De cinema: Ara fa un segle (II)

L'estiu de fa 100 anys no havia començat massa diferent dels d'avui en dia. La gent que podia anava als llocs turístics com ara balnearis o platges en l'inici del turisme de masses i van llegir als diaris l'atemptat de Sarajevo on els hereus d'un imperi moribund havien estat assassinats. No ho sabien però la vida de la majoria d'ells estava a punt de canviar per sempre.

Els estats mobilitzaren els seus recursos començant pels humans. Europa feia mig segle que no vivia cap gran guerra des de que la nova potència prussiana havia humiliat als francesos i naixia Alemanya i els conflictes napoleònics, que aleshores complien un segle, es veien amb una perspectiva romàntica. Sumeu-li la propaganda constant. Les oficines de reclutament no donaven a l'abast.

Ho havíem deixat un cop aquest sentiment eufòric, talment com si la guerra fos un joc d'infants, ja havia passat i els soldats que tant havien patit es qüestionaven la raó del seu sacrifici a mans de generals que dissenyaven batalles de desgast on es malbarataven les seves vides. Per increïble que ens pugui semblar, la insubordinació no fou generalitzada i les autoritats van poder sufocar els conats de rebel·lió no sense emprar reiteradament la pena capital.

Però malgrat que les trinxeres del front occidental són l'escenari recorrent d'aquest conflicte no hem d'oblidar que aquesta guerra té l'apel·latiu de mundial. Moltes nacions s'afegiren a la conflagració volent aprofitar la suposada oportunitat d'ampliar territoris. Japó s'apoderava de les colònies alemanyes al Pacífic i a Àsia hi començava a establir les bases del seu futur imperi. Mentre, els diversos estats dels Balcans s'apuntaven al bàndol que pensaven que guanyaria i les colònies ajudaven a les metròpolis cosa que només ajudava a crear els seus senyals d'identitat i afavoria la posterior independència. L'Imperi Otomà ho feia al costat de les Potències centrals i això ens permet enllaçar amb el cinema que és el que ens toca.

Gal·lípoli (1981) ens mostra el bateig de foc de tropes fonamentalment provinents d'Austràlia i Nova Zelanda contra els turcs. La batalla es va desenvolupar a la península del mateix nom, un cul de sac destinat a derrotar ràpidament els turcs. És clar que aquests no tenien massa ganes de rendir-se, així que bàsicament es va convertir en un infern. La pel·lícula ens mostra l'eufòria inicial de 5 amics que decideixen allistar-se, la seva formació i la seva lluita. El final de la batalla fou una retirada sense que tants patiments servissin per res. El final de la pel·lícula, bé, us el deixo per vosaltres.

Cap al sud-est, els turcs se les van haver de veure amb un tal Thomas Edward Lawrence. Us sona? El cinema ha immortalitzat la seva vida a Lawrence d'Aràbia (1962) amb les faccions de Peter O'Toole. Segurament heu passat alguna tarda mirant les seves tres hores i mitja de metratge mereixedora de set Òscar i un bon grapat de premis més, tot i que, curiosament, no pel seu actor principal. A banda de la història principal, hi podem apreciar el doble joc de les potències occidentals amb els seus aliats àrabs que a la llarga provocarien conflictes encara no solucionats avui en dia.

En aquells dies, Àfrica es trobava sota el domini europeu i fins allà va arribar la guerra. Milers de nadius serviren en els exèrcits colonials i moriren en condicions sanitàries pèssimes i en combats menors. Gran Bretanya i França tallaven el bacallà al continent i no els hi va costar gaire vèncer les escasses tropes alemanyes. Potser no és la que reflecteix millor la cruesa del conflicte però sense dubte, La Reina d'Àfrica (1951) reuneix altres característiques que la fan una cinta amb aquell regust clàssic inoblidable.

Ja hem vist el perquè aquesta guerra fou mundial i encara ens falta parlar de l'entrada nord-americana a la guerra, de la revolució russa i d'un llarg etcètera.

Continuarem.