Entrevistes | Revista 1828/11/2004

Carlota Alsina Munté, de cal Sendo

“Des del llit sentia el pum-pum del martinet i el repic del martell a l’enclusa”

Entre cafès, copes i carajillos servits amb aquella cordialitat que de manera tan generosa obsequia a tothom, la Carlota ens ha atès, una tarda molt agradable de novembre, mentre preníem un cafè asseguts en una taula del Casal.

- Ets la filla de l’últim manyà del poble, què en guardes a la memòria d’aquella època?
Em recordo molt de quan es ferrava al carrer. Sentia des del llit el repic del martinet i del martell a l’enclusa. També d’aquella pols del carbó i de l’olor tan forta del moment de ferrar els animals que a vegades es barrejava amb l’olor de socarrimar el tocino de les botigues de més amunt.

- Què recordes de quan vas marxar?
Recordo que va ser l’any del Lluís Llach i la bandera. Ningú la volia portar i jo, com que havia de marxar, no em va fer res de passejar-la amunt i avall per tot el poble.

- Quan vas anar cap a França, com va ser i què t’hi vas trobar allí?
Va ser el juny de l’any 1975. Quan marxes ho fas molt il·lusionat, és una cosa nova, ets jove i tot t’està bé... Però els primers mesos van ser fotuts, no entenia res! La idea era que a França hi tenia el sogre que parlava espanyol i que amb ell aniria aprenent el francès, però no em va servir per a res doncs es va morir el desembre del mateix any.

- És molt diferent de Vilaplana el lloc de França on vas anar?
El clima allà, a la frontera amb Alemanya, és molt fred i la gent també. Acostumats, aquí, que som molt oberts, ben just si ens dèiem “bon dia”. No vaig fer cap amiga (ja et pots imaginar, amb el meu caràcter!) Al matí, obria la finestra i estava núvol, a la tarda igual i quan la tancava també, i això durava dies i dies...

- Què hi feies a França?
Guardava nens, me’ls portaven a les vuit del matí i els tenia fins les cinc de la tarda, els portava al col·legi, els anava a recollir i els donava dinar. En vaig arribar a tenir sis de nens! A França aquesta feina era molt habitual. I així va ser com vaig aprendre a parlar francès, guardant nens! A part d’això no vaig fer res més, després vaig tenir els meus i ja no vaig seguir.

- I què enyores de cada lloc?
Allà dalt, era jove i ho trobava tot bé. Quan vaig tornar a baixar, vam trobar molta diferència. A França la sanitat i l’educació estaven molt bé, tant els metges com les escoles i el material escolar eren quasi tots gratis. A més, allà dalt jo era una senyora, aquí no res... la setmana s’acabava el divendres, no com aquí!

- Quin va ser el motiu pel qual vau decidir tornar a baixar?
Vam baixar perquè els pares es van fer grans... tot i que també pel clima... no sé.

- La família, també se’n va ressentir del canvi?
Sí, sobretot la canalla. El Jordi no tant perquè tenia sis anys, però la Veronique no va anar massa bé al començament de l’escola

- I una vegada a Vilaplana de nou, has fet de tot!
He fet de pagesa, cambrera, peixatera, botiguera, i perquè no ha sortit res més! Qui m’ho havia de dir!
M’agrada molt l’hort i el tros. A França em feia les bajoques i les tomàquets, Teníem un jardinet i allí ho cuidava tot. Ara, aquí, ja no tinc tot el temps que m’agradaria per destinar a la terra...

- I el bar del casal?
Mira que em van avisar que no ho agafés. Me n’he adonat que sóc massa gran i se’m fa pesat, he de reconèixer que hauria estat millor deu anys enrere... De fet, és una experiència nova però si fos ara m’ho pensaria dues vegades! A més, durant l’any només tanquem dos dies, per cap d’any i Nadal, i et fas un fart de treballar. I a tot això hi hem de sumar que, tot i que és prou notori que el poble és petit, realment fa falta una mica d’animació als vespres. Només ens queden els quatre jubilats de la tarda i els assidus que baixen a la nit! De fet, hi ha una mica de tot entre la clientela, n’hi ha de molt fàcils i n’hi ha de més “complicadillos” Però el què és cert és que la gent surt cada dia menys, està tot molt mort! No sabem com anirà! No m’estranyaria que al proper que agafés el Casal, si se’n troba un, se li hagués de pagar perquè el portés, hi ha molta feina per dur-lo una mica bé!