De cinema: El llarg camí cap a una casa (II)

Passats uns mesos i unes eleccions –del llarg reguitzell que properament vindran- ja veiem com les tesis contra la immigració –entre d’altres propostes del mateix estil- tenen el terreny adobat per aconseguir vots i si donen vots, sempre hi haurà algú per intentar recollir-los al preu d’enterbolir la convivència.

Però aquestes línies no s’adrecen a parlar de política sinó de cinema oferint propostes que ens permetin reflexionar i debatre sobre el tema a partir de la visió que ens proporciona el setè art.

Dedicàvem l’anterior capítol a la immigració cap als Estats Units, gresol de nouvinguts on, dins les dificultats que tot nou inici implica, sempre ha estat més fàcil si eres un WASP, acrònim en anglès de blanc, anglosaxó i protestant –són raonables i dos de tres també els hi era acceptable- Ara, en una societat sense les necessitats de població de territoris verges i una Europa benestant, reben amb preocupació les noves onades humanes que ja no provenen del vell continent.

Però precisament, què hi ha del cinema migratori a Europa? Podríem començar per Alemanya que ha rebut milions de persones migrades a partir de la recuperació econòmica dels seixanta incloent milers d’espanyols. Potser, però, la seva comunitat migrada més coneguda és la turca. Almanya, bienvenido a Alemania (2011) ens serveix per il·lustrar aquest col·lectiu, ens explica la història d’una d’aquestes famílies de diverses generacions on l’avi encara enyora el seu país de naixement i fills i nets tracten de fer-se seves les dues cultures i les dues tradicions. El toc de comèdia no omet la sensació dels protagonistes de no pertànyer enlloc i que la tornada a les arrels que els hi proposa l’avi els hi sembli un retorn a un lloc que no és seu.

Una història similar ens proposa El viatge de la Nisha (2014), on la protagonista veurà com la doble vida que porta, la de la modèlica jove paquistanesa i l’adolescent de costums europeus se’n va en orris quan el seu pare desaprova la relació amb un noi local i l’envia cap a la seva família al Pakistan.

Dues pel·lícules que ens mostren famílies ja instal·lades a occident. En canvi In this world (2002) ens mostra el penós viatge que han de fer molts refugiats en la seva cerca d’una vida millor, en aquest cas des del Pakistan fins al Regne Unit i com, un cop arribats, no es troben precisament amb la terra promesa esperada.

En un to més desenfadat, Un viaje de diez metros (2014) ens mostra el xoc de dos negocis que entren en competència, un restaurant indi nouvingut i un tradicional restaurant francès i la combinació d’ambdós per evolucionar i millorar.

Acabarem el repàs per aquest repàs a la immigració a Europa amb dos exemples de cinema de l’Estat espanyol, i els dos ja tenen alguns anys, fet que ens permet copsar que no es tracta d’una situació nova dins la nostra societat. Una és Las Cartas de Alou (1990) i l’altra Bwana (1996), les dues focalitzades en la migració africana. Resulta curiós veure com algunes crítiques de l’època les definien com a mostra del racisme latent de la societat espanyola en un to més o menys amable. Bé, sembla que ara ja podem eliminar l’adjectiu latent. El llarg camí cap a una casa (II)

Passats uns mesos i unes eleccions –del llarg reguitzell que properament vindran- ja veiem com les tesis contra la immigració –entre d’altres propostes del mateix estil- tenen el terreny adobat per aconseguir vots i si donen vots, sempre hi haurà algú per intentar recollir-los al preu d’enterbolir la convivència.

Però aquestes línies no s’adrecen a parlar de política sinó de cinema oferint propostes que ens permetin reflexionar i debatre sobre el tema a partir de la visió que ens proporciona el setè art.

Dedicàvem l’anterior capítol a la immigració cap als Estats Units, gresol de nouvinguts on, dins les dificultats que tot nou inici implica, sempre ha estat més fàcil si eres un WASP, acrònim en anglès de blanc, anglosaxó i protestant –són raonables i dos de tres també els hi era acceptable- Ara, en una societat sense les necessitats de població de territoris verges i una Europa benestant, reben amb preocupació les noves onades humanes que ja no provenen del vell continent.

Però precisament, que hi ha del cinema migratori a Europa? Podríem començar per Alemanya que ha rebut milions de persones migrades a partir de la recuperació econòmica dels seixanta incloent milers d’espanyols. Potser, però, la seva comunitat migrada més coneguda és la turca. Almanya, bienvenido a Alemania (2011) ens serveix per il·lustrar aquest col·lectiu, ens explica la història d’una d’aquestes famílies de diverses generacions on l’avi encara enyora el seu país de naixement i fills i nets tracten de fer-se seves les dues cultures i les dues tradicions. El toc de comèdia no omet la sensació dels protagonistes de no pertànyer enlloc i que la tornada a les arrels que els hi proposa l’avi els hi sembli un retorn a un lloc que no és seu.

Una història similar ens proposa El viatge de la Nisha (2014), on la protagonista veurà com la doble vida que porta, la de la modèlica jove paquistanesa i l’adolescent de costums europees se’n va en orris quan el seu pare desaprova la relació amb un noi local i l’envia cap a la seva família al Pakistan.

Dues pel·lícules que ens mostren famílies ja instal·lades a occident. En canvi In this world (2002) ens mostra el penós viatge que han de fer molts refugiats en la seva cerca d’una vida millor, en aquest cas des del Pakistan fins al Regne Unit i com, un cop arribat, no es troben precisament amb la terra promesa esperada.

En un to més desenfadat, Un viaje de diez metros (2014) ens mostra el xoc de dos negocis que entren en competència, un restaurant indi nouvingut i un tradicional restaurant francès i la combinació d’ambdós per evolucionar i millorar.

Acabarem el repàs per aquest repàs a la immigració a Europa amb dos exemples de cinema de l’Estat espanyol, i les dos ja tenen alguns anys fet que ens permet copsar que no es tracta d’una situació nova dins la nostra societat. Una és Las Cartas de Alou (1990) i l’altra Bwana (1996), les dues focalitzades amb la migració africana. Resulta curiós veure com algunes crítiques de l’època les definien com a mostra del racisme latent de la societat espanyola en un to més o menys amable. Bé, sembla que ara ja podem eliminar l’adjectiu latent.