De cinema: La Guerra Freda (I) – La Guerra de Corea

Les persones ens deixem enredar fàcilment amb mentides o esperances segons sigui el cas. La guerra n’és un clar exponent. Més enllà dels particularismes de cada conflicte, els participants acostumen a repetir que l’enfrontament que els hi toca viure serà el darrer, que després la pau s’imposarà i la bona voluntat regirà l’evolució i les relacions de la humanitat.

Així ho pensaven fa poc més de cent anys, durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot la van anomenar la Gran Guerra. Com no? Després d’aquella carnisseria cap altre conflicte futur s’hi podria comparar però van descobrir vint anys després que la carnisseria continuaria d’una manera encara més bàrbara, com mai abans la humanitat havia vist i que potser valia més enumerar-les per distingir-les. Aquesta seria la Segona Guerra Mundial. I de nou es va pensar que la finalització de les hostilitats obriria un llarg període de pau. Quin error.

Ja abans de l’acabament es començava a entreveure que els guanyadors tenien profundes divergències, començant per la ideologia: un bloc capitalista contra un bloc comunista. Havien estat aliats mentre un gran poder amenaçava el món, el nazisme. Ara, amb aquest lluitant de manera agònica i fanàtica per evitar una derrota ja inevitable, es posicionaven sobre el terreny.

I per què en parlo, de la Guerra Freda? Bé, si el 2020 es commemorava el 75é aniversari de la finalització de la Segona Guerra Mundial –recordatoris deslluïts per la pandèmia- el proper any caldrà recordar el trentè aniversari de la finalització de la Guerra Freda, un conflicte que la major part de la historiografia situa entre 1947 i 1991 quan un dels actors principals, la Unió Soviètica, es va dissoldre.

És una guerra que també quantifica les víctimes per milions, que afectà a tots els continents tot i concentrar-se al Tercer Món i als països en vies de desenvolupament, fet que probablement fa que la tinguem oblidada ja que va afectar a Europa amb una quantitat de víctimes significatives i ja sabem com ens agrada mirar-nos el melic.

Una de les característiques de La Guerra Freda és que les dues superpotències mai es van enfrontar militarment de manera directa –amb algunes cometes, és clar- sinó mitjançant conflictes regionals, amb peons que, més o menys díscols, seguien les seves instruccions. No era quelcom nou a la història però si d’agrair atesa la disponibilitat d’armes nuclears recentment adquirida pels dos bàndols. Les coses podrien haver anat força més malament... i a punt estiguérem del desastre final.

La primera parada cinèfila –no, no m’he oblidat que la secció és de cinema- la farem a la península coreana. Picabaralles ja n’hi havien hagut abans però a Corea es va arribar al nivell de gran confrontació en un conflicte desenvolupat entre 1950 i 1953 i que va costar la vida a dos milions de persones.

La Guerra de Corea sempre ha estat un aneguet lleig dins la filmografia. Tenim una inesgotable reserva de pel·lícules de la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Vietnam fou molt més traumàtica per la societat nord-americana. I és que el resultat, un empat, no s’adiu massa amb el caràcter dels Estats Units. I realment fou això, un empat, un bany de sang que va deixar la situació tal i com estava al principi de tot. De fet, no es va signar mai la pau així que tècnicament la guerra continua.

La història ens diu que el nord comunista va envair el sud, és a dir, el règim d’un dictador comunista que va aconseguir entronitzar la seva família controlant un règim de terror que encara perviu va atacar el règim d’un dèspota corrupte aliat amb els Estats Units. El millor de cada casa, vaja.

Ni un any de l’inici de la guerra i ja tenim una primera mostra amb A Bayoneta Calada (1951), una cinta bèl·lica clàssica on una patrulla de l’exèrcit nord-americà ho passarà ben malament enfrontant-se a l’enemic i que compta amb el debut de James Dean en un paper secundari. Igual de malament que ho passarà William Holden al clàssic Los Puentes de Toko-Ri (1954) i ja s’apreciava la tendència de fugir de les heroïcitats de l’anterior guerra per centrar-se en la futilitat de la guerra que tan bé expressa la novel·la en la que es basa. Més focalitzada en el romanticisme i concretament en uels prejudicis racials trobem Sayonara (1957). Aquí Corea és més aviat secundària.

Acabarem amb aquestes pel·lícules realitzades a la mateixa dècada de la guerra amb Pork Chop Hill (1959) de nou pur cinema bèl·lic que parla de sacrifici i honor en una unitat massacrada pel foc enemic i, un cop més, des d’un prisma nord-americà. Protagonitzada pel gran Gregory Peck, aquest va protagonitzar dues dècades després un biopic McArthur, el general rebel (1977) força interessant per entendre el desenvolupament del conflicte. I un darrer apunt, la famosa MASH (1970) la qual molts situen equivocadament per la seva data de realització a la guerra de Vietnam quan parla de la de Corea. En clau de comèdia negra, fem el seguiment d’una unitat mèdica i els problemes als quals s’enfronta i va acabar amb una sèrie també molt coneguda i força popular.

Però és clar, aquesta mostra no seria representativa sense la pròpia aportació coreana. La sud-coreana és una indústria cinematogràfica poderosa i interessant, recentment reconeguda pels Òscar però si ens cenyim a la guerra i títols de fàcil localització hauríem de parlar de Welcome to Dongmankgol (2005) on l’escenari és una vil·la que desconeix que una guerra destrossa el país i on arriben soldats dels dos bàndols. Més adreçada a l’èpica de la guerra trobem Operación Chromite (2016), història de sacrifici bèl·lic que també ens ofereix unes bones pinzellades del conflicte.

Així doncs, primera parada d’una sèrie que s’estendrà en propers capítols. El meu desig és que al final coneguem un període històric d’una terrible complexitat i que ens ajudarà a entendre com s’ha configurat el nostre món en l’actualitat.