Articles | Revista 2114/09/2005

(-30 a P-S) 30 anys abans de la Play-Station

Pujant per les escales de l’església hi havia feina a no ensopegar per arribar a tota pastilla abans de qui parava per poder salvar-se. N’hi havia algun que ja no apareixia fins al final de la partida i se’l sentia cridar “Sóc aquí” amb un so gairebé trencat, quan tots els altres ja havien plegat de jugar a la PEDRA feia temps. De vegades era una pedra imaginària com tota la imaginació de la qual era capaç l’enginy per amagar-se on no se’l trobés i a poc a poc apropar-se al lloc màgic on hi havia el sofert que havia de localitzar els altres un a un i fer-los sortir de l’amagatall. Com més en trovaba millor.

Quan la trajectòria de la pilota desinflada agafava un efecte ben donat, no hi havia manera d’escapar-se de ser eliminat si es jugava a MATAR; paraula potser massa forta per un joc tan poc bèl·lic i alhora tan inequívoc per conèixer l’altre.

D’una manera o altra les possibilitats de no ser vist quan se sentia l’UN, DOS, TRES, MÍSTIC eren difícils de predir, perquè avançar fins qui parava també requeria d’habilitat.

Al salt acrobàtic per poder encertar si era CHURRO, MEDIAMANGA O MANGANTERO, també era important una agilitat especial, sinó la construcció ja no s’aguantava i queia tothom per terra perdent qualsevol possibilitat.

Si s’havia fet CHEVA a algun contrincant, per arribar al TUTE i tornar a l’HOYO amb facilitat, tot això transitant en LIMPIO i amb els increïbles PALMOS DE BENJAMÍN, ja era una gran proesa.

En cada joc cada carácter quedava immensament premsat. Qui se’l sabia individualista, generós, encantat, qui es volia fer el llest, el xulet o qui es pasaba de la ratlla. Eren jocs col·lectius, d’equip, de pública participació i cada joc estava pensat així. Des de fer un MONOPOLY i desplomar sense remei a qui no podia comprar el Passeig de Gràcia, fins a descobrir algun cranc al riu fent CAMPAMENTS.

I en tota aquesta nostàlgia, el més estrany és no poder entendre l’avorriment que hi ha ara en qui hauria de jugar. Un tedi que s’escola per tots els carrers i que s’apodera de cada conversa abans ja de que comenci. Són comptats els diàlegs interessants d’aquells qui vam passejar i córrer entre els plataners de les escoles i "aterrissar" tantes vegades tot pelant-nos els genolls. I aquest estar fart de tot que traspuen les generacions de després de la Play-Station, potser algú l’ha fet venir, se’ns ha encomanat a tots, o l’hem feta possible. Potser si hi ha la imatge feta ja no cal preocupar-se d’inventar-la.

Ara que a les escoles i als carrers tornarà a sentir-se després de molts anys algun crit, potser seria bo que per molts anys aquests xiquets i xiquetes puguin compartir, aprenguin altra vegada a enraonar, s’entenguin sempre o es barallin per poca estona, la seva redacció sigui la més original o el seu dictat estigui ple de faltes, però que sense pensar-s’ho gens comencin altra vegada a jugar.

Neus Sànchez i Jordi Fernàndez

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

05/06/2026Passatemps, Portada

(-30 a P-S) 30 anys abans de la Play-Station

Nou usuari

Usuari registrat