Literatura - Ressenyes literèries | Revista 67

Assegut a lo pedrís de la Mussara...

...que ara no existeix i que són uns bancs de fusta sense respatller, em pregunto quan va començar la meva relació amb aquest poblet. Arran d’haver escrit aquesta novel·la tothom m’ho pregunta i no sé què respondre perquè els meus records se submergeixen a la boira del temps (a la boira, mai millor dit si parlem de la Mussara). Furguem, doncs.

Potser el primer contacte que vaig tenir amb les muntanyes de Prades fou durant els noranta quan, guiat per una agrupació excursionista, vaig visitar una fageda i l’única roureda de roure reboll de Catalunya, properes a la vila de Prades, i vaig trepitjar Arbolí, Gallicant i els fredíssims gorts de la Febró. A mitjan dels dos mil, documentant-me pel meu llibre sobre les herbes remeieres de Catalunya, els amics del GEPEC em van descobrir el poniol blanc (Satureja fruticosa) al sud-oest del barranc de la Foradada. Fou llavors quan recordo haver visitat la Mussara, i em va sorprendre l’abandonament d’un poble amb aquelles vistes, tant fou així que –ingenu- vaig enviar una instància a l’ajuntament de Vilaplana preguntant si pensaven rehabilitar-lo. No fou, però, fins a finals dels dos mil que vaig començar a anar-hi amb assiduïtat, sobretot quan vaig descobrir que hi havia gorts on podies banyar-te sense congelar-te... Per què jo –em preguntava-, un enamorat del Montseny, preferia anar a la serra de Prades? Misteri, com molts que envolten aquest indret: no ens cal més que clicar “Mussara” a internet i au, a flipar!

Com a bon excursionista, quan vaig a un lloc acostumo a documentar-me, i vaig començar a llegir sobre la Mussara. Dels mapes topogràfics i dels butlletins de turisme vaig passar a revistes com L’orella de Farena, Lo Pedrís, Els quaderns de Capafonts i llibres com La Mussara, un vell afecte, de Ramon Amigó, o Records de la Mussara, d’Anton Agustench. De la informació i les fotos d’aquestes publicacions vaig passar a cercar-ne més per internet i vaig ensopegar amb el recomanable web de l’Ajuntament de Vilaplana/Mussara i amb Records vivencials, d’Eladi Huguet, a “www.lopedris.com”. Constatades les lògiques relacions entre els pobles de la serra, vaig ampliar l’àmbit territorial amb lectures com La vida tradicional a les Muntanyes de Prades, de Josep Insa sobre Rojals, Guia de Mont-ral, d’Eugeni Perea i Diego López, el Llibre de Prades, d’Ignasi Planas, Siurana de Prades, de Ramon Amigó... lectures que em van convidar a aprofundir en els costums i les antigues feines del camp amb Etnografia de Reus i la seva comarca..., de Ramon Violant, o El carboneig a les comarques del Camp de Tarragona..., editat per la Diputació. I entre aquella boira literària aparegueren llegendes com la de l’home de l’Argelaga, la Farebona, l’àvia Boronada, el carlí Cercós... carlí? guerres carlines? A la Narración militar de la guerra carlista, editada per El Cuerpo de Estado Mayor del Ejército, vaig trobar informació sobre la batalla que hi va haver als afores de la vila vermella l’any... També vaig llegir l’experiència de Marià Vayreda a Records de la darrera carlinada, i vaig llegir la història de Robert Vallverdú sobre un jove pastor de Prades que esdevingué capitost carlista i atemorí aquelles contrades... o va fer justícia, com deien uns altres?

Ho reconeixia: la Mussara i Prades ja m’havien enganxat. Feia temps que la meva ment havia començat a ordenar i lligar esdeveniments històrics i a enllaçar algunes d’aquelles cròniques i narracions tan interessants esbossant quelcom semblant a una novel·la... Si aquest projecte reixia, calia atorgar-li fidelitat i concreció històrica encaixant els fets i recolzant-los documentalment. Vaig conèixer la visió que Pascual Madoz havia donat de la Musara del segle XIX en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España, i vaig conèixer millor aquella època consultant el Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona i diaris com La ilustración española y americana, editat a Madrid, i La redención del Pueblo i el Diario de Reus, ambdós de la capital del Baix Camp, ciutat que arribà a ser la segona més important de Catalunya, més que qualsevol altra capital de província.

