Història - Història local | Revista 89

Campanar, Campanes, Campaner, Campanada, Campanilles...

Etimològicament, campana ve del llatí campaña, gentilici de Campània, d’on provenia el bronze per a fabricar les campanes (s. XIV).

Campana: Instrument idiòfon de percussió, generalment de metall, que té la forma d’un vas, el qual es presenta suspès, boca avall, i sona en ser colpit pel batall o per un martell exterior.

Segons un estudi que recull les alçades dels campanars de Catalunya per comarques, Alçadescampanars2pdf, l’alçada del campanar de Vilaplana i la dels campanars dels pobles veïns són:

- Vilaplana La Nativitat de Maria 31,42 m
- La Mussara Sant Salvador 14,50 m
- La Selva Sant Andreu 26,19 m
- l’Aleixar Sant Martí 40,00 m
- Maspujols Santa Maria 40,66 m
- Alforja Sant Miquel 47,30 m

Pel que fa a l’alçada, el nostre campanar és dels més humils de la contornada, però pels materials de la seva construcció, la forma i el color, és diferent de la majoria i bastant únic. Per la part de dins és de pedra, però està revestit per fora de maons que li donen aquest color rogenc característic. A “Campanars tarragonins. El cas d’Alforja”, hi trobem informació de la construcció de la nostra església i les famílies implicades. Interessant.

Recentment i gràcies a la feina de recuperació del patrimoni que es duu a terme pel grup que porta aquest nom, hem tingut notícia dels forns teulers o rajolers que tenim a Vilaplana. Algun el coneixíem, però la majoria no. N’hi havia quatre.

Segons sembla, precisament, aquests forns van sorgir per fer front a la gran demanda que hi va haver de rajoles per a construir el campanar que ara perfila la silueta del nostre poble.

Per dins, el campanar té uns altres atributs:

Hi ha tres campanes dins del campanar, la gran, la Sebastiana, pesa 500 kg i el 1967 van portar-ne la tremuja* de València. La mitjana, la Bàrbara, que necessita una mica de restauració i una altra de mida semblant a la Bàrbara que van portar de la Mussara el 1970 i que segons el llibre “L’Església de La Mussara. Un viatge de 900 anys”, es diu Maria i va ser fosa a Reus l’any 1839. Una quarta, petita, és a l’exterior, a l’espadanya d’un ull que hi ha a sobre el frontó de la façana. Aquesta també rep el nom de Maria. De les dues campanes que hi havia al poble abandonat de la Mussara, l’altra va fer cap al poble de Capafons, a l’ermita de Barrulles.

Perquè les campanes compleixin la seva funció, cal un campaner: El Pere Ramón. Campaner i moltes coses més. Ha tocat les campanes des dels 13 anys, quan ja hi pujava per ajudar a son pare i a sa mare. Ens diu: “El mestre em donava permís per sortir un rato abans”.

Comenta també, que quan ha calgut, ha comptat amb el suport i ajut del Francisco de cal Favià per fer-les repicar.

Ell va heretar aquesta feina i d’altres del seu pare, el Pep Cinto, que l’havia fet des del 1945, any que va començar i fins al 1969, any que va traspassar. En Pere Ramón tenia 17 anys, en fa 55 que puja al campanar.

Fent memòria, recorda aquests tocs que es feien i que ja no es fan:

- Es tocaven les campanes el dissabte al migdia per enunciar la festa de l’endemà.
- Es tocaven a la 1 i a 2/4 de 3 per assenyalar el començament i final de la parada laboral de migdia.
- A Mes de Maria, al maig
- A Rosari de l’Aurora, també el mes de maig
- A Setenes, els divendres de les set setmanes de Quaresma.
- Al Novenari, els nou dies de les ànimes.
- Per la Mare de Déu del Roser, a l’octubre.
- Toc de foc.
- Per Corpus.
- Toc “d’aubat” (albat), quan moria un infant.
- Tocar el “temps” (hi havia un toc per a assenyalar tempesta o temps perillós).

El Divendres Sant no es podien tocar campanes, però sí que se sentien les MATRAQUES tot el dia.

Sí que continuen encara els tocs de:

- Missa
- Festa Major
- Toc de difunts.

