La nostra gent - Entrevistes | Revista 63

Contrastos: Terres de cultiu dels cosins Mestre

A Vilaplana, dos cosins germans, dels vuit Mestre per via materna de cal Bruno, coincideixen en què professen el fet de cultivar la seva terra amb gran dedicació i fruïció. Tanmateix, i tot i tenir aquest punt de partida inicial, el qual conflueix com a motor de fons a l’hora d’escollir una mateixa tria, també cal puntualitzar que ho desenvolupen des de dos formes d’entendre-ho, de fer-ho i de viure-ho diferent.

El primer cosí germà, en Josep M. Queralt Mestre, ja fa uns anys que s’escapa, quasi bé cada cap de setmana, de la gran capital catalana, per venir al seu poble natal per dedicar bona part dels seus esforços a cultivar un trosset de terra anomenat: el Coll Blanc, el qual conrea i mima com una mena de jardí paradisíac on li destaca un frondós i estilitzat alzinar. El segon cosí germà, en Jaume Anguera Mestre, ja porta molts anys de la seva vida professional, sortint cada dia, de bon matí, des de casa seva, situada al carrer major del seu poble, per treballar les seves terres de cultiu, en forma d’explotació agrària, que heretà com a patrimoni familiar, i que conrea i gestiona amb tota l’empenta, coneixements i passió del món.

Avui, i a través del present qüestionari, volem conèixer els seus projectes vitals agrícoles una mica millor i descobrir quines diferències o coincidències poden tenir aquestes formes d’entendre i de conrear les seves respectives terres agrícoles, les quals de forma conjunta i complementària, ja sigui per oci, per negoci o pel què sigui, conformen el nostre preuat i, de vegades poc valorat, territori.

Jaume Anguera Mestre	Josep Maria Queralt Mestre

1-Quan, com i amb qui vas començar la teva aventura amb les terres de cultiu que avui en dia regentes?
Vaig començar de molt jove de la mà del meu pare ja que no m‘ agradava estudiar. Ell em va ensenyar a conrear i a estimar la terra. Sempre el vaig tenir al meu costat, tot i les discussions pertinents, fins i tot quan vaig decidir reformar la finca amb el cultiu d’ametllers. Sempre hi havia hagut monocultiu d’avellaners.	Va ser un projecte conjunt amb el Haïm. A partir de principis del 2000 vam venir més sovint a Vilaplana a passar els caps de setmana i vam començar a treballar el Coll Blanc amb l’objectiu de preservar el patrimoni natural. Com que el tros s’havia transformat en un bosc es va netejar i aclarir i una part del terreny es va passar a conreu.

2- Perquè vas triar aquesta professió o hobby?
Perquè ben aviat vaig entendre que encara que fos una feina molt sacrificada, també era molt creativa i lliure. Jo podia fer i desfer a la meva manera sense que ningú (a part de mon pare, és clar) em manés. També vaig creure que d’aquesta vocació em podria guanyar la vida dignament, cosa que no sempre succeeix amb altres professions.	A mi sempre m'ha agradat la terra. D’altra banda, també m’interessa la jardineria i el paisatgisme. En el cas del Haïm cercava un espai de pau i tranquil·litat com a contrapunt a la vida urbana.

3- Ens pots explicar on es troben les teves terres i ens pots descriure com són?
La meva finca es troba a un quilòmetre del poble a la carretera d’Alforja, dins el terme municipal de L’Aleixar. La travessa la carretera que es va construir de Vilaplana a Alforja al anys 90. No és completament plana ja que està situada al peu de la muntanya i la part més alta (anomenada per la família Canta-corbs) ja és bosc de pi i alzina. Des de la part que queda per sobre la carretera es veu el mar. Aquest desnivell del terreny ha fet que per plantar fruit de secà hagi hagut de fer molts bancals. Les cinc basses que hi ha em permeten duu a terme el rec de suport: un rec entre el secà i el regadiu que fa que les collites siguin més regulars.	El tros està dividit entre els termes de Vilaplana i l’Aleixar, al començament del Camp de Vaques per la part de Vilaplana. És el típic tros de secà; és molt planer i situat entre dues rases.

