, vora quarts d’una, arribava el Josep Serres (víctima com jo, d’un món dominat sense pietat per les dones) a fer-me costat. I com no, l’avia Maria, sempre atrafegada, llenya amunt i l llenya avall, sempre disposada a col•laborar i donar un cop de mà.

Després tots els clients, tota la gent del carrer, fent-me arribar el seu sincer afecte, fent-me sentir com un més del poble. Des del primer dia em vaig trobar molt i molt bé. De tots tindré bons records, i a tots us vull fer arribar una fortíssima abraçada.

Els cuiners som “culs de mal asiento”, necessitem tombar, cercar altres olles, trobar i engegar nous fogons i jugar-nos-la de tant en tant. M`ha costat una barbaritat fer aquest pas, però tard o d’hora l’havia de donar-lo, malgrat que em suposés abandonar una situació prou còmoda.

Tot i que no sóc masa de donar receptes, crec amb la llibertat i personalitat del cuiner, per altra banda em sona a farmàcia. Avui us en deixaré una de ben senzilla, plena de trucs que de ben segur us faran quedar bé:

QUALSEVOL COSA AMB QUALSEVOL ALTRA

INGREDIENTS:

Escolliu un producte senzill i de qualitat,
(millor un bon cap de llom que un cabrit de Nova Zelanda,
un bon verat acabat de pescar que un llenguado “viatjat”).

Trobeu un acompanyament de temporada i també de qualitat,
(uns bons pèsols a la primavera, unes carxofes a l’hivern.
Si no són frescos, millor congelats que de llauna).

Si voleu salsa, fiqueu molta ceba i poca tomaca,
(la tomaca es menja massa els altres sabors).

L’oli, d’oliva, el vi el millor possible i les espècies poques i controlades.

ELABORACIÓ:

Feu el que sabeu fer, no vulgueu fer meravelles.
Doneu-vos temps, no aneu amb pressa.
Respecteu els gustos de l’ingredient principal i l’acompanyament
(un conill amb rossinyols, ha de tenir gust de conill i de rossinyols)
I sobretot aboqueu-li tot l’afecte i l’estima del món.

Espero seguir escrivint, si l’amic Pitxi ho creu oportú, alguna cosa de tant en tant a la vostra revista.

Gràcies Vilaplana!!!

Leo D’kastro. Vilallonga del Camp

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

07/09/2024Passatemps, Portada

De cuina i sentiments per Vilaplana, amb afecte

Nou usuari

Usuari registrat