Vilaplanencs exteriors | Revista 2616/11/2006

Anna Gallisà Mestre, enòloga

Vilaplana és bressol de gent compromesa amb el seu poble. Gent sovint prou important, perquè ens facin partícips del seu bagatge. És el cas de la nostra convidada, que gairebé és innecessari presentar.

“A mi m’agrada molt la terra i el treball del tros. El pare, tant a l’Enric com a mi, va fer que ens l’estiméssim i jo tenia clar que volia estudiar una cosa que hi estigués relacionada.”

Ets nascuda a Reus, casa teva és a Reus i per tant, sobre el paper, ets una ‘Vilaplanenca Exterior’. Però, tan aviat ets a la teva ciutat com a la teva Vilaplana. Quin sentiment, de pertànyer aquí o allà, et domina?
La veritat que en aquesta definició no m’hi trobo molt a gust. La majoria dels Vilaplanencs són nascuts a Reus i pel fet de dormir cada nit al poble des de petits, encara que no hagin anat mai a l’escola del poble, que no hagin participat en cap entitat ni en la vida social, encara que es facin grans i no hi tornin més, encara que no s’hi sentin, són del poble. Aquells que hi estem empadronats, ens sentim de Vilaplana, hem participat en les entitats, pugem cada divendres sens falta i que quan ens pregunten d’on som, contestem: “de Vilaplana!”, a nosaltres ens consideren de fora. Jo sóc de Vilaplana, en tot cas a Reus hi dormo.
Crec que sóc una Vilaplanenca exterior perquè exporto sovint el nom de Vilaplana i explico arreu de l’existència del meu poble.

Vas estudiar enologia i elaborar vins és la teva professió. Com va ser que et vas decantar per aquesta carrera?
A mi m’agrada molt la terra i el treball del tros. El pare, tant a l’Enric com a mi, va fer que ens l’estiméssim i jo tenia clar que volia estudiar una cosa que hi estigués relacionada. I la veritat és que després dels primers mesos de carrera i de la primera verema, vaig tenir molt clar que allò era el què volia fer.

Exactament, què fa un enòleg?
L’enòleg és la persona que fa vi. Abans aquesta definició era literal, estava al celler, li portaven el raïm i feia el vi. Ara, la formació que reben els enòlegs va molt més lluny, va des de la plantació de la vinya, el cultiu, el treball al celler, fins a la comercialització del vi.

Quant es llegeix la crítica del tast d’un bon vi, l’especialista explica, per exemple, que té color de robí, aroma de fruites vermelles i sabor d’espècies... Com s’aconsegueixen aquests matisos tan difícils?
Això és l’art de fer vi. Com un pintor que té tipus de colors i tipus de teles i fa tot un procés fins arribar a crear l’obra, nosaltres també.
Sabem que els ceps d’una mateixa varietat, en funció de com els fem treballar, de la terra on estan plantats i del clima del tros, ens donaran uns raïms que quan siguin vi, poden tenir característiques molt diferents. A més a més, una mateixa varietat, si la culls al punt, una mica més madura o sobre madurada, fa que les aromes de la pell, que en alguns casos ens poden recordar les maduixes, poden passar a tenir les aromes de les móres negres o fins i tot de les figues, per exemple. La maceració de les pells, el treball a les tines i la criança, tot dibuixa el nostre vi.

Ara treballes en un dels cellers punters del Priorat, a Mas Martinet, un dels responsables d’haver aconseguit portar aquesta nova cultura del vi a la comarca.
Sí, en Josep Lluís Pérez, el meu jefe, és un dels quatre pioners del Priorat, és un enòleg reconegut mundialment per la seva feina. La veritat és que ho van tenir molt difícil; van començar anant a vendre amb la botella a la mà, porta a porta, quan ningú no creia en el Priorat. Els va costar tenir les ampolles desades als cellers 2 o 3 anys fins que van poder tirar endavant. Gràcies al seu esforç, bon treball i en creure en el que feien, van aixecar una comarca i van fer reviure els pobles.

Com especialista que ets en el tractament del vi, t’has preparat a fons treballant en diferents zones de Denominacions d’Origen, tant al celler com a les vinyes.
Sí, abans de treballar al Priorat, vaig fer-ho a la Conca de Barberà i a l’Alt Camp. Ara, com que la meva feina és elaborar projectes i vins per altres empreses, això m’ha portat a treballar a l’Empordà, Penedès, Priorat, València, la Manxa, Mallorca... Des d’aquest any també portem un projecte molt interessant a Egipte. Sí, encara que sembli mentida a Egipte hi ha ceps, molts ceps, i això em porta a visitar aquell país dos dies al mes.
A part d’això, per tal d’aprendre tècniques noves i ampliar coneixements, aprofitant que la verema a l’hemisferi sud és el febrer, he treballat a Argentina i Sud-Àfrica.

Què té el Priorat que atrau a inversors tan coneguts? Llach, Serrat, Depardieu... Tots hi tenen importants cellers.
El Priorat té un magnetisme estrany. El “terroire”, és molt especial: la conjunció del terreny i el clima el fan un lloc únic al món. Després, tothom hi vol fer el millor vi; és real que el grau d’exigència i de treball són molt alts. Al Priorat, els nivells de referència són de molta qualitat i tots els crítics i consumidors estan a punt per, de seguida, tallar colls. Està molt bé que hi hagi inversors coneguts, donen feina i renom i, en definitiva, o bé ho fan molt bé o ni el nom els salvarà, exactament igual que als altres cellers.

No fa massa vas sortir als diaris amb motiu de la presentació a Barcelona, amb tota mena d’èxit, d’un nou vi en el qual hi vas treballar...
És el vi de l’Ajuntament de Barcelona, un projecte molt interessant que va dissenyar i crear Josep Lluís Pérez. A Barcelona, com a capital de la cultura i del món Mediterrani li faltava un vi que representés aquest Mediterrani, no d’aquí o d’allà, sinó com a conjunt. Vam plantar cinc varietats (de Grècia, d’Itàlia, de França i de casa) que es poguessin traslladar aquí pel clima, temperatura i terra. La veritat és que la idea d’un vi que representa la nostra cultura, és un compromís molt gran i un repte molt engrescador.

La teva feina t’absorbeix. Però hi va haver un moment de la teva vida que vas voler dedicar part del teu temps a treballar per Vilaplana, entrant a formar part del govern municipal. Quin record tens d’aquells dies?
Sé perquè m’hi vaig posar. Crec que quan una cosa no t’agrada o creus que pot ser diferent i hi pots aportar coses, no es val criticar: cal arromangar-te i treballar.
Tinc molt bon record de l’equip de govern, de la plaça de la Riba, del treball amb els infants... Però em queda un regust amargant i trist; vaig comprovar i patir una cosa que no havia previst ni imaginat que passés (segurament per il·lusa): indiferència al meu treball, tota mena d’entrebancs per portar a terme les activitats del meu càrrec, arribant a l’atac personal i a les mentides. Poques vegades l’oposició va trobar alguna cosa ben feta, tot i que passats quatre anys, d’allò que criticaven més i pel què més vam sortir al diari, encara no han canviat res.

Tornaràs algun dia a la política municipal?
De fet no ho he deixat mai, però estant a l’oposició i sense ser regidora, el meu treball és poc visible. Si allò que em preguntes és si tornaré a l’Ajuntament, continuo pensant que hi ha molta feina a fer i jo estic disposada a arromangar-me un altre cop.

Quins són els teus propers projectes?
Els immediats, són que torno a marxar a Sud-Àfrica per encàrrec d’una de les empreses que assessorem. Després d’això començaré a preparar els projectes per a la verema del 2007; el nostre cicle comença amb la poda dels ceps i la preparació de les finques i això arriba amb l’any nou.

I per acabar, una pregunta facileta: què trobes que és més apassionant, elaborar vins o fer de tieta novella?
Crec que hi ha temps per tot, m’apassiona la meva feina però, si hi ha la Rut a la vora, tot em cau dels dits i només puc estar per a ella.

L’Anna és una persona d’aspecte dolç i de voluntat ferma, que de vegades deixa traspuar els seus sentiments. Com ara que, després de contestar aquesta última pregunta, li somriuen els llavis i els ulls...