4- Quin són els principals arbres de cultiu que tens plantat i amb quines varietats o complementes.
Faig monocultiu d’ametllers, tot i que tinc unes quantes oliveres i alguns arbres fruiters pel consum propi.	Els arbres de cultiu són majoritàriament fruiters, a banda dels olivers que hi havia a la finca. Cal tenir en compte que no és un tros de conreu i, en aquet sentit , els arbres tenen un valor més ornamental que altra cosa.

5- Fas verdura. En cas afirmatiu, de quin tipus i la fas per consum familiar propi o per vendre al mercat?
La verdura l’he començat a fer de gran. Abans la feia el meu pare i jo no en tenia cap interès. Ara trobo que és una feina molt agraïda. Cultivo la de temporada per menjar a casa.	No faig verdura. En aquest tros no hi ha aigua i venint només els caps de setmana és impossible. Espero jubilar-me per poder dedicar-m’hi.

6- Quina és la teva relació amb la terra i penses que la cuidem de manera adequada?
La terra és la meva opció de viure, forma part de la manera que tinc de veure la vida i de guanyar-me-la. El treball és dur, no compto hores, no penso si és diumenge o si és festa, si hi inverteixo més del que cal... malgrat tot n’estic orgullós. També hi tinc un estret vincle a nivell emocional ja que ve d’una llarga tradició familiar. Quant a cuidar-la faig el que puc. Cada vegada miro de ser més curós amb l‘entorn, procuro ser menys agressiu amb els productes que utilitzo, de tornar a la terra el que n’extrec, no deixar deixalles al tros... En general penso que les persones que treballem la terra des de la tradició i des de l’amor transmès per la família la tractem com cal. Tot i així les terres que ja no són propietat dels pagesos sovint, es converteixen en finques tancades que acostumen a ser una mena d’aparcament de deixalles. S’hi construeixen casetes que transformen la identitat del paisatge que havíem mantingut els pagesos fins ara dins del nostre terme.	Per mi la terra i el paisatge són una metàfora visual en que es barregen imaginació i realitat. La meva visió de la terra està molt relacionada amb la poesia i la pintura. Sóc conscient de la singularitat de la meva relació amb la terra i el paisatge.

7- Què és l’aigua per a tu, en relació a les teves terres?
És el pitjor dels meus somnis. Em neguiteja i de vegades no em deixa dormir. Degut a la sequera continuada que patim, l’aigua ha anat minvant fins el punt que es fa molt difícil omplir qualsevol bassa. Les mines no ragen i els pous estan secs. Jo en els anys que fa que m’hi dedico no havia vist mai una sequera igual. Tant és així que em veig obligat a fer un pou per intentar trobar-ne i poder regar els arbres. Espero estar de sort!!!!!	El fet de no disposar d’aigua m’ha portat a buscar alternatives que em permetin regar mínimament durant els mesos d’estiu. És una limitació important a l’hora de materialitzar determinats projectes.

8- Què en penses de que la gent pugui passejar pels camins de la teva finca ja sigui caminant, corrent, buscant bolets o senzillament contemplant la teva plantació.
Pregunta difícil. Fins fa poc temps no havia tingut massa problemes amb els caminants , ciclistes i gent que passava pel meu tros. En alguna ocasió he mantingut converses amb gent com nosaltres , respectuosa amb l’entorn que m’han fet distreure de la quotidianitat del treball. Però ara des de fa relativament pocs anys he tingut problemes: persones que m’han tret una navalla pel simple fet de cridar-los l’atenció perquè buscaven espàrrecs a casa meva, el lladre de taronges de cada any, els que tiren les deixalles que generen, els que es creuen amb el dret de collir la col més maca, els que entren a la caseta i prenen les eines... per tota aquesta gent impresentable m’he vist obligat a posar una cadena i fins i tot plantejar-me el fet de fer un tancat a la finca. Així doncs que és el que he que fer?. Esperar la bona voluntat de la gent o tancar el tros amb pany i clau? . Al cap i a la fi tot i ser camp, una finca és com una casa cuidada mimada i mantinguda pel seu propietari.	Aquest tema és una mica complex. D’una banda, tinc un concepte del meu tros com una mena de jardí tancat, un espai íntim i secret i, en aquest sentit, la presència de l’altre constitueix un element “curtcircuitador”.

9- Quina opinió en tens de la tradició finisecular de la caça tan arrelada al poble dins de les finques de cultiu, camins veïnals o dins de la zona d’àrea lliure de caça.
Amb els caçadors de Vilaplana no hi tinc cap problema. Coneixen molt bé la muntanya i el territori. Dins la seva idiosincràsia ajuden a cuidar–la i són respectuosos. A més ajuden a regular la plaga de porcs senglars que estem patint.	El Coll Blanc l’hem declarat com a zona en què no es permet caçar. Es tracta d’una qüestió d’ètica, tot i que respecto l’activitat dels caçadors i reconec el seu paper respecte a l’equilibri de l’ecosistema. Nosaltres volem que el Coll Blanc sigui un espai a preservar.

10- Tens problemes amb la fauna salvatge dels nostres boscos, porcs senglars, cabirols, guineus... i si és així, quines solucions penses que cal adoptar.
Si que hi tinc problemes sobretot amb els porcs senglars. La solució no la sé doncs la plaga ha proliferat molt en els últims anys. Jo he posat una tanca elèctrica en una part de la finca, tot i així entren per un altre costat.	Tenim un greu problema amb els seglars i els cabirols. Ens malmeten els arbres i els marges. No sabem com solucionar aquest problema sense fer una inversió considerable.

11- Penses que les administracions, ja siguin locals o comarcals, haurien d’ajudar més la nostra pagesia i protegir més les nostres terres de cultiu.
És evident que les administracions en general ens haurien d’ajudar molt més. La majoria de vegades tot es burocràcia i més burocràcia. Crec que no valoren la importància de la feina que fem. De la terra se’n treu la principal matèria primera, el menjar. Ajudem també a mantenir l’equilibri ecològic del territori i a més configurem el paisatge del nostre país. Però com sempre, manen els diners. Resulta que és més barat comprar fruit sec de Turquia o d’altres països, encara que no siguin de tant bona qualitat com els nostres. En els últims anys estem immersos en la política de les subvencions. Nosaltres no volen viure d’elles, volem que se’ns pagui el producte al preu que ens pertoca i sobretot que no es compri a fora mentre n’hi hagi d’aquí. Com sempre tenen més prioritat les grans multinacionals que els petits pagesos i l’administració no té cura del control dels preus agraris.	Els problemes de l’agricultura no estan ben resolts a casa nostra. La Política Agrària Comuna no té en compte les especificitats de Catalunya. Només un estat sobirà pot garantir un canvi en les regles del joc.

12- Què creus que en pensen la teva família i o els teus amics de la teva feina al camp?
La família sempre ha respectat la meva feina. En els inicis, potser va costar una mica més, doncs la meva dona em retreia que passava més temps al tros que a casa i que de vegades hi gastava més del que en treia. Als meus fills quan eren petits se’ls feia feixuc, sobretot quan els prenia perquè em donessin un cop de mà. A hores d’ara crec que fins hi tot se’n senten orgullosos. Amb els meus amics no he tingut mai cap problema pel fet de ser pagès. Sempre han respectat la meva feina igual que jo la seva.	Respecten i entenen la meva activitat.

13- Per acabar, quin futur immediat o llunyà albires o intueixes per les teves terres de cultiu i del conreu agrícola en general?
El futur... La intenció que tinc és deixar la terra als meus fills, de la mateixa manera que els meus pares me la van deixar a mi. Espero que no els sigui un mal de cap massa gran i que sàpiguen trobar una solució per continuar cuidant-la , ja que està clar que cap dels dos vol dedicar-s’hi.	Pel que fa al Coll Blanc continuarem el projecte que tenim endegat, amb les limitacions pròpies d’una dedicació de caps de setmana. Respecte a l’agricultura en general constitueix un element clau per a la viabilitat de la futura República Catalana i, en aquest sentit, s’han de produir canvis estratègics en les polítiques agrícoles.