La nostra gent - Homenatges | Revista 69

Cal Teodoro

A Vilaplana, a finals d’agost del 2017, quan la calor encara ens escalfava de valent, la Maria del Carme Virgili Prades tancava definitivament les portes de la botiga de queviures familiar, coneguda al poble com "Cal Teodoro". Si les seves parets ens parlessin de la perllongada trajectòria d’aquest establiment, que ha donat servei durant tants anys al poble, no tindríem prou tinta per escriure la crònica biogràfica que realment es mereix.

Ella, la Maria del Carme, ha estat l'última baula de la família que ha regentat la botiga situada a la part alta del poble, tot just a la cantonada de la placeta Pau Casals, allà on es creuen quatre carrers: el dels rentadors, el de la baixada de Cal Conso, el de pujada del pont de Mallafré i el de Sant Sebastià. La seva dilatada trajectòria, com a treballadora autònoma dirigint aquest establiment dia a dia i any rere any, ha posat fi a una llarga tradició de la seva família política que va començar a mitjans del segle XX, quan acabava la cruenta guerra civil espanyola i arrancava la fosca postguerra. Des de llavors, la familia Tost, Serra, Virgili... han donat servei a diverses generacions de clients majoritàriament de Vilaplana. Si féssim una enquesta a tots ells per valorar els serveis rebuts, creiem sincerament que obtindrien una bona nota. La seva professionalitat, amabilitat i simpatia a l’hora d’atendre els seus clients han estat algunes de les claus per afrontar amb garanties el seu negoci. D’altra manera, ella i els seus antecessors, probablement, no hagueren pogut mantenir encesa la flama de la botiga durant tant de temps.

Però, amb Cal Teodoro no tan sols es tanca una botiga de queviures, sinó que amb aquest establiment tan emblemàtic, amb uns valors de negoci petit, proper i de confiança mútua entre botiguer i client, també es posa fi a la llarga història d’una nissaga familiar que ha dut a terme altres formes de prestar servei al municipi. Al principi com a conductors del cotxe de línia municipal, després com a taxistes particulars, o com a transportistes, sigui amb camió o furgoneta. Segons fonts familiars consultades, l'avi Teodoro, el marit de la Maria Serra, ja havia fet de traginer pel Cal Munté abans de portar el bus i d'establir-se com a transportista autònom. Mentrestant la família, també feien la feina d’estanquers o et proporcionaven segells, cartes i postals... com si fossin una estafeta de correus particular... I ja per acabar donant forma i vida a la botiga d’aliments i d’altres productes variats que avui en dia tots coneixem.

En definitiva, Cal Teodoro ens deixa un buit. És una llàstima que aquest establiment no pugui seguir per més temps, ja que en certa mesura ens el sentíem una mica nostre. Ha estat una part més del nostre patrimoni que cal valorar per tot el que representa. Sobretot, aquests darrers anys, ha estat de gran servei i ajut per a la gent més gran que no podien comprar fàcilment a fora. El poble muta i es transformen les seves arteries comercials. No fan tant, al poble hi havia tres forns de pa, cinc botigues de queviures, dos carnisseries, una xarcuteria, dos merceries, dues perruqueries, un quiosc... Què hi farem, és una llei inexorable que hem d'acceptar i superar. Cal adaptar-nos als nous temps. Però, la seva història lligada al poble no morirà del tot, si la mantenim viva en el record. Des de Lo Pedrís, l’únic que podem fer és retre-li el nostre sincer homenatge per agrair al seus propietaris i treballadors els bons serveis prestats.

Setembre 2017

La redacció

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

12/11/2023Passatemps, Portada

Cal Teodoro

Nou usuari

Usuari registrat