
CRÒNICA DE TRES GUARDONS
I i II
El passat 7 de maig el David Mariné -vilaplanenc de fora vila de segona generació- conegut en el món del rap com BULLK, va actuar en la Final del concurs de joves talents FestiMAD TASTE, organitzat per la Comunitat de Madrid, el FestiMAD i amb la col·laboració de Radio 3.
Ell havia sigut seleccionat com a finalista en la categoria de hip hop, funk i reggae, això ja era una bona cosa. Jo no el podia anar a veure; com quasi sempre, en aquest món de la música les actuacions d'uns i altres sembla que vulguin coincidir expressament.
Ens anàvem comunicant pel mòbil: Quan surts? Ja has actuat? Digue's quelcom quan acabis...
La resposta, a mitja tarda, sempre en whatsapps ben curts, telegràfics: "Impresionante". "Acabo de terminar". "Increíble". "A las 12 dan los premios". "Ha sido un subidón". "Muy fuerte".
Una bona notícia, i per a mi molt important: li havia agradat l'actuació, s'ho havia passat bé, ho havia gaudit... Guanyés o no guanyés, l' oportunitat de sortir a un gran escenari amb il·luminació espectacular i so professional no l' havia pas desaprofitat. Molt bé, anem per feina... són les 18h, jo he de tocar el meu concert de piano a les 19h, queden unes quantes hores per saber el resultat.
Xino-xano, va passar el meu concert -i va sortir també bé- i després de tocar i fer petar la xerradeta amb alguna gent del públic, ja era el sopar de celebració. Jo estava content per com anava el dia, el David i jo, cadascú en el seu, ens n' havíem sortit bé, d'això tan especial de tocar; però jo a tothora duia soterrat el neguit per conèixer el resultat del concurs... Ja havien passat les postres quan van arribar dos whatsapps del David: "He ganado". "Premio Hip Hop + Premio Público FNAC". Vatua l'olla! No sols havia guanyat dins la seva categoria, sinó que havia aconseguit també el premi del públic, que era en totes les categories! Ara, qui tenia el "subidón muy fuerte" era jo, el pare de la criatura: en el restaurant ben bé que se'n van assabentar que havia guanyat el David! També tot el carrer, perquè ho havia de cridar ben fort a la lluna! Sortosament, un dissabte a les dotze de la nit i en ple cor de la ciutat no crida tant l'atenció que una persona doni salts d'alegria, tot cridant.
De seguida vaig fer petar el meu whatsapp, vinga a enviar als meus contactes, coneguts i no tan coneguts, propers i llunyans, que el meu fill havia guanyat aquells dos premis! Estava jo més cofoi que ell!
III
Fruit d'aquesta expansió internàutica, la notícia també va aribar a Belmonte (Conca), on tinc un bon amic dels temps de la facultat que n'és professor al seu institut. La seva resposta, sempre enginyosa: "Pere, un abrazo a BULLK. Parece que será Bastante Útil Llenando Konciertos".
Uns quants dies després, el 19 de maig, el Josep García, "Pitxi", em suggereix escriure un article per Lo Pedrís. Accepto, per suposat, i vaig rumiant, però vet aquí que aquell mateix dia, pocs minuts després m'assalta una història ben singular:
El Félix Dativo, aquest amic que està de professor a l' Institut de Belmonte, m'explica que té una alumna a classe que no fa res de res. No es porta malament, almenys, però "no pega ni chapa". Resulta que ell avui a classe ha anomenat BULLK, i aquesta alumna, que es diu Amanda i resulta que es FAN de BULLK, no es creia que el conegués ("¡Pero si es joven!", em diu que li ha dit), així que s'han posat a classe a escoltar algunes cançons del David per tal de comprovar que parlaven del mateix: i ell, sí, que és el fill d'un amic meu... I la noia fent-se creus; l'un meravellat que a Belmonte fos conegut BULLK, i l'altra esbalaïda que el seu professor fos un tio guai...
I ara ve el millor: l'Amanda li ha promès que si li aconsegueix un disc i una foto firmades i dedicades per BULLK, farà tots els deures que li demani el professor! Oli en llum, ell corre a demanar-m'ho i nosaltres a casa, després de recuperar-nos de la sorpresa -això no passa tots els dies, caram- posa't a buscar una foto en paper, i a grabar algunes cançons en un disc, d'aquests d'ordinador, però que quedi una mica lluït...
Fem la feina, enviem el paquet i el 24 ja ens arriba la resposta en aquest castellà de llibre antic:
"Tengo a la chicota que se le hacen los dedos huéspedes. Amanda, mi alumna. No sabes qué cambio. ¡Que se ha puesto a estudiar!"
Vet aquí el tercer guardó d'aquesta crònica, i el més estimat.
Pere Mariné
Rivas, 30 de maig de 2016