A més de les campanes i el campaner, hi ha un tercer component en la història d’un campanar: les anècdotes del dia a dia.

Per exemple:

Hi han caigut dos llamps. El primer, va ser a finals dels 40, que va obrir una escletxa al campanar que encara s’endevina. Va esberlar la campana mitjana que té la nafra i va produir una gran trencadissa a l’abadia. Sembla que el llamp va baixar pel cable de la campana que dona a les escales i d’allí va entrar a la casa del capellà. El segon, va tenir lloc el 1972 o 1973 i va esberlar una mica una cantonada del campanar.

Abans del Pere Ramón han fet de campaners, el seu pare, el Pep Cinto, el Joan Cabré i tots els seus germans, el Sebastià Masdéu abans de la guerra, l’avi Picon, pare del Carlos i del Francisco Picon, i la seva mare, la Mariana “Campanera”. En temps d’aquesta avantpassada de les germanes Mariana i Rosa Vernet, ens expliquen que el Batista Bidó, germà de la Teresa Bidó, del Pep Bidó i de l'Adela Bidó, amb només 11 anys va pujar amb ella al campanar i sortint a la part de fora va donar tot el tomb caminant per la rebava que l’envolta! Si en devia ser de tremendo!!

També hem sabut que hi havia un encarregat de donar corda al rellotge del campanar. En aquest cas era el Sebastià Baget, pare de la Quimeta i de la Victòria. Aquesta última va continuar l’encàrrec del seu pare.

Si repassem la cultura popular i les dites o frases fetes, veiem que campanes, campanar, campanades... hi són força presents:

- “No es pot anar a missa i repicar”
- “Ventar les campanes”
- “Llençar les campanes al vol”
- “No és tard mentre toquen campanes”
- “Més sord que una campana”
- “L’últim toc”
- “Sentir tocar campanes”
- “Toc d’alerta”
- “Una campanada”
- “Ser un tocacampanes”
- “N’hi ha per tocar campanes”
- “Bon batall!”
- “Cada campana fa el seu so”
- “Campanes al vol, pilotes a l’olla”
-“Alt com un campanar”
- “Fer-ne de l’alçada d’un campanar”

I podríem seguir. Queda clar que no només hi ha una funció religiosa lligada a les campanes, també hi ha un ús civil, social, de comunicació clarament, pel fet en si que s’esdevé i per les dinàmiques que es generen en conseqüència. Val la pena consultar” Les campanes d'ús civil a Catalunya: cap a la concepció moderna del temps” on es fa palès el valor enfront del rei i l’església que tenia la campana i la possibilitat de control del ritme de vida; d’aquí venen les torres del rellotge. El toc de campana és patrimoni d’interès nacional des d’octubre de 2017.

Tots hem sentit les campanes del nostre poble o del poble veí si n’érem més a prop i la seva visió i el seu so ens situaven i ens situen en el temps i en l’espai, pel què enuncien i perquè ens fan sentir a casa.

Actualment, els dos campaners del poble són a prop dels 70 i 80 anys, respectivament. Reflexiono i com que no pertanyo al grup de persones a les quals el so de les campanes els molesta, penso si serem a prop d’acomiadar-nos d’aquest so que sempre ens ha acompanyat? NO voldria pas que passés. Sé que pobles del voltant ja no en gaudeixen, però forma part del nostre patrimoni i no ho hauríem de perdre. Els nens de l’escola potser no en saben res i potser els hi podríem ensenyar. Podríem pensar maneres d’allargar la vida d’aquesta tradició, d’aquest valor, d’aquest patrimoni i fer-ho “sostenible” per tal de poder-hi conviure i no perdre-ho. De fet, serà una decisió nostra i respondrà al valor que li vulguem donar com a comunitat.

Gràcies, Pere Ramón, per tots els cops que has pujat al campanar per nosaltres i ens has regalat aquesta música que reconeixem de lluny i amb els ulls tancats.

Gràcies també a la Maria Planot, a la Montserrat i el Josep Joaquim i a la Núria Bidó, pel seu temps, aclariments i conversa sempre agradables.
Fins a la propera,

* La peça que assegura la campana i li fa de contrapès al ventar-la és anomenada Capçal o Tremuja.