De cinema | Revista 3516/02/2009

De Cinema

El final és el que conta

Aquest món global nostre ens obsequia molt sovint amb noves paraules que enriqueixen el vocabulari i ens fan qüestionar l’anglès que vam aprendre a l’escola. Posem un exemple amb spoiler.

¿I què significa aquesta paraula que trobareu de tant en tant a internet? Quan llegim un comentari o una crítica d’una pel·lícula i ens expliquen una part de l’argument, doncs bé, això és un spoiler. En el món real, seria la conversa de cafè en la qual ens esbudellen de principi a final aquella pel·lícula que teníem pensat veure en els propers dies. Aleshores, el nom que li donem no és spoiler sinó, permeteu-me certa llibertat, torracollons que, tot sigui dit, és una paraula més nostra, oi?

Doncs en aquest article serè una mica com la persona descrita i parlarem de pel·lícules amb un final que deixen petja i que ens converteix en potencials esgarriacries quan parlem del tema amb les amistats. Això sí, ens centrarem amb pel·lícules que han passat ja a l’imaginari col·lectiu i obviarem les més actuals que per esgarrar-nos-les ja tenim els tràilers. I és que ¿algú encara no sap que el Bruce Willis és mort a El sisè sentit (1999)? Ai, perdoneu... però us mentiria si digués que no ho tornaré a fer. Així que ALERTA SPOILERS.

Subjecte a les meves pròpies filies i fòbies, aquí teniu un tast de finals que m’han impactat, de tota mena. Uns finals que són el resultat calculat i necessari a una excel·lent pel·lícula convertint-la en obra mestra i altres finals que salven a una cinta mediocre i que la graven a la nostra memòria. A veure si coincidim i, en tot cas recordeu que Ningú és perfecte (1959)

A vegades el que ens impacta és una imatge. ¿Qui no recorda Charlton Heston maleint la humanitat davant una malmesa estàtua de la Llibertat a El planeta del simis (1968)? I ¿qui no ha discutit mil i un cops que caram significa el monòlit de 2001, una odissea a l’espai (1968) amb aquell nen que completa l’evolució humana sota els compassos dels timbals d’Strauss a “Así habló Zaratustra”?

Altres cops són les paraules, la frase justa que culmina una pel·lícula plena d’escenes èpiques, la inoblidable Allò que el vent s’endugué (1939), i l’Scarlett O’Hara dient “realment demà serà un altre dia”. ¿Vosaltres què penseu? ¿tornarà amb en Rhett Buttler o no? ¿I què em dieu del mític “sempre ens quedarà París” de Casablanca (1942)? Fins i tot ens valen frases típiques de culebrots de tarda com ara “Luke, jo sóc el teu pare” de L’Imperi Contraataca (1980) i apa, tot el cinema amb els ulls com taronges.

En d’altres ocasions ens trobem amb aquell cop d’efecte perfecte que ens sorprèn, completant un cercle virtuós i deixant-nos amb un pam de nas, com ara a El Golpe (1973), The Game (1997) o Sospitosos Habituals (1994) ¿Ja sabeu qui era en Keyser Soze?

Ens agraden aquells finals que ens produeixen desassossec com ara la culminació de la paranoia terrorista d’Arlington Road (1999), la culminació d’un macabre llistat a Seven (1995) o, una recomanació personal, Els sense nom (1999), pel·lícula de desenvolupament irregular però amb final rodó pel tema tractat i on l’Emma Vilarasau ja patia abans de Ventdelplà. Però també ens agrada marxar del cinema amb un somriure –i potser una llagrimeta- veient com la mentida d’un pare salva a un nen a La Vida es Bella (1997) o xiulant els compassos de “Always Look On The Bright Side of Life” de La Vida de Brian (1979). I és que d’això es tracta. De veure el cantó brillant de la vida. ¿No és així?

I què doncs ¿ja teniu escollits els vostres finals favorits?


Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari