La nostra gent - Homenatges | Revista 98

Anna Gallisà Mestre, Pregonera de l'any 2024

Un vespre d’agost va sonar el mòbil. Eren la Mireia i el Josep que em van proposar fer el pregó de la Festa Major.

La meva primera reacció va ser dir: Joooo??? Per què???

Vaig dir que sí i em vaig preguntar: Quin mèrit he fet per tenir aquest honor? Estava en xoc. Segur que algú de valtros també ho va pensar quan va llegir el programa.

Aquest repte em va portar a fer un exercici important de memòria i d'introspecció, de recordar moltes coses que són les que compartiré amb vosaltres avui. I evidentment, com que ho explico jo, serà la meva vivència, m’haureu de perdonar si no és exacte com ho recordeu.

La meva Vilaplana de petita té poc interès festiu. Vilaplana era sinònim de l’avi Sebastià i l’àvia Mariana, el Tresqui (el nostre gos de llavors), la padrina Carmeta i el tiet Jaume i la tieta Carme Claudio, que eren els parents, fèiem tribu (com es diu avui), d’anar a jugar al tros i pedalar pels carrers.

En els meus records també hi surten la Carmeta i l’Albert perquè, amb una rialla sempre a la cara, ens venien els gelats de gel (“Brumar flax”) que tant ens agradaven, anar a buscar sidral a cal Damo o xuxes a cal Ritu. I el Pep Bidó, davant de la fusteria.
D’aquella època recordo els magnífics Festivals d’estiu que ens tenien a nosaltres i les joves que ens assajaven, entretingudes totes les tardes, i els Festivals de Natació on hi participàvem petits i grans: era tot un esdeveniment social. De la Festa Major només recordo que feien missa major, sardanes, vermut i ball, al qual, no hi podia anar.

Uns anys més tard, a la llista de la Festa Major afegim els diables, el ball (ara ja sí que m’hi deixen anar) i les carreres d’Akorettes! I de la Festa Major d’aquells anys no vull oblidar la revista de diumenge a la tarda amb el mag, l’humorista i “la vedette” amb plomes i poca roba, que feien la delícia de grans i petits.

A l’adolescència passàvem tot l’estiu al lloc que els de casa en deien “l’Oficina”, perquè fitxàvem de 9 a 9, o sigui a la piscina i al Casal. Molts d’aquells anys a partir del 15 d’agost, tururut viola, l’estiu s’acabava amb les pluges que portaven llargues tardes de timbes al Casal, jugàvem al Continental. Però la festa grossa de l’adolescència va començar amb el “Jesucristo SuperStar”. Ja tenia excusa per sortir a les nits i allargar l’horari d’oficina, s’havia d’assajar! I una colla de gent vam xalar molt des de l’escenari o des de darrere, assajant i actuant. I vam fer “bolos” després de sortir de Festa Major als altres pobles (sort que era en playback i anàvem maquillats!)

Era l’època que es feien les Festes de Barri, que en tinc un molt bon record, no només de la festa, sinó de la implicació dels veïns, pel treball en comunitat, dels que feien els jocs de cucanya a la tarda, les colles sucant pa amb tomàquet als baixos de les cases i muntant plats embolicats amb bosses de plàstic amb el sopar dins, altres penjant llums i decorant els remolcs perquè els músics poguessin tocar... i el “Terrado 26”, el grup que va vindre un parell d’anys al nostre barri i va ser l’inici del cantat Joan Masdeu.
L’any 89 vam començar i, mig de broma, vam fer uns capgrossos, el “Ribert Barana” i la “Barabruixa”, i un drac on tots els nens es posaven a dins i desfilaven pel barri i l’any següent ens vam engrescar a fer una parella de gegants. Hand made o sigui, casolà (amb xarxa de galliner i paper de diari i cola, quatre fustes, roba i poca cosa més). Hi va participar tothom. La Salomé i altres dones van fer els vestits. Més xarxa de galliner, paper i cola, vam pintar cares, vam fer trenes i cabells amb ràfia! En resum, una bona colla de gent treballant junts, cadascú aportant el que sabia fer i es va fer la màgia! Arran d’això va aparèixer la Colla Gegantera, que amb els grallers i els tambors, ens vam passejar per tota la comarca durant uns anys fent ballar al Pepet i a la Marieta de Vilaplana. Aquestes sortides de Colla van ser molt boniques i van servir de torna per fer les trobades de Gegants que teníem durant aquells anys a la Festa Major.

Un dia el Jaume Gori, que érem veïns de carrer, família i amb el que havia compartit moltes hores preparant barris, em va convidar a formar part de la Junta del Casal (just tenia 18 anys...). Això volia dir participar i tornar a Vilaplana una mica del que havia rebut. I va ser fantàstic! Ho dic de veritat. Ser a la Junta em va permetre conèixer i treballar amb gent amb qui no havia coincidit massa, ni tingut dues paraules més enllà de la salutació al carrer, i va ser un gran descobriment de persones excepcionals. No us faré la llista, perquè van ser molts. Al final, durant 10 anys vaig col·laborar amb moltes Juntes i en cada canvi, gent nova, amb moltes ganes, amb energia per gestionar festes, gestionar els cafeters, la piscina, el festival i sopars! Recordeu els sopars de Sant Joan? Havíem arribat a ser més de 300 persones al carrer del Casal o a la pista. I totes aquestes Juntes, treballaven de manera voluntària. Eren gent amb feines, edats i ideologies diferents, oferint el seu temps per Vilaplana. L’Anna de llavors no era l’Anna d’avui, era vergonyosa (molt més que ara), no li agradava parlar en públic i va, i em fan secretaria! Apa, ja em tens llegint actes a les assemblees, vermella com un pebrot. Però els coneixements i l’experiència que vaig agafar a organitzar, muntar, xerrar... va ser impagable.

I d’allí em van fer anar a la Casa de Cultura, una junta formada per membres d’altres entitats que no tenien res a veure amb la cultura (o sí) i que el seu objectiu comú era fer actes i fer bullir l’olla cultural: Sant Jordi, xerrades, tallers... Aquests treballaven el doble, a la seva entitat i a la Casa de Cultura.

Per aquella època amb el Marc Mestre i el Joan Serra i segur més gent que no recordo, vam fer el Grup de Joves Vilaplana - la Mussara. Vam redactar estatuts, teníem un logo xulíssim i socis. I es feien actes encarats als joves, sobretot cinema, botifarra i escacs. Ser jove té un temps limitat i a mi ja em va agafar gran i hi vaig durar poc.

Eren anys que no em quedava massa temps per descansar i dormir, entre l’esplai, el casal, sortir de festa, estudiar i anar al tros. Perquè el pare encara era dels que deia allò de: “qui és bo per vetllar, és bo per matinar” i és que es podia fer tot, inclòs, anar al tros. Ara queda lluny aquell temps on valia la pena anar al tros a plegar avellanes i on el preludi de la Festa Major era el soroll dels tractors i les akorettes marxant buits i tornant carregats de sacs i aquella olor que jo recordo deliciosa (digueu-me friki) del fum que feien. I aquells anys, que per no anar a plegar, volies que plogués el cap de setmana, però també volies fer via i que la plega estigués acabada abans de la Festa Major per poder anar a tot arreu.

I amb tot aquest bagatge, veus coses que creus que es poden fer diferents i patapam, fets i no paraules i decideixo posar-me al servei de Vilaplana a través de l’Ajuntament. I com a regidora de festes, entre altres càrrecs, vaig intentar emfatitzar amb les necessitats i aficions dels veïns. A una ciutat gran és fàcil ajuntar gent amb la mateixa afició i que es mobilitzin, aquí tenim molta gent que fa coses xules, però no són suficients perquè es vegi i ho ensenyin. Per tant, en aquell temps hi havia afició a fer puntes de coixí, doncs, trobada de puntaires. No celebrem la Nativitat? Doncs, flors a l’Església perquè allí també es noti la Festa Major. El Jordi i la Neus, aficionats als bolets? Doncs, també hi vam col·laborar... i amb tot allò que es va anar plantejant dins de les possibilitats. Perquè de fora es veu fàcil, però des de dins has de fer malabarismes per gestionar un pressupost molt curtet.

D’aquella època també recordo La Milla urbana, on venien els millors corredors de renom i, alhora, petits i grans del poble podíem participar i molt possiblement, recollir el premi de categoria local a menys que fossis de la quinta de la Jess Bonet, llavors ho tenies perdut! I què dir dels actes per la canalla, la meva afició i la meva debilitat com a monitora vocacional. I, és que cal sembrar per recollir i l’exemple és la millor llavor. Veure els joves fent el Parc de Nadal pels petits i activitats d’estiu era una bona llavor i sempre penses que quan els nens siguin grans voldran que els petits tinguin els mateixos records i vivències boniques que ells van tenir.
Us puc fer un llistat de festes i activitats vàries que s’han fet: pallassos, tallers, exhibicions de balls de saló, gegants, castells, diables, màgia, vermuts, mítics balls amb la Girasol, dj, concerts... i moltes altres, algunes activitats amb coca i avellanes per assegurar tenir un bon aforament.

I un cop més, d’aquella època, més que les activitats, recordo sobretot als companys de viatge, a tota la gent que van ajudar perquè tot es pogués fer i, que de manera personal em van fer companyia i em van donar suport perquè aquells anys vaig perdre el pare i va ser un cop fort que ho va fer trontollar tot. El pare, que tot i ser de l’Aleixar, se sentia de Vilaplana i l’estimava i sembla que així ho vau entendre, perquè vam passar de ser de Cal Sebastià Viudo a ser de Cal Gallisà.

I amb tot això i tots aquests anys vaig xalar, vaig xalar, molt, amb la festa i amb el treball que portava i amb vosaltres que hi col·laboràveu i els que veníeu. I vaig patir molt, perquè quan passes al davant de qualsevol cosa, sigui al Casal, als Joves o a l’Ajuntament o on sigui, t’exposes i molt; molt més del que et penses, sobretot en un poble petit. I del que facis, una part ho troba fantàstic, a altres els deixa indiferents i una petita part, per sort, ho troba tot “cagat i pixat”. Diríem que acceptar-ho i entendre-ho va amb la feina de voluntariat. Però sabeu lo que ajuda al creixement personal gestionar això? I us asseguro que el pes de l’estima que t’arriba de la gent i la satisfacció de la feina feta és capaç de decantar la balança per a seguir endavant.

Totes aquestes vivències m’han ajudat molt a la meva vida professional, a posar-me davant de gent i fer xerrades, a gestionar equips, a ser valenta i acceptar reptes, a estar exposada, jutjada, criticada i valorada. Aprovar o criticar pel vi que faig, sense pensar l’esforç i la feina que hi ha darrere, no només meva, sinó de tot un equip.

I tornem l’inici: I, per què l’honor de ser la pregonera de la Festa Major? Doncs sí, ara ja ho sé. Per poder agrair públicament a tota la gent que en un moment o altre heu participat de manera voluntària a organitzar un acte, heu estat en una entitat i heu col·laborat en alguna cosa per la vida de Vilaplana. Sobretot amb els que vaig tenir el goig de fer coses aquests més de 25 anys, perquè les coses es fan entre moltes mans, mai un de sol, el mèrit i l’honor és compartit amb valtros.

Per agrair a tots aquells que sortiu de casa a cada activitat que es fa al poble, sigui del vostre interès o no tant, sigui dels vostres o no. Perquè com els avis i tiets que van a veure tornejos de futbol o festivals inacabables de dansa i que segurament s’estimarien més fer una altra cosa, així us veig jo als incondicionals de Vilaplana que sou a tots els actes, perquè enteneu la importància de ser-hi, de donar suport, de fer companyia i de fer família.

Perquè si ens creiem que Vilaplana és una comunitat, no només un poble on dormir, viure o estudiar, cal que actuem. Cal que ens impliquem més en projectes comuns, cal que ens impliquem en allò que ens agrada i en allò que agrada a altres, però que sense ajuda no poden portar a terme. Cal que petits i grans aportem allò que sabem fer i una petita part del nostre temps. Moltes miques fan un tot.

I si us venen a buscar per col·laborar, no us faci peresa, sigueu valents, accepteu el repte perquè qui hi sortirà guanyant més, segur, sereu vosaltres. A Vilaplana les coses es fan a base de voluntariat, no de diners i ja heu sentit que darrere de cada record que vosaltres teniu d’una festa o d’una activitat hi podem llistar els que de manera altruista ho van fer possible.

Per tant, us faig la crida a participar en els actes de la Festa Major, a disfrutar-los, a ser magnànims si alguna cosa no la trobeu perfecte, i a valorar la feina i l’esforç de tots els que hi participen voluntàriament. I a ser agraïts, molt agraïts, perquè segur que l’han preparat amb il·lusió. I si hi anem tots farà més goig i tots junts la farem grossa!

Visca la Festa Major, Visca Catalunya i sobretot, sobretot, sobretot...

Visca Vilaplana i tots els seus veïns!