Entrevistes | Revista 1425/11/2003

Carme Juanpere Isern, la Carmeta Pistol

La Carmeta Pistol es mou i no pot estar-se de reballar contínuament. S’aixeca i m’ensenya com es va arromangar els camalls per mullar-se els peus la primera vegada que veia el mar a Salou. A poc a poc va desenredant els secrets d’infantesa i joventut al Mas del Pistol i l’arribada al poble amanint-los graciosament amb la vitalitat que sempre ha format part del seu tarannà vivaç i jovial.

Sabeu d’on ve el renom de cal Pistol?

Això ve de tres-cents anys enrere, d’un dels amos del mas, que en acabat va posar una armeria a Reus (em sembla que encara existeix) que volien dir "can pistoles". De fet, les armes que tenien el pare i el tiet Magí per anar a caçar eren totes d’allí...

Heu estat una de les darreres famílies de baixar del mas al poble...

A escola, les primeres lletres les vaig fer a Alcover. Quan va venir la guerra, el pare ens va venir a buscar i ens va dir que, si ens havien de matar, era millor que ens trobessin tots junts al mas. En acabat vaig baixar a servir a Reus, a cal Padreny, durant tres o quatre anys. I, finalment, vaig fer cap a Vilaplana per servir a ca l’Aleix, quatre o cinc anys més. Llavors ja tenia vint-i-un o vint-i-dos anys...

Anàveu baixant periòdicament o fèieu més aviat vida al mas?

Baixàvem a la festa major. La mare va baixar també per tenir la Maria. De fet, jo vaig néixer el vint-i-vuit de juliol a les vuit del dematí, al mas. Al mas també hi van néixer la Ció (que si es descuida, marxa per un mal part!) i l’Andrea. De dalt, en som, doncs, tres!

I què en recorda del canvi?

Per a mi molt bé! Encara que servia a ca l’Aleix, quan plegàvem anàvem cap a casa, ens arreglàvem i anàvem a passejar. Ja coneixia el Joan, vam festejar nou anys (inclosos dos anys i alguns mesos del servei!) i ens vam casar el dotze de gener del cinquanta-sis.

I ara feu de pagesos d’una altra manera...

Al mas fèiem blat, llegums i pataques. Teníem cabres, bens i gallines. Me’n recordo, que se n’havia escapat alguna i que, en acabat, tornaven a menjar lloca i pollets! Una altra vegada, a una que també s’havia escapat i havia post en algun racó, un gos se li va menjar els ous i va tornar ella sola, i mig escaldufada!

Anar a Reus devia ser tot un viatge, no?

Sí, recordo haver-hi anat amb el padrí i un ruquet carregat de carbó. Va ser molt pesat (quin turment!), em vaig fer un fart de plorar i vaig dir que no hi tornaria mai més. Això em va passar perquè jo era la grandeta i volia anar a tot arreu. Més tard vaig tornar-hi a anar amb el cotxe.

I què va passar el primer dia que va veure el mar?

Lo Macià tenia un amic de Riudoms, que es deia Ventura, que ens va convidar a anar a Salou, bany en dejú i una sardinada. Quan vam ser allí, com que jo no portava "traje", em vaig arromangar i vaig començar a caminar cap a dins de l’aigua, però em vaig posar tan nerviosa per la por d’enfondre´m que el dinar no se’m va posar bé. A més, com que em van veure espantada d’aquella manera, un de Riudoms va fer veure que s’enfonia i s’ofegava, llavors jo vaig apretar a córrer tan de pressa que vaig quedar tota mullada! Tenia dotze anys i aquella sardinada no em va fer profit!


I la vida allà dalt, al mas, què tal era?

Doncs el dia que convenia anàvem a pasturar les cabres, els bens o el que convingués mentre els homes es cuidaven de l’horta. No ens feia por de veure una serp, però el cert és que no érem gaire atrevides.
Al mas, un bon foc a terra i un prestatge amb teies. Després va arribar el llum de carbur, que ja tenia una bona flama...

L’aigua l’anàvem a buscar a la font que en dèiem de cal Sec.

Teníem dos bous per engreixar. Jo tenia cinc anys i encara me’n recordo, que el pare els donava menjar i el padrí els treia a pasturar i els feia alguna broma... Va arribar un dia que el van encarar i, si no hagués pujat a un arbre, potser l’haurien mort! Un altre dia, a l’hivern, que els va baixar al poble a pasturar, a la pedrera del Rebato, a un tal Quincana (que també els va fer bromes), si no l’arriben a ajudar, allí mateix li haurien fet la feina. Per això els van haver de vendre a la fira d’Alcover abans d’hora. Eren massa valents!

Quina relació teníeu amb els altres masos?

Amb els de cal Somí i els de cal Manró, sempre vam estar molt bé. Alguna vegada venien o anàvem a amprar alguna coseta . Els de cal Sec ja se n’havien anat cap a Alforja i França...

Quins jocs recordeu de la infància?

Jugàvem a cartes, a la "mascambrilla", amb els de cal Macià. Uns dies baixaven ells i uns altres anàvem al seu mas, una vegada a cada mas. Menjàvem pa torrat amb mel, secallons o encara recordo aquella xocolata "Ortiz" (que era la més barateta!, poca que en vèiem...) També jugàvem a amagar, a les penyores o a la "redona"(que alguna vegada la desfèiem perquè se’n sortís el que parava i fer-lo desorientar...). Més endavant vam tenir una oca (de cartronet i senzillet, és clar!)

I si pogués fer-se enrere, què enyora?

Doncs anar cap aquí-cap allà a les festes majors (Sant Pau d’Arbolí, el Roser de la Febró, Sant Miquel de l’Albiol i el primer de setembre de l’Aixàbiga). Anàvem a ballar a la Mussara i, com que tornàvem que ja era fosc, els pares tenien quimera: "no baixeu tard!", i a l’altre diumenge… castigats!

Llavors no pensava en res, teníem tota la família bé de salut, i amb totes les amigues (l’Emília, la Maria Pilar), les meves germanes i alguna mare que ens acompanyava anàvem a la fira de Prades o al ball d’algun poble. Estàvem contentes de poder ballar la "toia", no ho sabeu prou! Alguna vegada baixàvem que ja sortia el sol. Només que algun camí, a la tornada, ens havia agafat passió de dormir, encara que no ens vam aturar mai per por de refredar-nos. Arribats a casa, hi havia mares que no veien bé aquelles hores d’arribar, i a algunes ens enviaven a pasturar les cabres!

La Redacció



+ Publicar el meu comentari