Opinió - Articles | Revista 66

Cal Manco...

Familia de Cal Manco Quan l'avi Salvador Manco es va casar amb la Maria de Cal Gendret de La Mussara va deixar el Mas del Manco, alçat entre cingleres, per baixar a instal·lar-se a Vilaplana per prosperar. D'això, gairebé en fa cent nou anys.
   
La casa número 60 del que aleshores era el carrer Macià o carrer Baix de Vilaplana, ara Jaume I número 10 -fins aleshores Ca Les Títeres-, va esdevenir al llarg d'aquest segle i escaig el casal d'una nombrosa família, Cal Manco, que alguns en la intimitat anomenàvem “La Mancomunitat”. I aquest apel·latiu no és gratuït o enginyós, sinó que recollia molt fidelment un model de vida familiar comunitària  i una jerarquia  fraternal que, de portes enfora, i en estricte realitat, apareixia com a modèlica, disciplinada i ben avinguda, una mena de “societat de guanys” en clau d’economia i organització familiar.

Quan l'avi Salvador Manco va morir, amb 53 anys, deixà una vídua -la padrina Manco-, rodejada d'una cort de set nois i una noia. Aquest infortuni va reforçar, vull creure, el sentiment de pinya familiar i va infondre al clan una fortalesa emotiva al voltant de la mare com a nucli de força i  cohesió.

La “Mancomunitat”, de portes endins, es corresponia molt fidelment a la imatge que el poble en tenia. Funcionava molt semblant a una estructura  monacal: tots treballant en benefici del comú. Aquest procediment fraternal i econòmic, ajudat d'una laboriositat infatigable i de distribució de tasques segons les capacitats i habilitats de cada membre, donà excel·lents resultats. D’aquí, que als anys quaranta poguessin incorporar al patrimoni l'hort de Cal Batjau, un terreny adjacent de més de 1300 metres on, a la dècada dels 50, en plena revolució avícola de la comarca, s'hi construiria aquell immens galliner de quatre plantes que avui tant desmereix  l'entrada al poble.

Al galliner, hi van treballar de paletes molt de temps el pare i l'oncle Mario. Tota una baluerna de totxana vista que durant els anys de l'apoteosi gallinàcia va donar bons rendiments a la caixa única, administrada pel patriarca -segon fill de la nissaga-, l'oncle Isidro.

No tinc altre record infantil en aquella Vilaplana dels anys cinquanta, que veure el pare i l'oncle Mario, feiners i festius, fora d'hores del tros, enfilant bigues, pastant argamassa, traginant tovots, apilant matxembrats, aixecant aquell galliner sagrat de la família.

Una obra que al cap de seixanta anys amenaça ruïna i presenta aquell frontó esbalandrat, un galliner, que esdevé ara la imatge metafòrica d’un temps esvaït de la vida familiar i econòmica del nostre poble. En resta rampant la seva aparença com una mòmia escrostonada del que fou viu, actiu i cohesionat, però sobretot, - i aquesta és la lliçó tràgica de la història-, és la constatació evident que tot esforç, tota submissió, tot afany de progressar, tot niu i caliu familiars poden ser finalment esvaïts cap al no-res. No han passat ni cent deu anys que la casa pairal de Cal Manco, que ha generat tants descendents, que havia estat el nucli referencial d’una nissaga tan prolífica, ha passat a altres propietaris i altres estadants. Uns estadants que -tot sigui dit- amb arts deshonestes, traient rèdit de la imperícia dels nombrosos descendents i induïts per lletrats poc escrupolosos, contravenint els papers signats, han obtingut  la totalitat d’una propietat que no els corresponia; exemple preclar  que  el dictamen de la llei pot contradir-se sovint amb l’ètica i la justícia. (Aquest modest cas familiar vindria a corroborar el que un recent estudi de la Comissió Europea ha diagnosticat sobre el  nivell de qualitat de la justícia a l’Estat Espanyol: ocupa el trist lloc 97!)

L’hort de ca la padrina Manco va ser, els anys cinquanta, el parc infantil de les nostres descobertes. Els meus cosins Hilari i Glòria, ma germana Lídia, jo mateix, així com els que van anar venint,  vam tenir aquell bocí de terra com un retall per assajar i intuir els topants del món. El record d’aquell temps orquestrat pel permanent cloqueig de les gallines, entre gàbies, ajocadors, bacis i ponedors a l’ombra d’una gran nesprera vora de la bassa, m’evoca ara aquell “jardí desolat de ma joventut...” de mossèn Alcover. I el pantomaca de l’àvia a mitja tarda... ¿Com abstreure’s als records més vius, els sons, els objectes, la llum, les olors, al gust de les coses de la primera infantesa?  Per molt que la vida d’adult t’hagi fet rodar pel món, per molt que hom s’hagi establert després a altres llocs, paisatges o ciutats, el punt precís de l’origen és sempre el centre de la circumferència d’una vida. Hi ha nissagues que han pogut preservar o mantenir el seu punt central, el seu vèrtex; la nostra no hi ha tingut la sort, l’habilitat o el criteri unànime.

De la casa abans dita Les Títeres, fins ara Cal Manco, al carrer de la Rasa, quin renom, quin mot li reservarà la parla popular del futur? Els immobles, com les persones, també han de carregar amb les seves faltes.

Sap greu que tant d’esforç fet per avis, pares i oncles en el passat,  tanta dedicació, cohesió, sacrifici i generositat es dissolguin en el no-res . Espero que no ens ho vulguin tenir en compte, almenys ells des del més enllà,  ja s'estalvien el disgust.
 

Desembre 2016

Salvador Juanpere



+ Publicar el meu comentari