Recerca - De cinema | Revista 75

De cinema

Un ofici vocacional (I)

Docent, mestre/a, professor/a, formador/a.... mots amb diversos matisos però que venen a definir aquella persona que es dedica a l’ensenyament, una de les professions més boniques però, és clar, reconec que no sóc massa objectiu donant aquesta opinió ja que formo part d’aquest col·lectiu.

Dir que dedicar-se a l’ensenyament, dins una aula, és vocacional és una obvietat. No m’imagino algú en una classe ensenyant ja sigui a infants, adolescents o adults si no hi té una vocació, una vocació que haurien de reafirmar mitjançant els estudis, les pràctiques i els recursos que cal que la societat els hi faci arribar per tal d’aconseguir els objectius. I, naturalment, en cap cas, és un ofici solitari. Les quatre parets d’una classe i el mateix docent només són una part de tot un complex sistema al qual moltes vegades desmereixem per la manca d’implicació com a pares, alumnes, des de l’administració, o per què no, la desmotivació.

Tranquils que ara no us faré un reguitzell de planys i queixes. Recordem que aquesta pàgina tracta de cinema així que, per què no dedicar-li un article als professors en el cinema? Fem-ne una petita tria.

I començarem per una de les imatges més icòniques del gremi. La dels alumnes de Robin Williams enfilant-se als seus pupitres acomiadant-se del professor que els hi ha fet canviar la seva visió de la vida gràcies a la literatura. Bé, com haureu endevinat estem parlant de Dead Poets Society (1989) en el seu títol original, un melodrama benintencionat sobre el sentit de la vida i el seu gaudi i com caldria que triéssim el nostre propi camí en ella.

Però per a una altra generació, un altre docent i unes altres aules també van quedar a la seva retina. Si us preguntés per To Sir, with Love (1965) us sonarà ben poc. Si us dic Rebelión en las aulas molts, probablement amb una certa edat, no ens enganyem, ja aixecaríeu la mà. En aquest cas un docent de color interpretat per Sidney Poitier començava a treballar en un institut dels suburbis londinencs amb alumnes amb múltiples problemes. Un cop més, el professor caldrà que trenqui les metodologies tradicionals per aconseguir arribar als seus díscols estudiants.

Comencem a establir un patró. El docent que trenca les rígides regles i intenta donar als seus estudiants noves eines per raonar molts cops amb la reticència, no només dels seus alumnes sinó també, i encara pitjor, de la societat que els envolta. Dos exemples amb docents d’edat molt diferent i de diverses parts del món. 24 ojos (1954) ens porta fins al Japó on una jove docent rep el seu primer destí en un remot paratge on tindrà dotze pupils i tot un poble tradicional a sobre seu i tot això amb una guerra a l’horitzó. Vicissituds similars a les d’un ja veterà Fernando Fernán Gómez a La Lengua de las Mariposas (1999), el qual connectarà amb els seus estudiants gràcies a la poesia mentre el món al seu voltant es dirigeix cap a una imminent i cruenta guerra civil.

Acabarem aquesta primera repassada amb una cinta actualment en cartellera per si voleu aprofitar l’ocasió. Profesor en Groenlandia (2018), molt ben valorada en diversos festivals, també ens porta al primer destí d’un professor que canviarà la seva Dinamarca natal per Groenlàndia. Moltes dificultats per integrar-se en la comunitat però, com no pot ser d’altra manera, ell també es qüestionarà la seva manera “europea” d’entendre la vida per entendre la seva nova comunitat.

Ens veiem a la propera classe.

Joan M. Rovira

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat