Recerca - De cinema | Revista 65

De cinema: No només per a nens

Ja fa uns anys d'aquesta anècdota. La colla entràvem a veure South Park (1999), la pel·lícula que portava la irreverent sèrie d'animació als cinemes i tot just al davant de la nostra fila hi havia asseguda una mare i els seus dos fills de curta edat. Era evident que algun dels dos grups s'havia equivocat i semblava que érem nosaltres ja que la cinta comença amb una edulcorada cançó al més pur estil Disney. Però no, les primeres bromes, que reconec que s'instal·len a la frontera del bon gust, i la següent cançó plena de mots poc recomanables pels infants van fer aixecar a la mare i, cames ajudeu-me, es va emportar els infants.

Normalment associem el cinema d'animació amb cinema per a infants. Produccions relacionades amb l'estiu o el Nadal i que permet gaudir a la família d'una tarda de cinema en pantalla gran amb les corresponents crispetes i resta d'articles que no aprovaria cap dietista que es mereixi el títol. I això sense tenir present l'incomptable merchandaising associat com ara ninotets, enganxines i un llarg etcètera.

Però també existeix un cinema d'animació adreçat als adults. De mica en mica ens hem anat acostumant que sigui així a causa de les nombroses sèries que s'emeten per la televisió com ara Els Simpson o American Dad, productes que, sorprenentment pel meu parer, també són àmpliament consumits pels nens.

Així doncs, si ja heu perdut els prejudicis de veure cinema d'animació, aquí teniu unes propostes.

Chico & Rita (2010) podria ser un bon exemple per començar. Cinta sense cap mena de dubte adreçada al públic adult, amb argument i bona música llatina. Què més voleu? Bé, amb grans diferències podríeu optar per Yellow Submarine (1968) que va suposar en el seu moment tota una revolució en un féu dominat per Disney.

És indubtable l'estreta relació existent entre còmic i animació. A vegades el setè art es limita a donar moviment a obres que primer es van dibuixar sobre paper. Per exemple, Persépolis (2007) que, tot imitant el traç del còmic, ens descriu la infància i adolescència d'una jove durant la Revolució Islàmica a l'Iran.

També d'una novel·la gràfica prové When the wind Blows (1986), una curiosa barreja d'animació i stop motion, enormement emotiva i que pot figurar entre qualsevol llistat de pel·lícules antimilitaristes. La història ens situa a la pell d'un matrimoni de jubilats que viu en primera persona les conseqüències d'una guerra nuclear. Segur que alguna llagrimeta us cau.

De temàtica similar però amb un estil d'animació i un to molt diferents és La Tumba de las Luciérnagas (1988). Parlem d'una cinta japonesa, potser els primers en produir de manera continuada un cinema d'animació adreçat a adults i que bé podria omplir aquest article només amb exemples d'animació del país del sol naixent. I potser fins i tot amb un sol director: Hayao Miyazaki.

Seves són joies com La Princesa Mononoke (1997) amb un potent missatge ecologista, El Viatge de Chihiro (2002) capaç de desbancar a les produccions nord-americanes d'animació en la cursa als Òscar, o El castell ambulant (2004) tot un prodigi visual.

I no voldria acabar sense fer esment de la magnífica El meu veí Totoro (1988) d'una imaginació i bellesa visual que us deixaran sense paraules.

Joan Maria Rovira

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat