La nostra gent - Homenatges | Revista 68

Carta a Carles Capdevila

Bon dia, Carles!

Abans de res, permet-me que em presenti breument. De renom, em diuen Pitxi, com abans li deien al pare, i ara, curiosament, li diuen als nostres dos fills. Al marge d’exercir l’ofici de pintor, formo part de la redacció de la revista Lo Pedrís de Vilaplana.

Intueixo que, quan rebis aquesta carta aquí dalt, et fotràs a riure. I pensaràs: -Mira que ets il·lús de creure que m’arribarà en mà, tal com està de fotut el correu en aquest país. Suposo que et preguntaràs, mentre somrius amb aquesta mirada entremaliada i tendre: -Què redimoni em vols dir? Amb la feinada que se m’acumula amb tanta correspondència que m’arriba dia rere dia. Doncs, sort que em van dir: -Descansa en pau.

Et vull dir que la teva marxa forçada cap aquí dalt és una putada. I t’ho reafirmo, encara que no ens hàgim conegut en persona durant la teva estada curta aquí baix. Sobretot per tu, Carles, i els teus. I potser diràs: -Sí, i tant, una putada, i de les grosses. Encara tenia tantes coses boniques per aprendre i donar a la vida. Però... què hi farem. Em devien necessitar per organitzar alguna feineta. I ho entenc, aquests d’aquí dalt, sempre estant penjats als núvols.   
 
Carles, entre tu i jo,  hi ha algunes petites coincidències que potser t’agradaria saber. Que et vas criar en un poble petit, Hostalets de Balenyà (Osona) com el meu Vilaplana (Baix Camp) i que n’estaves molt, com jo; que compartim l’orgull de ser fills d’un artesà, tu de fuster i jo de pintor;  que a l’any 2000 vas donar llum a l’APM i nosaltres a l’actual revista del poble; que sempre t’ha agradat escriure i informar bé als teus lectors, tu a l’Ara i nosaltres a Lo Pedrís; que ens preocupen temes propers o universals dels éssers humans;  que la teva malaltia també va visitar casa nostra, encara que a tu en persona... Sé que les comparacions són odioses, i que algú pot pensar, de què va aquest pretenciós. Em prenc aquesta llicència perquè vull alegrar-te el dia.

Company, el primer dia que et vaig escoltar a la radio vaig al·lucinar. Sí, noi, flipar, enlluernar, meravellar, captivar... Tu saps millor el verb que tocaria. Sempre has estat un mag de les paraules. Mai havia escoltat una programa tan original i instructiu, sobre com criar amb valors als nostres fills, com el teu Eduqueu les Criatures. Amb aquell to de veu agut, com d’adolescent astut, em contestaràs: -No cal que exageris home, no n’hi ha per tant. El que passa és que he tingut molt fills... I l’experiència és un grau. O no?

Sí, sí... Carles,  però no es tractava d’aquella paternitat mal entesa com quan a molts pares ens cau la bava al parlar dels fills. No, no... que redimoni, parlaves amb aquella imaginació, claredat i sentit de l’humor, sense tòpics ni massa sucre, sobre l’educació infantil que... em van caure els collons a terra. Vaig pensar, amb certa enveja: -Jo vull dir el mateix que tu. Però mai ho sabré dir així de bé. Cal acceptar-ho. Potser hauré d’estudiar Filosofia com tu?  Ni així, noi. En fi, que es notava que tenies talent, que no impostaves el que deies. Et brollava de dins.  No sé ben bé el què, però et feia empàtic i, sobretot, tant el que deies com el que no, transparentava veritat.  Potser, se t’escaparà: -Va home va... No n’hi per tant. Sempre m’ha agradat fer comèdia. No saps les coses que hi pots impostar sota les ones hertzianes. I no cal que em facis tant la pilota, home, que ara ja no et puc endollar a l’Ara. Tinc altres projectes de més alts vols.

T’he de confessar que sempre m’ha costat tenir sentit de l’humor. Ni la família em riu els acudits. Quina enveja noi, a través del llenguatge aconseguir fer riure i fer feliç a la gent, encara que sigui fugaçment. Dir les coses amb aquesta gràcia, sensibilitat i rapidesa com un llamp. Vaja, osonenc , que tens... talent.  Plis Plas, ja està, ja l’has clavat. A més, amb enginy i humor. Perquè diguin que els catalans som sonsos. Mira si m’agrada el que dius sobre l’humor que he retallat un article teu on hi reflexiones. L’he penjat a la cartellera de suro de casa, com si fos un dels meus deu Manaments.  -Ja tornes a exagerar noi, vilaplanenc, no? “–Quan parlo en algunes xerrades de  << Viure amb humor>> no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments. “

Després del programa, ja no vaig parar. Primer pixant-me de riure amb les idees fresques i punyents a l’APM. Seguidament volia saber què més deies a la teva columna setmanal de l’Ara. Un diari innovador que heu parit molt bé. Tu l’has dirigit i t’hi has deixat la pell,  dient les coses que has volgut dir sense embuts, amb el que anomenes coratge. 

D’aquest valor, el coratge, vas fer-ne referència en la teva columna que dedicaves a Pep Guardiola. L’article es diu Aprendre del coratge de Guardiola i és senzillament genial, entre d’altres sentencies, afirmes:  “ –El coratge és el valor que conrees per fer el que has de fer. Provoca actuacions que implica riscos però no per amor al risc sinó per compromís, per un bé superior, per dignitat, per honestedat. El coratge requereix tenacitat, té com a premi el respecte i reforça la integritat. (...) El coratge és el valor passat per l’intel·lecte, al servei d’un projecte i assumint sempre la responsabilitat individual per un avenç col·lectiu.

No et cansaré amb tot el que has escrit que és moltíssim, abraça molts camps, té gran talent periodístic i, sobretot, transpua humanitat. Imagino que t’ho saps de memòria. Però seria imperdonable no citar alguns exemples com l’article Els millors Reis de la meva vida, quan el teu pare, el fuster dels Hostalets, per sorpresa aquell dia us va regalar una taula de ping-pong. Estava molt ben feta, i tu, sense saber-ho, el vas ajudar com a aprenent. O, les teves cartes d’agraïment dedicades als bons mestres, als metges, a les infermeres, a les dones de fer feina...  Totes carregades d’un humanisme que els dignifica i que ens commou. Al gran coratge que has mostrat per parlar sense tabús del teu Càncer. O, què dir, de la columna dedicada a la teva mare, Petons d’una mare, el més gran del món per agrair-li el seu suport incondicional, amb 77 anys, quan estaves baldat al llit per les últimes sessions de radioteràpia. És impagable, no es pot dir res més bonic i entranyable a la mare. Llàstima, jo no hi vaig ser a temps. Ni amb mil vides, podria dir amb tant d’encert i tendresa la relació d’amor entre un fill i una mare. De pensar-hi,  se m' esborrona la pel. Deies: La mare s’asseu al costat del llit, m’agafa la mà, em fa petons dolços. I de sobte tinc menys por, sento menys dolor. Ens cauen llàgrimes. D’emoció.

En fi, Carles, que ja fa un mes que vas marxar i ja et trobem a faltar.  No sé si m’he explicat prou bé. Tu, com a mestre de mestres, estic convençut que m’entendràs. Sempre has tingut una de les millors virtuts humanes: saber escoltar als altres. Moltes gràcies per tot, company. No et robaré més temps. Segueix pencant pel cel. Aquí baix, com cantava el teu amic Gavaldà, Ningú ho ha demanat, però fa bon dia.

Cordialment.
 
In memoriam a Carles Capdevila i Plandiure
Pitxi, un redactor de Lo Pedrís.  A Vilaplana, 3 de juliol de 2017

Pitxi



+ Publicar el meu comentari