Ja tenia delimitat el període històric, i amb l’ajut i la concreció del dia a dia que oferien els calendaris i els almanacs de pagès, només em calia donar-li una credibilitat màxima, com? Amb personatges reals. Els protagonistes -si més no, la majoria- havien de ser els veïns que visqueren en aquella època, informació que vaig trobar als llibres de naixements, d’òbits i de casaments de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, gràcies als quals vaig saber qui i quan moria, qui naixia, qui eren els seus pares i els seus padrins, les seves professions, d’on eren, i així vaig entendre perquè arreu de la serra hi havia tants Bigorra, Huguet, Anguera, Agustenc(h), Mariné(r), Magrané(r), Abelló, Besora, Vilalta, Joanpere, Robert, Grau... cognoms que es barrejaren durant segles a les fires, mercats i festes majors dels pobles.

Altres lectures em van recordar les duríssimes condicions de vida dels muntanyesos, que era un dels sobrenoms amb que els vilaplanencs anomenaven els mussarencs. Vaig llegir de les esgotadores jornades de la sega i de la sembra, de les llargues rutes dels traginers, dels basters i de la transhumància, del transport de bestiar a les fires de Prades i d’Alcover o del de mercaderies als mercats de Reus, Valls o Montblanc, dels detalls del transport de gel a la plana o d’anar a plegar l’auvellana i l’auliva, dels molins paperers i fariners als rius Glorieta, Brugent, Siurana... de les dures fenyes del bosc i de les carboneres, principalment gestionades per tortosins, que barrejaven el seu dialecte amb el llenguatge prefabrià i els localismes que es parlaven a la serra de Prades, que convivien al nord amb el xipella de l’Espluga de Francolí.

I tot això estava molt bé, però les novel·les han de tenir ànima, perquè per molt ben documentades que estiguin i/o per molt que respectin els esdeveniments històrics, de vegades no n’hi ha prou. Així que vaig seguir carregant el meu cotxe de música d’Els Pets i dels Lax’n’Busto, vaig ficar l’ordinador a la maleta, vaig agafar la motxilla i les meves gosses i vaig continuar suant els camins de la serra, gaudint de la fragància balsàmica del timó i regalant-me la vista amb els seus paisatges. Vaig gaudir de bons banys als gorts de Siurana i se’m va congelar el cul al riu Glorieta i a la riera de les Tosques de Capafonts. Vaig menjar arengades a Vilaplana, entrepans de fuet a l’hostal de la Perdiu, de la Febró, i bolets i caragols al restaurant Brugent, de Farena (el poble més bonic del món segons Rafael Català, de Rafael Dalmau editors). Vaig tornar a la intimitat que ofereix els Avencs de la Febró i vaig entrar, respectuós, a les ruïnes del mas del Grau, de Vicent, de l’Onclet, del mas de Joan Pau, del Gravat, de la Puça, de ca l’Esteve... on vaig deixar que els seus fantasmes em xiuxiuegessin secrets i confidències... Per acabar la jornada, aixoplugat en una tenda de campanya, a la bauma de l’hospital de sang, a recer de refugis com el de la Mussara, el de Mont-ral, el d’Els Masets o el de Siurana, o assegut al llit d’alguna habitació d’hostal o casa rural, intentava transcriure, encara en calent, les sensacions del dia abans no les esvaís el pas de les hores...

Però el meu llenguatge de funcionari, és a dir “clar, concís i concret”, em limitava de transmetre certs matisos o la bellesa d’alguns llocs, i em vaig recolzar en cites de textos de Ramon Amigó, d’Eugeni Perea i de Josep Iglésies, on amb el seu Les ciutats del món (que em va facilitar Neus Vidal, del Centre de Lectura de Reus) vaig descobrir la prosa feta poesia; jo mai no sabré escriure així.

Tot plegat quatre anys de documentació, investigació i motxilla, i dos de peregrinació per les editorials mentre retocava la novel·la que espero que us agradi, i on, com veureu, he deixat part de la meva ànima, si és que algun cop va marxar de la Mussara...

Març de 2017